Un equívoc és aquella interpretació que ens confon i que moltes vegades té la voluntat d’enfosquir la veritat dels fets, plantejar-nos dubtes, introduir sospites, tergiversar. En una societat com la nostra (l’occidental) on els mitjans de comunicació estan en fallida i se sostenen gràcies a les subvencions públiques i privades que reben periòdicament, els equívocs gaudeixen de gran protagonisme.

Qualsevol informació passa pel sedàs de l’adoctrinament i tendeix a l’homogeneïtat. No importa que es parli (a nivell local, nacional o internacional) tot sona al catecisme de la nostra infància a les “escoles cristianes” del franquisme, posat al dia en la forma però amb els mateixos propòsits manipuladors.

Ja fa molts anys que no veig els programes de les televisions del Règim espanyol que solen emetre des de la capital del regne, però puc imaginar-me la linealitat del seu discurs, amb un afegit “cutre” de matriu castellana. Els programes televisius del Règim autonòmic català tampoc els segueixo i els que ho fan (en pràctiques masoquistes) m’expliquen que s’han “castellanitzat” en el fons i en la forma, per la qual cosa sembla que segueixen el corrent dels seus veïns més propers. S’han contagiat.

He de confessar que de vegades caic en l’error d’escoltar els titulars dels telenotícies de TV3-3/24. Després me’n penedeixo i torno a la meva privadesa.

La interpretació que es fa dels successos de l’Orient Mitjà, de la guerra d’Ucraïna, del nou mandat del president Trump, de les actuacions de les institucions de la Unió Europea, del paper de l’OTAN i de qualsevol episodi derivat de tot això, té un biaix groller en la ideologia, que de vegades es refugia en l’anècdota sensiblera o cridanera per a consum de la massa desinformada.

Deia Ruyard Kipling (poeta i novel·lista anglès (1865 – 1936) en un dels seus més bells poemes:

“Tinc sis servidors honestos que m’han ensenyat tot el que sé. Els seus noms són Què i Per què, i Quan, i Com, i On i Qui”.

Si algun d’aquests comunicadors a sou que ens envaeixen fessin un esforç per comprendre la realitat, reduirien el volum d’estupideses que produeixen cada dia. Ja sé que han de pagar la hipoteca, cobrir les despeses del col·legi privat dels nens a la zona alta i/o continuar practicant el seu esport preferit, però estaria bé que fessin un acte de consciència (a manera d’exercicis espirituals) i es deixessin anar la caspa que els envolta.

Que el món camina esbojarradament cap al caos és cosa sabuda, per molts bons “findes” (quina cursileria) que ens aturin. Tanmateix, potser podrem intentar esbrinar l’estat de la situació si identifiquem els “triggers” (els gallets) que han propiciat aquest escenari. Vegem-ne alguns, a manera de reflexió.

