Un dels jocs més ingenus que els adults organitzaven per a nosaltres quan érem molt petits era el “joc dels disbarats”. Consistia que tots els nens ens assèiem en un cercle i llavors un de nosaltres li feia una pregunta en veu baixa al nen o nena que tenia a la dreta i aquest li responia. Després seguia el procés de preguntes i respostes creuades, fins que es tancava el cercle. Al final els nens anàvem declarant les nostres vivències dient “aquí m’han preguntat… I aquí m’han contestat”. Lògicament pregunta i resposta eren discrepants, pertanyien a dos universos diferents. No quadrava res. I aquí hi havia la gràcia. Probablement va ser la nostra primera aproximació a l’absurd i a la teoria del caos, encara que en aquella edat primerenca no podíem intuir de què anava tot això.

Sembla que els adults segueixen marcats per aquell joc infantil i practiquen un darrere l’altre disbarats de diferent magnitud.

És per exemple un disbarat que se celebri amb ostentació l’aniversari de la fi de la Segona Guerra Mundial i no es convidi el principal protagonista o qui el va succeir, que no és cap altre que la Federació Russa. I tot procedeix d’una gran mentida que s’ha venut amb mestria a tot el món: el paper fonamental del govern nord-americà en la derrota de l’Alemanya nazi. Potser aquesta interpretació interessada, amb la col·laboració dels millors directors i guionistes de Hollywood, parteix d’un error de base: la Segona Guerra Mundial va tenir dos escenaris diferents, Europa i el Pacífic. La Unió Soviètica va liderar la derrota nazi, a un cost humà extraordinari, gràcies a la seva capacitat de sostenir el setge de Stalingrad, i després prendre aquesta plataforma com a punt de partida perquè l’exèrcit vermell i el mestratge estratègic del general Zhukov escombressin el disciplinat exèrcit de la Wehrmacht i acabessin hissant la seva bandera a Berlín. Per als Estats Units l’escenari principal de la guerra va ser el Pacífic, on va desplegar les forces i recursos més grans per acabar amb l’exèrcit japonès, rematant l’operació amb el llançament de les bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki. Quan els aliats, dirigits per Eisenhower, van desembarcar a Normandia, l’exèrcit alemany estava molt delmat per les seves contínues derrotes al front de l’Est.

Un altre disbarat, aquest molt actual, és la convocatòria de la denominada “Cimera per la pau a Ucraïna” , que té dues dissonàncies clares:

• És una conferència “per la pau” però només es parla de guerra i com augmentar la capacitat defensiva i ofensiva de l’exèrcit ucraïnès. Hi ha molts representants de governs occidentals, però també representants dels lobbies armamentístics, fons d’inversió, empreses de capital risc, etc., grup aquest últim que aposta per una guerra continuada i el finançament a canvi d’actius públics ucraïnesos. És una cimera “business friendly” . No té res a veure amb la pau.
• L’altra dissonància (de llibre de primària) és que parlar de pau és parlar de conflicte, de conflicte entre parts. I en aquesta cimera no s’hi ha convidat una de les parts directament implicades: la Federació Russa. Difícilment es pot trobar un camí cap a la pau. I no serà perquè el tema sigui gaire complicat. És tan senzill com la vida mateixa. El govern rus proposa un alto el foc mantenint els territoris ocupats. La contraproposta hauria de ser que les poblacions afectades decidissin què volen ser: ucraïneses o russes. I això es podria dur a terme mitjançant un referèndum organitzat i controlat per les Nacions Unides. I que després els governs ucraïnès i rus acceptessin els resultats i iniciessin un procés de respecte mutu. Si no es fa, és perquè no es vol fer. Es manipula l’opinió pública i se l’entreté amb l’Eurocopa.

A banda dels líders occidentals (tots ells uns ninots de guinyol a mans de Washington), és interessant assenyalar els que no s’han apuntat a l’esdeveniment. Destaquen els líders de la República Popular de la Xina, de l’Índia, de Sud-àfrica i del Brasil. Si incloem la Federació Russa, una gran part del món s’absté i ho raona.

Acabem el relat amb un tercer disbarat amb aspectes de modernitat i que té com a protagonista el món de les “startups”. Abans, que tot era més humil i no existien les xarxes socials, una persona tenia un projecte de negoci i el portava endavant esperant progressar. Molts es quedaven pel camí, però d’altres anaven molt lluny, com va ser el cas del senyor Amancio Ortega, que va començar venent pijames com a empleat d’una botiga i va acabar, amb la valuosa ajuda de la seva primera dona, creant una de les principals cadenes mundials de roba “ràpida”. Ara és el mateix, encara que una startup compta sempre amb el suport de les TIC (tecnologies de la informació i la comunicació).

Justament és Israel la que destaca en aquest domini, fins a l’extrem que és definida com una “nació startup”. Innovació a nivell empresarial, una política de suport per part de l’Estat i fàcil accés als inversors internacionals. Tot molt ben adaptat a la societat digital. És així com s’ha arribat al primer lloc a startups per càpita del món. El tema de fons, del qual gairebé no se’n parla, és que moltes d’aquestes empreses estan orientades al mercat de la guerra, i que la invasió de Gaza s’ha transformat en un camp d’experimentació de primer ordre. És allà, i també en menor mesura a Cisjordània, on es fan proves de mercat (market test) per anar ajustant el producte a les prestacions que promet. Jessica Buxbaum ha descrit al seu informe per a “Middle East Eye”, algunes d’aquestes perles innovadores. Per exemple, Wolverine, avió no tripulat, equipat amb un braç robòtic i ulleres de realitat virtual, que permet recollir informació d’intel·ligència sobre els edificis abans de destruir-los. O el sistema d’intel·ligència artificial Edge360, de la companyia Vision Axon, que instal·lat en vehicles blindats detecta amenaces i pren les decisions sobre el terreny. O Corsight, que utilitza tecnologia de reconeixement facial per recopilar informació sobre els palestins que fugen de les bombes. Els propietaris d’aquestes startups estan entusiasmats amb els resultats obtinguts, que permetran vendre les seves innovacions a tots els exèrcits i cossos de seguretat del món. Lògicament no hi ha gaire pressa per liquidar el conflicte i el tema de la recerca i la recuperació d’ostatges és la millor coartada per allargar-lo.

Per si algú ho ha oblidat, disbarat és una cosa absurda, demencial, delirant, il·lògica, desencertada, insensata, irracional, desgavellada.

ALFONS DURAN-PICH