Pink Floyd... Quins records, quina nostàlgia. Les lletres del seu nom il·luminen la meva ment i sonen a estrelles de rock. En les meves neurones, es regiren la intensitat de la seva música i el disseny del seu àlbum “Dark side of the Moon”. Aquell triangle que, com si fos un objecte flotant o un espectre a l'espai, és travessat per una línia que es fon en la negror, marcant una espiral de colors sorgida d'un imaginari arc de Sant Martí, nascut d'un invisible cristall triangular

Pink Floyd era el nostre passatger predilecte, quan sonava estrident i amb força, mentre aquell rialler “cotxe de plàstic” travessava la frontera en direcció cap a un món diferent, anomenat estranger. El nostre cotxe, un model SEAT poc normal a les carreteres d’aquells anys setanta, era d'un blau metàl·lic fosc, allargat, amb forma de bala o de llonguet, tant hi fa. Era molt “resultón”, amb uns enormes morros de goma. El cuidàvem  i el netejàvem amb cura desmesurada. Era el nostre refugi en viatges i aventures i, de manera natural, la nostra sala de concerts.

Les cançons, gravades de manera artesanal al vell casette, es reproduïen en els quatre altaveus, mentre avançàvem, descobrint nous llocs —nord enllà, on la gent era més noble, culta, rica, desvetllada i feliç, que deia el poeta— malgrat que la música que sonava continuava sent la mateixa, com si no haguéssim canviat de paisatge, com si les grans muntanyes alpines que vèiem des de darrere dels vidres, tinguessin el mateix ritme: Pink Floyd.

Ara el nostre cotxe ja no és de plàstic. Ni tan sols és, per a nosaltres, cap cosa especial ni de sèrie limitada. És vulgar i corrent  i ja no el cuidem amb aquella delicadesa d’abans. Però, en el seu interior, continua sonant la música i Pink Floyd continua present, encara que sigui connectat des del mòbil per Bluetooth. Ja no tenim cassettes, però aquella música dels anys 70 continua sonant en el nostre cotxe, malgrat donar-li, a vegades, una petita oportunitat a alguna cançó que, encara que nova, es mereix  acompanyar a Pink Floyd.

El títol del llibre, quan el vaig descobrir, em va atreure com si fos l'imant de les portades de la banda de rock. Em transportava a paraules que intuïa escrites al seu interior, alhora que escoltava a l'aire, el ritme de la música, com si fos un ressò o un mur on rebotaven les seves melodies.

I vaig començar a llegir, rumb al desconegut.

Quan t’imbueixes en la lectura, de seguida imagines els personatges, comences a entrar en la dimensió on et transporten les paraules escrites  i revius, a la teva manera, les seves accions i ansietats, alhora que et sotmets a crear, en el teu imaginari, una nova novel·la.

Malgrat tot, però, al contrari del personatge que narra la història, a mi els aeroports em fan sentir una nostàlgia d’irrepetibles moments perduts. Quelcom semblant a les caixes de joguines buides que de nena intentava tornar a omplir, sense èxit, perquè la joguina, una vegada sortida de la capsa, era impossible encabir-la un altre cop. La caixa no tornava a ser mai la mateixa. En obrir-la es perdia el misteri del seu contingut. Per això, per a mi, els aeroports sempre han estat un lloc previ a viatjar, a conèixer persones o llocs desconeguts. I una vegada usats, els aeroports perden la màgia d'allò que està per venir, d’allò que és l’autèntica màgia de la vida.

No he estat mai a Singapur, però l’he vist en documentals. Deu ser una ciutat sorprenent. Si hi anés, segurament també posaria música de Pink Floyd. Crec que donaria profunditat als exuberants edificis. No obstant això, al contrari del personatge, no m'hauria atret el llibre d’en Joyce, no pel seu contingut, sinó perquè obertament m'inculpo  d'haver-lo intentat llegir sense èxit. Però els escrits que eren ocults entre les seves pàgines, m'haguessin entusiasmat i, com al protagonista, sens dubte, m’haurien commocionat.

Seguint la lectura i desplegant la imaginació per a desxifrar el misteri d'aquestes paraules escrites i ocultes entre les fulles del llibre abandonat a Singapur  —l'Ulisses de Joyce—, em pregunto moltes vegades si l'escriptor del llibre, ha volgut expressar el mateix que jo imagino, tot i que  l’interrogant més gran rau vers la imaginació de l'autor per a desenvolupar una història tan complexa, arran d'aquests escrits pertorbadors.

Sent coetània, per edat, dels personatges del llibre, puc endinsar-me en aquest món, perquè eren els meus anys universitaris i la ciutat de la narració era la meva. Tot i això, i malgrat coincidir amb els personatges, he de reconèixer que les poesies oblidades em sonen, alhora, al conegut i al desconegut.

La lectura m’ha provocat l’enyorança d'aquells anys de joventut, aquells anys que van marxar per no tornar mai més, d'aquella ciutat viva, que era la meva ciutat, d'aquells que vam voler canviar el món, fins que vam descobrir que el món no es pot canviar, perquè, tot i ser una enganyifa, el món no s’atura, i continua avançant, encara que sembli que sempre és el mateix.

És la metàfora de l’aeroport que utilitza l’autor. Conserva les pistes, els avions, els enlairaments i els aterratges. Però mai són les mateixes persones.

En definitiva, és sentir la nostàlgia d'aquells que van passar i van viure,  que van voler enriquir-nos amb el seu art, la seva filosofia, però que se’n van anar  massa aviat. El llibre reflecteix la nostàlgia per trobar viva la flama d'aquells moments. I aquesta és la seva grandesa.

Sgt: Luisa Infante Lope