• Quan una classe mitjana educada i culta va posar fi a la utopia comunista el 1991 (com molt bé ha explicat Emmanuel Todd), hi va haver un canvi de paradigma que va afectar sobretot la societat occidental i els seus valors.
•  
• Les elits corporatives van recuperar els antecedents ideològics i la consciència de classe. Van prendre del liberalisme primigeni de Locke, Stuart Mill, Adam Smith, Ricardo i altres el que els va convenir i ho van actualitzar com a “neoliberalisme”. Eren ultraliberals en l’àmbit econòmic i reaccionaris en l’àmbit polític. El risc de la revolució “roja” havia desaparegut. Era la “fi de la Història” de Fukuyama. Podíem estar tranquils. La dialèctica hegeliana quedava amb clau.
• Va ser justament per aquesta raó per la qual vam veure que les diferents tipologies polítiques s’anaven esvaint. Dreta i esquerra convergien cap al centre i els col·lectius residuals eren marginats o, com a molt, actuaven com els “enfant terrible” del Sistema.
•  
• El nou equilibri occidental estava constituït per un Sistema (controlat per les elits corporatives privades) i un aparell polític que podria ser definit com “el partit de l’Establishment” . Els governs s’anaven succeint sense canvis significatius profunds. Per exemple, Tony Blair, un laborista de nou encuny, podria per la seva forma de govern haver estat el fill natural polític de la ultra conservadora Margaret Thatcher. Les masses eren instruïdes segons el catecisme dominant. L’entreteniment (futbol i macro concerts) alegrava la festa.
•  
• Però Occident no podia subsistir si no tenia un enemic a qui enfrontar-se. George Kennan, el gran diplomàtic nord-americà que millor coneixia la Unió Soviètica des de dins per haver estat ambaixador a Moscou durant molts anys, va anticipar el buit que es produiria en aquest sentit si l’URSS desaparegués. I quan això va passar –com bé recull John Lukacs en la seva correspondència amb Kennan– va avisar sobre la conveniència d’aturar la “desastrosa política dels governs americans de Bill Clinton i George W. Bush en estendre posicions de l’OTAN cap a països limítrofs amb Rússia”. Ningú no li va fer cas.
•  
• És clar que els antecedents ja eren molt negatius, ja que quan el president George H.W.Bush va negociar amb el president Gorbatxov la reunificació d’Alemanya i la retirada de les tropes soviètiques de l’Est d’aquell país, es va convenir que l’OTAN no permetria l’adhesió de cap país del bloc de l’Est (amb exclusió de la República Democràtica Alemanya). “Ni una polzada cap a l’Est”, va dir James Baker, en aquell moment Secretari d’Estat.
•  
• La pregunta que cal fer és quin sentit tenia mantenir una organització armada molt cara (l’OTAN) quan l’enemic a combatre havia practicat un suïcidi assistit. I les restes del naufragi (els nous Estats nacionals) naixien com a membres del Sistema capitalista.
•  
• En aquest punt cal dimensionar les coses i recordar als desmemoriats que el 2024 les despeses en Defensa (Atac) a nivell mundial (la producció d’armes) va assolir la xifra de 2,5 bilions de dòlars (trilions americans), xifra molt similar al PIB de l’Estat espanyol. És a dir, la producció d’armes en un any pot liquidar la riquesa generada durant aquell mateix any per un país de mida mitjana. I això és així perquè l’objectiu de les armes és destruir no generar.
•  
• Mentrestant a Occident s’havia d’anar creant una opinió pública anti-russa que pogués justificar els moviments del partit de l’Establishment. Un d’aquests moviments va ser provocar un cop d’Estat a Ucraïna, probablement el país de l’Est més associat culturalment i històricament a Rússia. Ucraïna, com gairebé tots els països de l’antiga òrbita soviètica (inclosa Rússia) havia posat en marxa un “capitalisme cowboy” (el guió del qual van escriure els “nois de Harvard” ) on la corrupció afectava totes les institucions. La classe política nova era l’oligarquia. El govern d’Ucraïna el 2014 (presidit per Viktor Yanukovich) no va voler tancar un acord amb la Unió Europea i Occident no els ho va permetre. Es va muntar una revolució, es va finançar amb diners occidentals, se li va posar un títol (Euromaidan) i es va orquestrar un canvi de règim. El govern rus va respondre ocupant la península de Crimea, un territori que li pertanyia.
