La càmera mostra. La literatura interpreta.
Fa uns dies vaig publicar a la revista Núvol un article titulat «El filtre invisible» (https://www.nuvol.com/llibres/el-filtre-invisible-498157 ), en què reflexionava sobre la tendència del món editorial a exigir als escriptors més ritme, menys digressions i una narrativa que no doni treva al lector. La pregunta de fons era si en aquesta recerca constant de la immediatesa, no estàvem deixant pel camí una part de la literatura.
L'article va provocar alguns comentaris interessants. Però n'hi va haver un que em va fer pensar especialment. Venia a defensar que les descripcions literàries havien estat necessàries en una època en què la gent no viatjava tant, no disposava de fotografies a internet, ni de documentals ni de pel·lícules. Avui, que podem veure gairebé qualsevol lloc del món en qüestió de segons, només caldria conservar en una novel·la els detalls imprescindibles per construir els personatges i situar els espais. La resta, deia el lector, és palla.
La idea té una lògica indiscutible, i per això mateix val la pena aturar-s'hi. Perquè, mirat de prop, aquest argument no s'allunya tant com sembla del que denunciava jo al primer article. Allà eren els editors els qui reduïen la descripció a un obstacle per al ritme; aquí és un lector culte qui la redueix a informació prescindible. Canvia el vocabulari —ritme narratiu en un cas, eficiència informativa en l'altre—, però el gest de fons és el mateix: decidir per endavant què és «necessari» en una novel·la i esporgar tota la resta. Val la pena, doncs, preguntar-nos què estem donant per fet quan parlem de «necessitat» en literatura. I la pregunta de fons és una altra: per a què serveix realment una descripció?
No és una fotografia
Estic d'acord que si la funció de descriure fos simplement permetre al lector veure allò que l'autor té davant dels ulls, probablement avui les descripcions serien molt menys necessàries. No necessitem que un novel·lista dediqui dues pàgines a explicar-nos com és la Sagrada Família. Podem trobar-ne milers de fotografies en segons, recórrer-ne l'interior virtualment i, si volem, escoltar algú que ens n'expliqui la història.
La tecnologia ha fet saltar pels aires una de les funcions tradicionals de la descripció: proporcionar informació visual. Però potser aquesta no havia estat mai la seva funció més important. Com va explicar Roland Barthes amb el seu concepte de «l'efecte de real», el detall descriptiu no serveix només per informar, sinó també per produir la sensació que allò narrat existeix més enllà del text. La descripció, en aquest sentit, mai no ha estat un simple transmissor de dades sobre el món, sinó un mecanisme per fer-nos-el creïble, habitable, propi.
Una novel·la no descriu necessàriament un lloc perquè el lector sàpiga com és. El descriu perquè sàpiga què significa aquell lloc per a algú. I això és una cosa molt diferent. Una fotografia ens pot mostrar una habitació buida; la literatura pot explicar-nos que aquell és l'espai on un home va esperar durant quaranta anys que tornés una dona. La imatge ens mostra un carrer de qualsevol ciutat; la literatura pot convertir-lo en el carrer on un personatge va descobrir que el món en què havia crescut ja no existia.
La càmera mostra. La literatura interpreta.
El món no és el mateix que la mirada
Quan llegim una descripció literària, no estem rebent necessàriament informació sobre un objecte. Estem entrant en la mirada d'algú. Aquesta és, probablement, una de les grans diferències entre la literatura i les formes de representació visual: cap fotografia no pot triar, per si sola, què val la pena mirar dins d'ella. Ho fem nosaltres, després, en interpretar-la. En canvi, la descripció literària ja porta incorporada aquesta tria: algú ha decidit, abans que nosaltres, on posar els ulls.
Diversos personatges poden entrar alhora a la mateixa habitació i veure coses completament diferents. Un pot fixar-se en la finestra; l'altre, en una taca d'humitat al sostre; un tercer pot sentir l'olor del tabac que encara hi queda. Per a un serà una habitació trista; per a un altre, el lloc més feliç de la seva infantesa. La realitat és la mateixa. La mirada no. I és aquesta mirada —aquesta consciència que s'interposa entre l'objecte i el lector— la que converteix la descripció en literatura.
Per això em sembla problemàtic considerar que tot allò que no sigui «indispensable» per situar un personatge o un lloc és palla. Indispensable per a què? Per entendre la trama? Potser sí. Però una novel·la no és només una trama, de la mateixa manera que una persona no és només la seva biografia resumida.
La magdalena de Proust
Proust ens ofereix un exemple gairebé perfecte. Un home tasta una magdalena sucada en te i aquell sabor inicia una cadena de records que obre una porta inesperada cap a la seva infantesa.
