Fa uns dies vaig tenir una llarga xerrada amb un company de professió que als inicis de la seva carrera professional va haver de defensar nombrosos assumptes davant l’infaust Tribunal de Orden Publico (TOP). I, com no podia ser d’altra manera, vam acabar parlant de la també infausta Audiència Nacional, del Consejo General del Poder Judicial, de com som d’ingenus els ciutadans i que indefensos estem davant les mandangues en què ens emboliquen els polítics.
Pels més joves a qui el TOP ni tan sols els soni i no vulguin consultar la Viquipèdia, dir-los que, com diu allà, fou una instància judicial especial existent en la fase final del franquisme —va ser creat l’any 1963—, que tenia com a finalitat jutjar els “suposats” delictes contra l'ordre públic, en especial els de caràcter politico-social, contra la seguretat exterior de l'estat, contra el Consell de Ministres i contra la forma de govern, és a dir, el que es considerava sedició, rebel·lió, desordres públics i propaganda il·legal. La seva funció era, bàsicament, reprimir les conductes considerades delictes polítics, per tal de garantir l'estabilitat del règim franquista. Era un tribunal d’excepció, característic de règims dictatorials i absolutament aliè a les estructures judicials dels estats democràtics.
Doncs bé, encara que pugui sobtar, aquell tribunal especial amb l’adveniment de la democràcia no va ser abolit, sinó que simplement va ser substituït pel que avui és l’Audiència Nacional, creada per un Reial decret llei que es va publicar el 5 de gener del 1977, el mateix dia que va desaparèixer el TOP. Aquest fet, ni que sigui només per la data de constitució, ja evidencia que és un òrgan manifestament preconstitucional, que, com que no es va adaptar a la nova legalitat sorgida de la promulgació de la carta magna, fa que esdevingui un organisme singular. I perquè no quedi cap dubte de la seva singularitat, a aquella dada cronològica encara li podem sumar el fet inusual que comparteix la mateixa seu i les instal·lacions del que fou el TOP, la qual cosa evidencia clarament que es tracta del seu òrgan successor. Això, entre moltes altres opinions, ha portat al professor Lorca Navarrete a dir que va ser “creada a l'empara d'una normativa de dubtosa legitimitat democràtica” o al professor De la Oliva a dir obertament que és “antidemocràtica de naixement”.
L'Audiència Nacional és, doncs, una anomalia jurídica sense cap comparança a la resta de països de l'entorn europeu. Els seus membres són jutges ad hoc, que presten servei en un òrgan creat a propòsit per resoldre casos concrets, triats pel seu interès, normalment polític. Això evidencia que és un tribunal excepcional, que vulnera el principi constitucional del jutge natural predeterminat per la llei i el repartiment competencial que s’ha de realitzar sobre la base del criteri territorial. El jutge que ha de conèixer d’un assumpte judicial concret, ha de ser qui exerceixi la jurisdicció on es comet el delicte o la infracció. Aquest principi jurídic s’ignora en l’atribució dels assumptes penals a l’Audiència Nacional i, per tant, afecta els més elementals principis de seguretat jurídica.
Per part d’algunes persones que intenten justificar la licitud de l’Audiència Nacional, s’ha plantejat, al meu entendre de manera molt grollera, que no és un tribunal excepcional ni especial sinó especialitzat. I, certament ho és, però no per això deixa de ser excepcional i especial.
Si a aquesta configuració de dubtosa legalitat, hi afegim un dia a dia ple de pèssimes instruccions —n’hi ha algunes dels anomenats “jutges estrelles” que, de tan maldestres, no aguantarien ni l’anàlisi més simple d’un estudiant de primer de dret—, la utilització d'impresos normalitzats per dictar interlocutòries o qualsevol altre acte jurídic que, per llei, hauria d’estar perfectament motivat, l’incompliment sistemàtic dels terminis i una infinitat d'irregularitats jurídiques de tota mena, tindrem el quadre complet que fa que la majoria dels juristes considerin que seria necessari i urgent dissoldre un òrgan que mai no hauria d'haver existit. Sense Audiència Nacional el nostre sistema seria més creïble, menys polític i més jurídic.
Tanmateix, una altra de les anomalies del nostre entramat jurídic, és la del Consejo General del Poder Judicial, l'òrgan de govern dels jutges i, per extensió, l’òrgan suprem del Poder Judicial, un dels tres poders que configuren l’estat de dret. Les seves funcions són de naturalesa administrativa-governativa i de règim interior del Poder Judicial i s'encarrega “teòricament” de vetllar per la garantia de la independència dels jutges i magistrats, davant dels altres poders de l'Estat.
En aquest cas, però, l’anomalia del Consejo no rau en el fet que sigui un organisme anòmal en si mateix, sinó en el fet de com està regulat a la Llei Orgànica en la qual s’empara i que fa que, a hores d’ara, els càrrecs dels membres que formen el Consejo estiguin caducats des de fa més de cinc anys — i pel que sembla, aquesta irregularitat va per llarg—, atesa l’aparent impossibilitat dels dos partits majoritaris per posar-se d’acord amb el nomenament de nous membres per substituir els actuals caducats i, per tant, per procedir a la renovació que estableix la llei.
Quan es contemplen aquestes dues circumstàncies que, en la meva opinió, signifiquen una gran disfunció en l’estructura de funcionament de l’estat, no ens ha d’estranyar que, entre la ciutadania, creixi la sensació que corren temps crítics per a la justícia, on cada dia es fa més evident la seva manca de credibilitat i la desconfiança que suscita. En aquest context, doncs, la gran pregunta és per què no es fa res per adaptar els òrgans i institucions judicials a les exigències constitucionals i democràtiques a fi i efecte que puguem tenir un sistema judicial ordinari, creïble i ben valorat per la ciutadania, que fugi del vergonyós espectacle que presenciem cada dia?
Sovint sentim dir —sobretot per part d’alguns tertulians— que és molt complicat, atès que s’haurien de modificar les lleis i no hi ha quòrum suficient per fer-ho, però això no és cert. Almenys no ho és en els dos casos que he plantejat. Tant la dissolució de l’Audiència Nacional com la modificació de la Llei Orgànica que regula el Consejo General del Poder Judicial —per tal de fer més fàcil la seva renovació—, es poden fer al Congreso de los Diputados per majoria absoluta —176 vots— que són fàcilment assolibles si hi ha voluntat política per part del partit que actualment és al poder i els que li donen suport. Si no es fa, no valen ni les critiques a l’adversari ni esquinçar-se les vestidures davant les postures suposadament poc col·laboracionistes de l’altra bancada de l’hemicicle. Si no es fa és, simplement, perquè a ningú li deu interessar. Ni tan sols als partits que darrerament han estat negociant la investidura d’un nou president de govern, alguns dels quals han patit —i continuen patint— les envestides barroeres dels magistrats de l’Audiència Nacional. Per què cap d’ells, a l’hora de negociar, ha posat sobre la taula la dissolució de l’Audiència Nacional o la modificació de la Llei Orgànica que regula el Consejo General del Poder Judicial? That is the question, que diuen els anglesos.
Ramon Font Terrades
(Publicat a El 9 NOU de 15.12.2023)
Descarregar document pdf