En les converses que a vegades mantinc amb una persona de tants amplis i vastos coneixements i contactes internacionals com és l’Alfons Duran-Pich, al qui vam tenir el plaer de poder escoltar a Granollers en una de les sessions dels Debats del Casino, sempre em parla de que són molts pocs els qui realment manen al món, i que gairebé cap d’ells és algun d’aquests polítics que coneixem i que surten habitualment a les noticies. D’aquests diu que només són uns funcionaris ben pagats pels qui ostenten el poder real, que, segons ell, són aproximadament uns 28. Potser el número no sigui exacte, però no deuen ser pas gaires més.

Tanmateix també, arran d’unes ponències internacionals a les que em van convidar, en una distesa xerrada privada, mantinguda amb alguns dels participants, tots ells rellevants personalitats, no van dubtar en afirmar que en la majoria d’ocasions les informacions que es donen a la població no tenen res a veure amb la realitat, sinó que tenen a veure amb els interessos particulars d’aquells que controlen els mitjans de comunicació, que, a la seva vegada, solen estar controlats per aquells “amos del món” dels qui parla en Duran-Pich, i que això, en uns temps en els que el sistema capitalista, tal com l’hem conegut fins ara, comença a no ser tant útil que havia estat, és força perillós.

I finalment, amb algunes converses que també he mantingut amb destacats experts en Intel·ligència Artificial com els doctors Emilia Gómez o Ulises Cortés, m’han confirmat que tots els sistemes d’automatització i robotització, o la internet de les coses i la impressió 3D, entre d’altres derivats de la IA, estan molt més avançats del que ens imaginem i del que ens diuen, i que l’únic que encara no està clar, és la seva implantació, per les repercussions que pot tenir sobre la població.

El que acabo d’exposar, són tres exemples ben diferents, però, agafats en conjunt, són molt il·lustratius per mirar d’entendre el que avui està passant: el pànic generalitzat que s’ha creat a nivell mundial entorn de l’anomenat coronavirus.

De fet, si hi pensem fredament i amb serenitat, segurament haurem de convenir que no n’hi ha per tant. O que potser simplement es tracta d’allò que en Nassim Nicholas Taleb va batejar com un “cigne negre”, tot i que, sota el meu criteri, a diferencia del que ell exposava, aquesta vegada el “cigne negre” tot i ser un fenomen extraordinari que produeix un gran daltabaix, no s’haurà produït de forma inesperada, sinó que més aviat ha estat provocat conscientment i de manera controlada.

I perquè s’ha produït? Perquè tant de pànic per una suposada malaltia que tan sols té una mortalitat màxima d’entre el 2% i 3% dels infectats (a Corea del Sud, on s’han fet els estudis més seriosos i amb més extensió, parlen només del 0,7%), la immensa majoria dels quals són gent d’edat avançada, i en la qual el 80% dels contagiats tindran una patologia lleu, quan la grip estacionaria mata infinitament més, o quan l’índex de mortalitat de l’ebola és del 80%, o quan la malària afecta cada any més de 200 milions de persones, i al món moren, segons dades de l’OMS, 435.000 persones de paludisme? Què fa el coronavirus tant especial perquè sigui portada cada dia, setmana rere setmana?

Potser la resposta, al meu entendre, l’haurem de cercar en aquella teoria del “cigne negre” que abans he esmentat, però passada pel sedàs dels tres comentaris amb els que iniciava l’article. Per tant, el més possible és que estem davant d’un fet “suposadament” inesperat, de dimensions gairebé globals i que té un gran impacte que ajudarà a provocar grans canvis. I això darrer és el veritablement important.

Veieu sinó, com arran d’aquest fenomen, a la Xina en només deu dies hem vist edificar un hospital prefabricat enorme, amb l’estructura arquitectònica i tot el budellam de les instal·lacions, mecanismes electrònics, càmeres, quiròfans, sales de raigs X, etc. Penseu que això s’ha fet només amb el treball dels humans? I hem vist també com a la mateixa Xina aïllen la gent, i els serveis que fins ara feien personal qualificat estan sent reemplaçats per un exèrcit d’autòmats i robots, construïts “ad hoc”.

I encara que diuen que s’estan perdent negocis per la impossibilitat de rebre materials majoritàriament de Xina, però també d’Itàlia i altres països, per la cancel·lació d’esdeveniments de tota classe, per les prohibicions de viatjar, cosa que repercuteix sobre la indústria del turisme i d’altres relacionades, el més probable, tot i la confusió amb la que encara vivim el fenomen (i com més avança més confús sembla tot), és que estem davant del primer gran experiment de posada en marxa, mitjançant una “disrupció neta”, de tota aquella nova tecnologia que porten tant temps preparant i que pot acabar amb bona part de la feina humana, tal com la coneixem avui.

Però desenganyem-nos, aquest camí no es pot fer sense cost. I en això és en el que estem ara. Molts dels dret que tant han costat aconseguir, se’n ressentiran i patiran una involució, encara més rapida i radical que la que ja van patir amb la darrera crisi o amb la caiguda de les Torres bessones a Nova York. Tinc la sensació que s’està aprofitant el pànic generalitzat que, en la meva opinió, s’ha creat artificialment, per anar acostumant a la gent a renunciar voluntàriament als seus drets, com per exemple, el de la lliure circulació, el de manifestació i reunió, i diversos drets laborals i socials de tota mena. I el més preocupant, es posarà en perill el dret al treball. Quin sentit té, sinó, que la gent accepti voluntàriament confinaments, treballar des de casa (qui pugui fer-ho), tancaments d’escoles, de guarderies, fins i tot de camps de futbol i suspensions de tota mena de petits actes públics, mentre segueixen viatjant amuntegats al metro o a rodalies? A mi només se’m acut que això és el començament de la mentalització col·lectiva, preparada pels qui manen de veritat, per obtenir noves fites que pel comú dels mortals ens són desconegudes i se’ns escapen del nostre enteniment.

Difícilment en treure’m mai l’entrellat del que haurà passat, però el cert és que a cada crisi, com a cada bugada, s’han perdut llençols. Veurem quins drets o condicions laborals es perdran o empitjoraran quan s’hagi controlat el coronavirus. Però segur que hauran sigut molts i que, probablement, ja no es tornaran a recuperar mai més o, en el millor dels casos, trigarem anys a recuperar-los.

(Publicat al 9 NOU de 13.03.2020)