Podríem explicar aquest episodi en dues frases: un nen menjava magdalenes amb te a casa de la seva tia; molts anys després, en tornar a tastar-ne una, li va recordar la infantesa. La informació essencial hi seria. Però hauríem destruït la literatura. Proust no s'atura en la magdalena perquè l'episodi ho requereixi cronològicament, sinó perquè aquesta dilatació és, en si mateixa, l'experiència que vol transmetre: la memòria involuntària no és un fet que es pugui resumir, és una durada que s'ha de travessar.
La magdalena és una porta. El que interessa és tot allò que s'obre darrere seu: el temps, la infantesa, la pèrdua, la reconstrucció d'un món que semblava desaparegut. I aquí apareix una paradoxa interessant: la descripció que sembla més «inútil» des del punt de vista de l'acció pot ser, de vegades, la que més profunditat dona a una novel·la.
Quan la descripció no serveix per a res
Ara bé, això tampoc significa que tota descripció sigui bona pel simple fet de ser descripció. Hi ha descripcions innecessàries. Hi ha paisatges que es poden retallar sense perdre res. Hi ha pàgines senceres que només existeixen perquè l'autor no ha sabut renunciar a una frase que li agrada. En això continuo pensant el mateix que en el meu article anterior: la tisora és necessària.
El problema apareix quan decidim que tot allò que no fa avançar la trama és prescindible. Perquè hi ha coses que no fan avançar la trama i, tanmateix, fan avançar la novel·la. Una pausa pot aprofundir un personatge. Una digressió pot donar sentit a una escena posterior. Una descripció pot crear una atmosfera que farà que una mort, una separació o una revelació tinguin un altre pes.
La pregunta, per tant, no hauria de ser «Això fa avançar la història?». Hauria de ser una altra: «Si ho trec, què perd la novel·la?» És una pregunta molt més difícil. I també molt més literària.
El problema de viure envoltats d'imatges
Potser la paradoxa del nostre temps és que vivim en un món saturat d'imatges i, al mateix temps, cada vegada ens costa més mirar. Ho veiem tot. Però veure no és necessàriament mirar. Percebre no és rebre passivament el món, sinó configurar-lo des d'un cos i una consciència situats en algun lloc. No hi ha mirada neutra, de la mateixa manera que no hi ha descripció neutra.
Podem recórrer virtualment els carrers de qualsevol ciutat i no haver-ne entès mai res. Podem veure cent fotografies d'una casa i no saber què ha significat per a qui hi ha viscut. Podem contemplar un rostre durant deu segons i no saber absolutament res de la persona que hi ha darrere. La literatura no competeix amb aquesta abundància d'imatges. Juga en un altre terreny. No ens dona necessàriament més informació sobre el món. Ens dona una altra manera de mirar-lo. I potser aquesta és precisament una de les seves funcions en una època en què ja podem veure-ho gairebé tot.
Contra la literatura utilitària
El que em preocupa, per tant, no és que les novel·les actuals siguin més àgils. Algunes ho han de ser. Ni que els editors demanin als autors que eliminin pàgines innecessàries: això forma part de la seva feina. El que em preocupa és que acabem imposant a la literatura una idea massa estreta d'utilitat. Que una escena hagi de justificar-se perquè fa avançar l'acció. Que una descripció només pugui existir si aporta informació. Que una digressió hagi de demostrar immediatament la seva necessitat. Que una pausa sigui sospitosa.
Aquesta concepció converteix la novel·la en una mena de mecanisme perfecte en què cada peça ha de complir una funció visible. Però la literatura no és una màquina. Una novel·la també pot perdre's, aturar-se, mirar, recordar. Pot dedicar deu pàgines a una cosa que, des del punt de vista de la trama, no serveix per a res. I potser, precisament per això, pot servir per a molt.
El que no pot fer una fotografia
Potser, al final, la qüestió no és si avui necessitem menys descripcions perquè tenim més imatges. És probable que sí. Però això no vol dir que necessitem menys literatura, sinó una literatura conscient del que la distingeix d'una fotografia, d'un documental o d'un mapa interactiu: la capacitat de convertir un lloc en un lloc de memòria, de desig, de por o de pèrdua, cosa que cap imatge, per si sola, no pot fer.
La literatura no existeix perquè no tinguem imatges. Existeix perquè les imatges, per elles soles, no ens expliquen què significa mirar-les. Les descripcions no ens ensenyen, doncs, com és el món. Ens ensenyen com és viure-hi.
Ramon Font Terrades