•  
• Els nous governs ucraïnesos es van anar succeint, cada cop més pro-occidentals i escorats ideològicament cap a posicions d’un nacionalisme ultra, que havia tingut la seva explosió a l’etapa nazi d’Europa. Van ser elevats de nou als altars antics dirigents històrics vinculats directament al projecte antisemita de Hitler. Els ultres es van infiltrar a les institucions ucraïneses i entre altres coses es van dedicar a la des-russificació. A les universitats els seminaris sobre Dostoewski i Tolstoy van ser suprimits. La població de la zona oriental, de cultura russa, va iniciar un procés de rebel·lió que va ser durament reprimit per l’exèrcit oficial. Part d’aquesta població va fugir a Rússia i l’altra es va poder defensar gràcies al suport logístic de l’exèrcit rus.
• El triomf aclaparador del candidat Zelensky a les eleccions ucraïneses del 2019 amb la seva “plataforma de pau” i el seu desig d’entaular negociacions amb Rússia va ser boicotejat per les ONG controlades i finançades pels Estats Units, que van presentar el tema com una capitulació. Una d’aquestes falses ONG (Ukraine Crisis Media Centre) va amenaçar Zelensky i li va advertir dels riscos que correria si creuava les “línies vermelles” . El líder ultradretà Dimitrio Yarosh va ser més explícit en dir: “Si Zelensky traeix Ucraïna no perdrà el seu lloc, sinó que perdrà la seva vida”. I Zelensky es va arronsar i va adoptar la posició contrària. Era la victòria del Sistema contra la població ucraïnesa que en aquell moment desitjava la pau i la reconciliació. Està més que provat que des del 1980 (mandat de Reagan), el govern nord-americà va crear una sèrie d’institucions paral·leles per controlar el relat de les seves activitats a l’exterior, sota l’aparença de fomentar els “drets humans”. Entre elles The Institute for Statecraft  i  la National Endowment for Democracy.
•  
• Després va venir el protocol de Minsk (2014) per trobar una fórmula de pau entre els unionistes ucraïnesos i els secessionistes del Donestk i Luhansk. Cap de les parts hi creia. Occident va continuar armant l’exèrcit ucraïnès, fins a extrems insòlits que no guardaven relació amb els paràmetres econòmics i socials del país. S’estaven preparant per a la guerra amb la benedicció de la cancellera alemanya Angela Merkel.
• Només faltava que el president Zelensky, ja domesticat, assumís el seu paper de figura decorativa i digués a Munic a principis del 2022 que Ucraïna no acceptava els acords sobre el “Memoràndum de Budapest”, que justament tres potències nuclears (Estats Units, Regne Unit i Rússia) havien signat el 1994 sobre la desnuclearització d’Ucraïna i que exigia la devolució del seu arsenal nuclear a Rússia, dins del Tractat de No-Proliferació Nuclear.
•  
• Pocs dies després l’exèrcit rus entrava a Ucraïna i començava una guerra entre Rússia i l’OTAN, actuant l’exèrcit ucraïnès com a material de xoc i deixant la intel·ligència militar a mans occidentals. Era una “guerra proxy”, una guerra per delegació.
• Han passat tres anys i la guerra està arribant al final amb la victòria russa. Les elits occidentals i els polítics al seu servei han bolcat milions de dòlars dels contribuents dels seus països a Ucraïna. És el fracàs absolut en una anàlisi cost-benefici. I aquest fracàs té com a responsables els dirigents de la Unió Europea, de l’OTAN, dels governs occidentals i del govern Biden (inclosos els seus “cheer ladies” Anthony Blinken , Jake Sullivan i Victoria Nuland , política aquesta última que sent subsecretària d’Estat dels Estats Units es va dedicar a repartir entrepans entre els acampats de Maidan, en una performance del millor capitalisme Woke).
• I en aquestes circumstàncies, Donald Trump ha arribat al poder o, si es vol, ha recuperat el poder cedit. I amb Trump ha arribat el “trumpisme”, que és un populisme conservador anti-establishment, que té controlats –aquesta vegada sí– els líders republicans històrics (especialment al Senat). I ha fet moltes coses en poc temps, com ja havia promès els electors. També ha dit que en farà moltes més, però ens limitarem als fets.
