I.- LES BIG DATA

El magnat japonès Masayoshi Son, fundador i propietari del grup SoftBank i president de Sprint Corporation, ha afirmat recentment que qui governi les dades governarà el món. I aquesta predicció, venint de qui ve,  no sembla que sigui errada perquè, amb l’auge de la intel·ligència artificial, la cursa voraç per obtenir les màximes dades possibles ja fa temps que és en marxa, encapçalada per gegants corporatius com Google, Faceboock, Baidu o Tencent, que davant la indefensió de la ciutadania i sota la innocent imatge de fer-nos creure que som clients, en realitat ens han convertit en el seu producte.

En aquest context, les Big Data  (terme anglès, inclòs al diccionari d’Oxford el 2013 tot i que ja es venia utilitzant des de la segona guerra mundial, i que ha estat adoptat internacionalment per definir les macro dades,? les  dades massives, la intel·ligència de dades o les dades a gran escala) estan adquirint una importància cabdal perquè, sens dubte, ben aviat veurem resultats encara més sorprenents dels que hem pogut observar fins ara, sobretot quan es comenci a produir la seva utilització generalitzada, com analitzarem més endavant. I en aquest sentit i pel que fa a l’article, al parlar de Big Data em refereixo a les de gran envergadura procedents de la recol·lecció del gran caudal de dades que estan fent les grans corporacions, no a les que remenen i emmagatzemen algunes empreses, per grans que siguin, que contribueixen a millorar la seva eficàcia i els serveixen, fonamentalment, per segmentar i obtenir tota la informació sobre els comportaments de la clientela o per intentar preveure tendències i comportaments futurs, i que després utilitzen per vendre immobles, cotxes, telefonia, productes financers o galetes als supermercats o be per definir les seves estratègies comercials i de màrqueting i que, com a mínim, tot sigui dit, almenys han ajudat a la creació d’uns quants llocs de treball qualificats i ben remunerats amb l’aparició d’una nova professió, inexistent fins fa poc, i que ara sembla estar a la cresta de l’onada.

Les Big Data, sense voler entrar en els detalls tècnics informàtics dels que no hi entenc ni formen part d’aquest article, tal com les defineix la Viquipedia són els conjunts de dades desectructurades que s’han de processar, els procediments i les aplicacions informàtiques per fer-ho, i que, pel seu volum, la seva naturalesa diversa i la velocitat a què han de ser processades, ultrapassen la capacitat dels sistemes informàtics habituals, i el processament de les quals s'utilitza per a detectar patrons dins seu, podent fer així prediccions vàlides per a la presa de decisions.

Aquesta acumulació de dades i aquest desmesurat interès en les Big Data, s’ha convertit en el  principal focus d’atenció dels grans oligarques i les grans corporacions, perquè sembla clar que, a curt termini, quan tinguin capacitat per predir, amb increïble exactitud, comportaments de qualsevol tipus, ja siguin humans o mediambientals, obriran el camí cap a un model de negoci radicalment diferent del que hem conegut fins ara. I a mig termini podrien arribar, fins i tot, a eliminar el valor econòmic i el poder polític de la majoria dels essers humans, atès que si fins ara els grans gegants que controlen el mercat de les Big Data actuen, en principi, només com a mers comerciants, capturant la nostra atenció proporcionant-nos informació, serveis i entreteniments gratuïts, a canvi de que els cedim les nostres dades, i revenent després la nostra informació als anunciants o als programadors de software, en un futur pròxim, quan tinguin acumulades immenses quantitats de dades sobre nosaltres i les puguin correlacionar, de ben segur que no es conformaran només amb això, sinó que apuntaran directament cap on sembla que està encaminat el seu veritable negoci, que no resideix pas en els ingressos per publicitat o venda de serveis (tot i que segons Wikibon el negoci de les Big Data basat en la venda de software, publicitat i serveis de tota mena, va ser de de 42 bilions el 2018 i s’espera que sigui de 103 bilions de dòlars el 2027), sinó en el control absolut de les nostres vides. Per tant, si això ha de ser així, oblidem-nos d’allò tant idíl·lic de posar la tecnologia al servei de les persones i preparem-nos per defensar-nos de la concentració i control de la tecnologia  per part d’una petita elit. I, de passada, també oblidem-nos d’aquelles utopies que diuen que si les Big Data estan en bones mans, seran una eina que aportarà un valor incalculable tant a l’espècie humana com a l’entorn que l’envolta.

