Fa uns anys, durant l’anterior crisi, algú els hi va preguntar a Andy y Lucas, si tenien alguna idea per sortir-ne i, ràpidament, van contestar, de manera ingènua, que imprimir bitllets. I, curiosament, els polítics sembla que els van fer cas, i van aconseguir abaratir tant els diners, que gairebé el preu al qual els compraven als bancs centrals era inferior al preu del cost de fabricar-los. Màgia! van pensar tots plegats. Com és que no se’ls havia ocorregut abans a cap d’ells, ni a cap dels seus millers d’assessors? Segurament, per molts, Andy y Lucas, tot i la seva ingenuïtat, van ser uns genis. Però la realitat no es tan simple, i el fet és que això comporta deute. I, com més n’abuses, més deute comporta. I aquí ne ‘m abusat tant que avui, el nostre deute, ja supera en molt el PIB. Però això, a ningú l’importa. Qui dia passa any empeny, i resignar-nos és la divisa.

Com no importa que, segons el que ens diuen, la darrera novetat sigui que durant un temps indeterminat, tindrem problemes d’abastiment, no només de materials, sinó, fins i tot, d’alguns aliments i productes de primera necessitat. I, com sempre, davant d’això, els nostres governants, superats per les circumstancies, segueixen dient-nos, com a única solució, que ens hem de resignar.

No hi ha màgia. La màgia és la resignació. Per això som, diuen, de cultura cristiana, aquella que ha dominat bona part del món durant dos mil anys. Però la resignació que ara ens venen ja ni tan sols és la cristiana. L’actual està despullada de l’aura de la metafísica i del temor de Déu, i l’han adaptat al capitalisme més ultramuntà. La resignació és la filosofia que resumeix la ideologia imperant d’avui en dia, quan, per molts, la vida és més complexa del que seria normal o, simplement, és un horror. I, endemés, per acabar de reblar el clau, aquesta resignació, ens empenyen a adobar-la amb unes bones dosis de solidaritat. Una solidaritat que, a ser possible, mani a borbolls arreu, perquè és la millor manera de fer-nos sentir culpables. Aconseguir ciutadans resignats i culpables, és l’èxit del poder.

I, malgrat totes les evidencies, no passa res.

Cada dia em costa més entendre el món actual. Abans, per menys del que es veu venir, hi havia revoltes. Ara, la gent no és mou ni sota la sospita que, aviat, les estanteries dels supermercats pot ser que estiguin buides.

Em sembla increïble que, a hores d’ara, en un món que creiem tan avançat, es pugui simultaniejar, tan descaradament i sense cap rubor, el desproveïment general de la població i el malbaratament de diners públics en projectes i idees menys madures que les que tindria el meu net de cinc anys, si governes. Hem arribat a un punt que ja no hi ha cap diferencia entre la veritat i la mentida, entre l’eficiència i la inoperància, entre la deixadesa i l’excel·lència. Tant hi fa que sigui en els afers públics com en els privats. Passa a la vida en general.

Hauríem de substituir la foguera de les vanitats per la foguera de les absurditats, com discutíem, fa uns dies, amb uns amics, abans d’encetar la polèmica sobre l'existència de múltiples universos.

Leibniz, un filòsof i matemàtic alemany del segle XVII, va dir, grosso modo, – tot i les burles que, al respecte, va fer-li Voltaire - que malgrat la possibilitat que Déu pogués haver creat infinits universos, només en podia existir un i, com que Déu és bo, va triar el nostre com a millor.

Però com que els meus amics i jo, en aquells moments, filàvem menys prim, i la filosofia i la teologia van començar a barrejar-se amb la cervesa i amb les bajanades que sovint es diuen quan tens ganes de riure i que, òbviament, no penso reproduir, com va fer Voltaire al seu dia, vam renegar de les teories de Leibniz i ens vam decidir a adoptar-ne d’altres de més expansives que ens portaven a considerar que, potser en altres universos, la cuina xinesa seria millor.

Tot i això, bromes a part, en aquest tema, hi ha alguna cosa, més enllà de la ficció (o no) de l'existència de multi universos, que ens va portar a reflexions serioses. Qüestions, com ara, una de tan simple com és el fet de plantejar-se què faríem si en lloc de ser nosaltres, fóssim una altra persona, nascuda en un altre lloc, amb altres creences, amb una altra família i amb una altra educació? Per un moment, us ho podeu imaginar?

No vull pas defensar el relativisme cultural, però sí que em sembla un exercici intel·lectual molt interessant. Ser capaç, a la nostra manera —ningú no pot situar-se en l'objectivitat plena, en la cinquena dimensió— de sortir una mica de la nostra pell, crec que és un bon exercici intel·lectual. I més quan aquest món, aquest univers en el qual ens ha tocat viure, cada dia és més putrefacte on, com deia Shakespeare per boca de Hamlet, alguna cosa fa olor de podrit a Dinamarca. Canvieu Dinamarca per Món i tindreu l’axioma complet. I potser ganes de plantejar-vos, seriosament, si hi ha altres universos on viure millor, perquè aquest ja comença a ser preocupant, de tan exhaurit com està.

Ramon Font Terrades

www.ramonfont.cat

(Publicat a El Nou 9 de 25-11-2021)