•  
• I una de les coses que ha fet ha estat connectar amb el president rus Vladimir Putin a fi de trobar una fórmula de compromís sobre Ucraïna i el seu futur. Ja sap que Rússia ha donat la nacionalitat russa als habitants de les zones ocupades d’Ucraïna (de cultura russa) i que en aquesta ocasió (imitant James Baker) tampoc retrocedirà ni una polzada del territori pres. També sap que no acceptarà una Ucraïna incorporada a l’OTAN.
•  
• Donald Trump és un empresari a qui agrada el risc. Està acostumat a negociar. És un líder transaccional i sobiranista. L’interessa per sobre de tot el seu país. No entén, com els passa a la majoria dels seus seguidors, per què s’han bolcat tants diners americans en una guerra molt llunyana, diners que es podrien haver fet servir en altres temes domèstics.
•  
• Diuen que els líders occidentals (per dir-los d’alguna manera) n’han mostrat la perplexitat. I el comediant Zelensky ha demanat entrar a la taula de joc com si fos un actor important. Aquest tipus s’ha arribat a creure el seu paper, sense assumir-ne la condició de titella. Els uns i els altres han de tenir molt en compte que si els Estats Units i el seu president tanquen l’aixeta de l’“ajuda a Ucraïna”, s’acaba la festa en un tres i no res.
•  
• El bloqueig de les activitats de USAID, una organització americana d’ajuda a tercers països, ha posat en evidència la malversació de recursos i la corrupció a les xarxes donants-receptors. A l’Afganistan, a Centre Àfrica, a la pròpia Gaza. En molts casos darrere de la USAID hi havia els interessos bastards de la CIA. Amb la decisió de Trump, les falses ONG que pul·lulen per Ucraïna s’han quedat sense fons i no poden continuar recitant el seu esbiaixat discurs habitual. Hi ha hagut molta desinformació per encàrrec ben remunerada. El món dels mitjans també està en estat de xoc, ja que les primeres investigacions de l’equip del “maleït Musk” han posat de manifest com la majoria dels mitjans occidentals i el seu quadre de periodistes “independents” ha estat greixat perquè s’ajustés al relat imposat pel Sistema. Fins i tot la BBC, un símbol de llibertat d’informació, ha reconegut que rebia ajuda econòmica de la USAID.
• I per tancar el cicle (per ara) el flamant vicepresident dels Estats Units JD Vance ha fet acte de presència a la Conferència de Seguretat de Munic (un altre cementiri d’elefants) i ha declarat sense embuts el que pensa el govern nord-americà sobre els seus col·legues occidentals. Ha dit: “L’amenaça que em preocupa més respecte a Europa no és Rússia, no és la Xina, no és cap altre actor extern. El que em preocupa és l’amenaça des de dins, el retrocés d’Europa en alguns dels valors més fonamentals, valors compartits pels Estats Units” . Va afegir que Europa ha de fer un pas endavant per garantir la seva pròpia defensa, que els Estats Units esperen assolir un acord raonable per posar fi a la guerra d’Ucraïna i que “la democràcia es basa en el principi sagrat que la veu del poble importa i no hi ha lloc per a tallafocs” . Fins i tot va citar el tema romanès (eleccions anul·lades pel Tribunal Constitucional d’aquell país) com a exemple de donar l’esquena a la veu del poble. Ho tenia fàcil per dir això últim, ja que no fa gaire Thierry Breton (alt executiu empresarial francès i ex-comissari europeu) va dir: “Ho vam fer a Romania i si cal ho farem també a Alemanya” .

Coneixent el tarannà de Donald Trump, no puc imaginar que Vance hagi improvisat. Ha fet de portaveu del que li ha dictat el seu cap sobre els “caps pensants” de la vella Europa. Tampoc no és nou. Sempre ha cregut que són uns ineptes.

Espero haver aclarit alguns equívocs. Sóc català i per tant europeu, però no em sento representat per aquesta tribu de trepadors i incapaços que ha fet de la política una professió molt ben remunerada. Quan parlen d’Europa parlen de la seva, no de la meva.

ALFONS DURAN-PICH