Un primer tastet d’això que dic ja el vam poder tenir el 2018 amb el descobriment públic de l’escàndol de la Cambridge Analytica i la seva utilització, presumptament fraudulenta, de les dades personals de milions d’usuaris, filtrades il·lícitament des de Faceboock, per influir en determinades eleccions polítiques. Però això és només una petita mostra. La grandesa i el domini absolut de qui controli les Big Data es produirà quan, sense adonar-nos, els hi hàgim anat cedint no solament les nostres dades més bàsiques, sinó tot el que som, el que pensem, el que creiem, el que sentim, el que volem; els hi hàgim ensenyat com estimem i com odiem, el que ens agrada i el que no ens agrada; els hàgim explicat les nostres necessitats, els nostres hàbits, i les nostres opinions polítiques; els hàgim fet partícips de la nostra ideologia, creences o religió, i els hàgim confiat els nostres secrets més íntims. Aleshores, quan tinguin ajuntades totes aquestes dades, tinguin prou poder de computació i hagin avançat prou en això que s’ha denominat la Data Science, que és el que ha de donar el valor afegit per refinar-les, podran utilitzar aquest coneixement no tan sols per manipular-nos o per triar i prendre decisions en el nostre nom, sinó també, i això és el que més espanta, per redissenyar la nostra vida com creguin més convenient. El nou model es basarà en transferir la capacitat de decisió des dels essers humans als algoritmes de dades massives i possiblement ens trobarem constantment davant de situacions completament determinants per la nostra subsistència però que estaran ja fora del nostre control i que comportarà, si en som capaços i en el millor dels casos, la necessitat de lluitar, com diu Benjamin Bratton, en condicions molt difícils contra sistemes i hiperobjectes que ens determinaran i que veurem que programen, diagramen o prediuen, però sobre els que no hi podrem influir.

I per cert, en tot aquest assumpte deixem-nos de falses il·lusions i oblidem-nos de la privacitat, de les normes i lleis reguladores de la matèria, de la sobirania de les persones sobre la seva vida digital, de les autoregulacions, de la propietat intel·lectual i de totes les altres qüestions sobre el tema, que queden molt bé per tranquil·litzar consciencies però que són sistemàticament incomplertes, sense que passi res. La realitat, tot i que sigui dur d’acceptar, és que anem cap el control de les dades per part de pocs i per no se sap què. Per tant, ntentar avançar per aconseguir només l’ús de les dades per el bé social és gairebé impossible. La prova evident d’això la tenim en el darrer escàndol, descobert fa pocs dies, i protagonitzat per Google que s’ha dedicat a recol·lectar, dins del programa que ha anomenat “Project Nightingale”, les dades mediques de dotzenes de milions de pacients de la companyia medica Ascensión, la més gran asseguradora de salut catòlica, sense que ni els pacients ni els metges hagin estat notificats d’aquest intercanvi de dades entre les dues companyies i, per tant, sense que hagin donat el seu consentiment.

II.- LA PROPIETAT DE LES BIG DATA

Per tant, si entenem tot això, i si entenem que gairebé és inevitable aquesta cessió voluntària de dades, el que també haurem d’entendre és que el màxim perill proper que ens aguaita i al que hauríem d’estar més atents és al que fa referència a la propietat d’aquestes dades. Com explica Noah Harari, en els temps antics la terra era l’actiu més important al món i el seu control era el que determinava la manera de fer i de ser de la gent i la divisió de la societat en aristòcrates i plebeus; en l’era moderna les màquines i les fabriques van esdevenir més importants que la terra i el control d’aquests mitjans de producció es va tornar vital i la societat es va dividir entre capitalistes i proletaris. Però ara, al segle XXI, les dades eclipsaran tant la terra com les màquines, i es convertiran en l’actiu més important de tots i, de qui en sigui o no el propietari, dependrà que la nova divisió de la societat, sigui d’una o altra manera.

I si no hi estem prou atens a aquest concepte de propietat, aquesta nova situació tendirà, indefectiblement, a trencar la marxa que ha anat seguint la humanitat vers l’ideal d’aconseguir la igualtat social. Tot i que actualment el món encara té una bona quantitat de rangs i, per tant, de profundes desigualtats, no podem negar que s’ha anat avançant i que avui és molt més igualitari del que ho era a l’Edat Mitjana o al segle XIX. I l’esperança, a començaments d’aquest segle XXI, era que aquest procés igualitari continués. Però és molt possible que amb la irrupció de les Big Data, junt amb tot l’entorn en que es desenvolupen d’intel·ligència artificial, biotecnologia, bioenginyeria i nano tecnologia, aquesta vella aspiració no es complirà. Perquè fins i tot, al marge de les desigualtats econòmiques que es poden produir, qüestió que més o menys podem assumir amb una certa facilitat, també es poden produir desigualtats biològiques que ens pot costar més d’imaginar i que poden comportar que si els rics (actualment l’1% de la població és propietari de la meitat de la riquesa del món i les cent persones més riques posseeixen, juntes, més riquesa que els 4.000 milions de persones més pobres) acaben controlant la propietat de tota aquesta nova tecnologia, aconseguiran, de la mà de les “bios” que abans he esmentat, no només ser més rics, sinó també tenir més talent, ser més imaginatius, més inventius, més creatius i més intel·ligents que la resta de la població. Fins i tot, poden arribar a ser més longeus i, potser, desafiar la mort, com es demostra pel fet que ja actualment, i valgui com exemple, hi ha empreses com Human Longevity Inc. que estan treballant per poder oferir als seus futurs clients la seqüenciació dels 3,2 milions de lletres del genoma humà i comparar les dades analitzades amb una base de dades massiva de milions de consumidors, el que permetrà conèixer amb antelació les malalties que ens amenacin, per poder-les fer front amb una  atenció medica preventiva i per crear medicaments personalitzats per a cada individu, per intentar aconseguir, amb tot això, allargar l’esperança de vida en més de 30 anys.

