Articles de divulgació jurídica
15/12/2023


Fa uns dies vaig tenir una llarga xerrada amb un company de professió, que als inicis de la seva carrera professional va haver de defensar nombrosos assumptes davant l’infaust Tribunal de Orden Publico (TOP), en la qual vam acabar parlant de la també infausta Audiència Nacional, avui tant en voga per les actuacions —entre moltes d’altres— desplegades pel magistrat García-Castellón.

Pels més joves que no han sentit parlar mai del TOP i tinguin mandra de consultar la Viquipèdia, dir-los que, com diu allà, fou una instància judicial especial, existent en la fase final del franquisme —va ser creat l’any 1963—, que tenia com a finalitat jutjar els “suposats” delictes de caràcter politico-social, és a dir, el que es considerava sedició, rebel·lió, desordres públics i propaganda il·legal. La seva funció era, bàsicament, reprimir les conductes considerades delictes polítics, per tal de garantir l'estabilitat del règim franquista. Era un tribunal d’excepció, característic de règims dictatorials i absolutament aliè a les estructures judicials dels estats democràtics.

Doncs bé, encara que pugui sobtar, aquell tribunal especial, amb l’adveniment de la democràcia no va ser abolit, sinó que simplement va ser substituït pel que avui és l’Audiència Nacional, creada per un Reial decret llei que es va publicar el mateix dia que va desaparèixer el TOP, el gener del 1977. Aquest fet, ni que sigui només per la data, ja evidencia que és un òrgan manifestament preconstitucional, el qual, atès que endemés mai s’ha adaptat a la nova legalitat sorgida de la promulgació de la carta magna, fa que esdevingui un organisme singular. I, perquè no quedi cap dubte de la seva singularitat, a aquella dada cronològica encara li podem sumar el fet que comparteix la mateixa seu i les instal·lacions del que fou el TOP, la qual cosa evidencia clarament que es tracta del seu òrgan successor. Això ha comportat que molts juristes considerin que va ser “creada a l'empara d'una normativa de dubtosa legitimitat democràtica” o que és “antidemocràtica de naixement”.

L'Audiència Nacional és, doncs, una anomalia jurídica sense cap comparança a la resta de països de l'entorn europeu. Els seus membres són jutges ad hoc, que presten servei en un òrgan creat a propòsit per resoldre casos concrets, triats pel seu interès, normalment polític. Això evidencia que és un tribunal excepcional, que vulnera el principi constitucional del jutge natural predeterminat per la llei i el repartiment competencial que s’ha de realitzar sobre la base del criteri territorial. El jutge que ha de conèixer d’un assumpte judicial concret, ha de ser qui exerceixi la jurisdicció on es comet el delicte o la infracció. Aquest principi jurídic s’ignora en l’atribució dels assumptes penals a l’Audiència Nacional i, per tant, afecta els més elementals principis de seguretat jurídica.

Si a aquesta configuració de dubtosa legalitat, hi afegim, a més a més, un dia a dia ple de pèssimes instruccions que, de tan maldestres, no aguantarien ni l’anàlisi més simple d’un estudiant de primer de dret —la majoria provinents dels anomenats “jutges estrelles”, des dels senyors Baltasar Garzón o Gómez Liaño, ambdós apartats de la carrera judicial, el senyor Grande-Marlaska, avui Ministre d’Interior, la controvertida magistrada Carmen Lamela, ascendida al Tribunal Suprem, o d’entre els actuals, el ja assenyalat senyor García-Castellón—, la utilització habitual d'impresos normalitzats per dictar interlocutòries o qualsevol altre acte jurídic el qual, per llei, hauria d’estar perfectament motivat, l’incompliment sistemàtic dels terminis i una infinitat d'irregularitats jurídiques de tota mena, tindrem el quadre complet que fa que la majoria dels juristes considerin que seria necessari i urgent dissoldre un òrgan que mai no hauria d'haver existit. Sense Audiència Nacional el nostre sistema seria més creïble, menys polític i més jurídic.

Aquesta instància judicial “excepcional”, en la meva opinió, significa una gran disfunció en l’estructura de funcionament de l’estat i crea en la ciutadania una flagrant sensació de manca de credibilitat i una palesa desconfiança en l’administració judicial. En aquest context, doncs, la gran pregunta és: per què, des de les instàncies polítiques, no es fa res per adaptar els òrgans i institucions judicials a les exigències constitucionals i democràtiques, a fi i efecte que puguem tenir un sistema judicial ordinari, creïble i ben valorat per la ciutadania, que fugi del vergonyós espectacle que presenciem cada dia?

Sovint sentim dir —sobretot per part d’alguns tertulians ignorants, que xerren per no callar— que és molt complicat, atès que s’haurien de modificar les lleis i no hi ha quòrum suficient per fer-ho, però això no és cert. Almenys no ho és pel que fa a l’Audiència Nacional. La seva dissolució es pot fer al Congreso de los Diputados per una simple majoria absoluta —176 vots— que actualment són fàcilment assolibles, si hi ha voluntat política, per part del partit que actualment és al poder i els qui li donen suport. Per tant, si no s’afronta es, simplement, perquè a ningú li deu interessar.

I, en aquest sentit val a dir, com a fet curiós, que ni tan sols els deu interessar als partits que darrerament han estat negociant la investidura del nou president de govern, alguns dels quals han patit —i continuen patint— les envestides barroeres dels magistrats de l’Audiència Nacional —llegeixis partits independentistes catalans—. Per què cap d’ells, a l’hora de negociar, ha posat sobre la taula la dissolució de l’Audiència Nacional? That is the question, que diuen els anglesos. No obstant això, si som capaços de trobar la resposta a aquesta pregunta, probablement trobarem la resposta a moltes de les coses que ens afecten.

Ramon Font Terrades

www.ramonfont.cat

 

Descarregar document pdf