SINOPSI

Quan a un escriptor a sou —un ghost writer acostumat a posar veu als altres— li diagnostiquen que pateix Alzheimer, comença a escriure per primer cop per a ell mateix. No per publicar, ni per encàrrec, sinó per preservar fragments de qui és abans que el temps i la malaltia li escapcin els records. El que en un principi havia de ser un dietari ordenat es converteix, sense adonar-se’n, en un mosaic vital fet de pensaments, emocions, digressions i memòries imprevisibles. Un intent desesperat de retenir el jo abans de desaparèixer.

Una novel·la sobre la memòria, la por a l’oblit i l’últim intent d’escriure una vida abans que s’esborri.

ANÀLISI TÈCNIC

SALABROR ALS LLAVIS es presenta, en aparença, com una novel·la sobre la memòria i l’Alzheimer. Però molt aviat el lector s’adona que no es troba davant d’un relat lineal ni d’un memorial íntim, sinó davant d’un assaig literari encobert, d’una exploració filosòfica sobre la identitat, el temps i l’oblit.

La força de l’obra no rau només en la història que s’explica, sinó en la manera com s’explica: amb una prosa que avança entre metàfores, imatges i reflexions, fins al punt que molts lectors confessen que han necessitat llegir amb el llapis a la mà, subratllant passatges i tornant enrere per rellegir-los. Salabror als llavis és una obra que no es consumeix en la primera lectura: reclama pauses, reflexions, retorns. És una literatura que convida a pensar i que es desplega també com un espai de meditació.

La malaltia, l’oblit i la fragilitat de la memòria són el punt de partida, però ben aviat el text transcendeix aquest marc i esdevé un llibre sobre la condició humana: què som quan els records ens abandonen? Què queda de l’amor quan l’altre ja no ens reconeix? Com es defineix la identitat si la memòria és un territori esmicolat?

En aquest sentit, SALABROR ALS LLAVIS dialoga amb tradicions literàries i filosòfiques diverses: des de la tensió poètica de Paul Celan fins a les meditacions sobre l’ésser i el temps de Heidegger, passant per la mirada sobre la pèrdua de Proust o les reflexions sobre l’oblit i la memòria de Ricoeur. Sense citar-los explícitament, Ramon Font es mou en aquest camp de pensament, fent-ne literatura.

Per això, el llibre no es pot llegir només com una història commovedora sobre l’Alzheimer, sinó com una proposta intel·lectual de gran profunditat. La seva naturalesa híbrida —entre novel·la, memorial i assaig— el converteix en una obra literària singular dins el panorama català actual.

SALABROR ALS LLAVIS és, alhora, un relat sobre la intimitat i una reflexió universal. Una obra que parla del que és més concret —l’envelliment, la malaltia, el desgast de la memòria— per acabar preguntant-se per allò que ens defineix com a humans: la persistència de l’amor, la necessitat del record, la por a la desaparició.

Així, més que una narració tancada, la novel·la és un espai obert de pensament. No ofereix respostes concloents, sinó que deixa al lector amb preguntes que el persegueixen més enllà de la lectura. I aquesta és, potser, la seva major virtut: que no només emociona, sinó que també interpel·la, sacseja i convida a repensar la pròpia experiència del temps i de la memòria.