Cada vegada estic més cansat d'estar vivint períodes històrics claus, l’un darrere l'altre.
Tant de bo visqués en una època més assossegada, en la qual pogués gaudir del simple plaer de llegir davant d'una xemeneia, amb la tranquil·litat de saber que les preocupacions no em vexarien. Una època amb uns polítics que molestessin el menys possible i on no hi hagués una enginyeria social asfixiant. Una època amb un sistema eficient que treballés pel benestar col·lectiu, sense generar excessives interferències.
Una època sense una realitat internacional que ens condueixi a una espiral de mort i bogeria, sota eufemismes en forma d'agenda d'objectius i metes a aconseguir.
Una època en la qual la llibertat individual sigui valorada i respectada, sense cap intrusió en les vides privades. On les persones poguessin viure sense la constant pressió de ser jutjades o manipulades per forces externes, i on la vida quotidiana estigués marcada per la calma, la creativitat i la convivència pacífica.
Però, malauradament, no és així. Enguany encara tot s'assembla tant al segle XX que comença a fer una mica de por.
Tant de bo pogués estar mirant com el foc cruix, mentre la calor m’endormisca, el llibre em cau de les mans, de pur esgotament, i m’acompanya el plaer, el deliciós plaer d’avorrir-me. Però, no és possible.
Cada vegada estic més cansat d'estar vivint períodes històrics claus, l’un darrere l'altre. Estic cansat que la història m’arrossegui constantment, sense demanar-me permís. No vull participar en la història, vull, simplement, ser-ne part. Desplegar-me en el temps, un temps on tot flueixi i no tingui més objectius que tirar endavant als meus i a mi, que no és poc. No vull ser part del joc dels poderosos. Només voldria ser en un temps on pugui desplegar-me lliurement en el tram dels dies, sense haver de preocupar-me constantment dels esdeveniments tumultuosos que suren al meu entorn.
Però, dissortadament, m’ha tocat viure una època de les importants. Des del fet històric que ens tanquessin a casa pel nostre bé, fins a suara, on tot sembla que està cap per avall. I més que hi estarà.
Temps crucials que no donen ni per a una bona foguera ni per una bona novel·la que em faci somriure o plorar. Temps en què tot és una fita darrere l'altra i això, a vegades esgota el cos i sempre, sempre, esgota la ment.
Diuen que temps convulsos donen lloc a homes forts. Però jo no els sé veure enlloc. Només veig comparses i figurants, despòtics i dominadors, oportunistes i demagogs. Amb tot, he de reconèixer que, des del punt de vista de la persona a qui li agradi la història i la política —des de fora—, això d’ara pot ser més entretingut que una tarda de futbol veien el pobre joc que, enguany, ens ofereix el Barça.
Ramon Font Terrades
(Publicat al diari SOM del 30.11.2023)