Deia Kant que la minoria d'edat és un jou del qual és molt complicat escapolir-se, perquè la majoria d’edat, la de veritat, no és una frontera marcada pels anys, sinó per la ment: pel pensament, per la intel·ligència, o com en vulgueu dir. En qualsevol cas, per la capacitat de pensar per un mateix i per la gosadia d’expressar les opinions i de blasmar amb esperit crític. Amb l’esperit crític que diuen que, fins i tot, s’intenta fomentar als col·legis, però del qual tinc la sensació que no solament no n’anem gens sobrats, sinó que cada dia estem pitjor.
Perquè, malgrat l’interès per fomentar-lo, crec que actualment, el sentit crític, en la majoria dels casos, només consisteix a dir que ets crític, però no a criticar res. Quedar-se en l'epidermis sense entrar en el múscul, en el greix, en la sang. Des de fa temps, ens hem tornat febles de pensament i de sentiment. I temorosos, porucs. Amb por a dir allò que no sigui políticament correcte. Allò que ens sembla que no és el que vol sentir el nostre interlocutor. Allò que ens sembla que l’ofendrà.
A pesar dels més de dos-cents anys d'Il·lustració, hem acabat encimbellant una cultura en la qual, sentir-se ofès fins pel vol d'una mosca, ha pres carta de naturalesa., la qual cosa demostra fefaentment que Kant no estaria gens satisfet de com han evolucionat les coses.
Actualment, sembla que la gent mostra molta resistència a ser crític amb els altres, i això impedeix que es promogui un diàleg constructiu en la societat. Aquesta reticència, al meu entendre, té el seu fonament en diversos factors:
1.- La por al conflicte: Una de les raons per les quals la gent evita ser crítica amb els altres, és la por al conflicte. Els éssers humans tendim a buscar la pau i l'harmonia en les nostres relacions, i l'expressió de crítiques pot generar tensions i disputes. Com a resultat, moltes persones prefereixen callar les seves opinions i evitar la confrontació, encara que aquest comportament no sigui sempre saludable o productiu.
2.- La cultura de la correcció política: En la societat actual, la cultura de la correcció política, tant en voga, juga un paper significatiu en la manera en què ens comuniquem. En massa casos, l'expressió de crítiques és etiquetada com a insensible o mancada d'empatia, la qual cosa cohibeix als individus de dir el que realment pensen, inclús quan les seves observacions són constructives i benintencionades.
3.- La importància de l'autoconeixement: Ser crítics amb els altres implica un autoconeixement significatiu. Sovint, abans de poder oferir crítiques constructives a altres persones, hem de comprendre les nostres pròpies motivacions i prejudicis. La manca d'autoconeixement pot portar a crítiques no fonamentades o carregades d'emocions, que no són útils ni beneficioses per a ningú.
Tanmateix, ser crític és una tasca més dura del que sembla, atès que atempta contra aquells tres factors esmentats. Per això, gairebé tothom ho vol evitar. Entre altres coses perquè, si ho ets, a vegades et toca ser poc agradable. Et toca ser major d'edat i pressuposar que l'interlocutor també ho és, quan, lamentablement, sovint acabes comprovant que mai és així.
Poca gent afectada entén que fer una crítica no és dinamitar-ho tot. És construir sobre els fonaments. Uns fonaments que poden ser magnífics, però que estan mal excavats. Acceptar les crítiques de bon grat, ajuda a refer els fonaments i comporta una oportunitat per al creixement personal i la millora.
A vegades la pell fina que tenen bona de les persones, veu la critica com una ofensa. «A mi?». «Sí, a tu». Amb tot l'afecte. Tots fem coses bé, coses malament i coses millorables. Ningú neix tocat per les muses a excepció de Roger Wàters o Gabriel Garcia Marquez. i, així i tot, ells també, a vegades, necessiten algú que els digui: «eh, amic, per aquí no, millor per allà».
Les persones hauríem de saber assumir que els altres no són la nostra mare. Que ningú vol ferir-nos, però tampoc han d’untar-nos de mel i sucre perquè visquem feliços en el jou de la minoria d'edat.
A vegades, certament, ens toca repartir hòsties, si bé hauríem de mirar de fer-ho respectant les regles. Aprendre a escoltar activament les opinions dels altres, explicar-se amb empatia i trobar punts en comú, poden ser passos fonamentals per fomentar un ambient on les crítiques siguin ben rebudes i apreciades. Sempre, clar, que primer siguem capaços d’expressar-les.
Ser crítics amb els altres no hauria de ser una tasca desagradable o temuda. La capacitat de compartir opinions i crítiques hauria de ser un vehicle per al creixement personal i una millora de les nostres relacions. Com a societat, hauríem de treballar per superar la por al conflicte i promoure un diàleg respectuós que ens permetés abordar els reptes d’una manera més eficaç, per poder avançar en la construcció d’una comunitat més forta i unida.
Ho hauríem d’entendre. Sí no ho fem, mai serem majors d’edat.
Ramon Font