Tot plegat doncs, pot obrir un immens abisme, difícil de tancar, entre els rics i els pobres, perquè si els rics utilitzen les seves habilitats superiors per enriquir-se encara més, i si els diners (o el que sigui que els substitueixi en un futur proper) els poden fer servir per comprar cossos i cervells millorats, la bretxa cada cop serà més accentuada, fins arribar a una societat que podria quedar conformada per una petita classe de superhumans i una subclasse massiva de pobres inútils.

III.- ON ÉS LA SOLUCIÓ?

De ben segur que el primer que se’ns acut al fer-nos aquesta pregunta és negar-nos a la cessió de les nostres dades per dificultar i, en la mesura del possible, evitar l’avenç de tota aquesta nova tecnologia. Però és molt difícil per les persones normals resistir-se a aquest procés. Actualment la gent està complaguda de donar les seves dades, i ho fa sense pensar-hi gens, a canvi de serveis gratuïts d’email, missatgeria, videojocs, informació i mil coses més, a vegades del tot inútils com els memes, els emojis o els Gif. Però les dades no les cedim, de manera voluntària, només a traves d’internet; ho fem també, per posar només alguns exemples, utilitzant el GPS del cotxe, connectant la nostra Smart TV o amb el Google Maps que fem servir per moure’ns per la ciutat. A més també les nostres dades flueixen a traves de ginys imperceptibles per a la majoria de ciutadans com els sensors o els wiffi oberts ubicats al que denominem les Smart City, a les estacions meteorològiques, els hospitals, a les càmeres del transit i un llarg etcètera. Així, sense ni ser-ne conscients, anem deixant arreu la nostra empremta digital. Per això molts assessors digitals com Martin Lindstrom reclamen amb insistència “més cara a cara i menys tecnologia”, però el seu és un clam en el desert.

El torrent de dades que constantment és van acumulant es imparable. Com ha analitzat Bernard Marr, s’han recopilat més dades en dels darrers dos anys que en tota la història de la humanitat, perquè amb tota aquesta facilitat que hem donat, amb tot aquest flux comunicatiu del que en som responsables i que manté la circulació liquida de la xarxa, som ja a punt d’arribar al fet de que gairebé serà impossible bloquejar el corrent de dades, perquè la nostra dependència de la xarxa serà pràcticament irreversible. Avui ja difícilment podríem desprendre’ns de Google i de tot el seu cabdal d’informació, però dintre de poc no podrem sobreviure desconnectats de la xarxa i sense proveir-la del nostre flux d’informació, perquè, si ho intentem fer, potser ens trobarem amb fets com que les agències d’assegurances no ens voldran assegurar o els serveis sanitaris refusaran atendre’ns.

Per tant, si volem evitar que una petita elit monopolitzi aquests poders quasi divins que donaran les Big Data i que divideixi la societat en castes divergents, és fonamental aconseguir una correcte regulació respecta de la seva propietat. I tot i que aquest és un dilema que avui encara no té solució, hauríem de lluitar perquè ben aviat la trobem i, si més no, per convertir aquest assumpte en la qüestió política més important dels propers anys.

En alguns llocs afortunadament aquesta preocupació ja ha començat a fluir i s’ha començat la tasca. I entre aquests cal destacar la ciutat de Barcelona, on a traves de projectes com el que inicialment es va batejar amb el nom de Davos digital, o dels més recents com són el de “capital tecnoètica” o el de “capital global de l’humanisme tecnològic”, s’ha començat a instal·lar la voluntat d’intentar convertir-la en una de les capitals globals d’això que ja es comença a denominar com l’humanisme tecnològic, procurant, per fer-ho realitat, edificar un fòrum obert on s’estudiï, s’assagi i s’apliqui la defensa dels drets de la ciutadania en temes, entre d’altres, com els que hem esmentat de la privacitat de les dades i els límits de les grans corporacions tecnològiques.

Finalment i per acabar, permeteu-me que digui, encara que sigui d’una manera tangencial, que tot el que he analitzat fins ara pot arribar a ser realitat sempre que la crisi energètica i l’escassetat dels recursos naturals ho permetin, perquè sense energia, res de tot el que és preveu difícilment es produirà perquè, com diu un lector d’un anterior article meu, que sosté fermament que arribarà aquest moment, quan arribi ens haurem de menjar els mòbils i les impressores 3D, perquè no tindrem altre cosa per alimentar-nos. Però aquesta és una disquisició que forma part d’una altra temàtica i, per tant, dona per un altre article. Però cal tenir-la també present alhora de valorar tots els elements que poden incidir en el futur de la humanitat.

(Publicat al 9 Nou el 07.02.2020)