Aquest estiu he estat rellegint texts als que fa anys no m’havia acostat i, entre ells, algunes de les narracions de Charles Bukowski que m’han fet tornar a topar amb la seva cèlebre frase: «Sigues prou bo en qualsevol cosa i crearàs els teus propis enemics».

     Bukowski és un escriptor que molta gent coneix més per la vida que va portar que no pas per la seva obra: alcohol, precarietat, treballs mal pagats, relacions complicades i una certa vocació per viure al marge. Però, a més de beure i provocar, escrivia. I escrivia bé. Molt bé. La seva literatura, crua, desvergonyida i sovint incòmoda, va acabar deixant una petjada considerable en la literatura contemporània.

     La frase que he citat, però, va molt més enllà de Bukowski, i m’ha fet reflexionar, altre cop, sobre la veritat incòmoda que anuncia: destacar té un preu.

     Quan algú comença a fer bé alguna cosa, a sobresortir, a obtenir un reconeixement que els altres no tenen, gairebé mai no triga a trobar-se amb els primers enemics. Alguns se senten amenaçats; d'altres, envejosos, no suporten que algú destaqui més que ells. És una reacció tan antiga com la mateixa humanitat. Unamuno deia de l'enveja que era «l'íntima gangrena espanyola», i Cervantes, que era «l'arrel d'infinits mals i corc de totes les virtuts». Dos escriptors que sabien prou bé de què parlaven.

     L'enveja, en efecte, no necessita grans motius. N'hi ha prou que l'altre posseeixi alguna cosa que nosaltres no tenim —talent, diners, prestigi, intel·ligència, èxit, bellesa, reconeixement— o, senzillament, que li vagin bé les coses. És aquí on apareix la figura del detractor: el que sempre troba alguna cosa a criticar, el que no pot suportar que algú sigui bo en allò que fa i que, si en té ocasió, l'aprofitarà per recordar-nos que tampoc no n'hi ha per tant.

     Hi ha, però, una altra espècie, situada aparentment a l'extrem contrari: l'adulador. Aquell que lloa, felicita, somriu i assegura que som extraordinaris; el que ens dona la raó abans que haguem acabat de parlar; el que, en aparença, ens aprecia molt més que la resta.

     Convé, tanmateix, anar més amb compte amb aquest segon que no pas amb el primer. L'enemic, generalment, actua a la llum: manifesta obertament la seva hostilitat. L'adulador, en canvi, la dissimula. El detractor ens diu que no valem res; l'adulador, que valem moltíssim. Però és possible que tots dos estiguin moguts pel mateix sentiment —l'enveja— i que l'única diferència real sigui que l'un l'expressa i l'altre la disfressa de virtut.

   François de La Rochefoucauld ho havia advertit ja al segle XVII: la vanitat pròpia, deia, és la que ens fa creïbles els elogis dels altres, per exagerats que siguin. L'adulació no funciona perquè l'adulador sigui hàbil, sinó perquè qui l'escolta necessita creure-se-la. En aquest sentit, el llagoter no és tant un enganyador com un col·laborador necessari del nostre propi amor propi.

     És cert que de l'amor a l'odi només hi ha un pas. Però també ho és que, en determinades circumstàncies, de l'odi a l'amor n'hi ha prou amb un simple canvi d'interès. L’adulador és, probablement, una de les figures més curioses de la fauna humana: pot estimar-nos i odiar-nos alhora i en el mateix sentit; pot admirar-nos mentre ens enveja; pot elogiar-nos davant nostre i destrossar-nos quan no hi som. Es mou sobre la contradicció amb una naturalitat sorprenent, contra tota lògica i fins i tot contra el principi aristotèlic de no-contradicció. I el més curiós és que, sovint, se'n surt.

     Bona part del nostre sistema social —el socioeconòmic, el cultural, l'acadèmic, l'institucional— funciona, en no poca mesura, gràcies a això: persones que en lloen d'altres, persones que es deixen lloar, i persones que confonen sistemàticament l’elogi amb el reconeixement autèntic.

     D'aquí es desprèn una conclusió, potser paradoxal: qui aconsegueix destacar en alguna cosa no hauria de preocupar-se tant pels seus detractors com pels seus admiradors. Dels primers, almenys, en coneixem el propòsit. Els segons, en canvi, resulten molt més difícils d'interpretar, perquè la seva hostilitat —si n'hi ha— viatja disfressada d'afecte.

     Tenir detractors és, al capdavall, una manera força fiable de constatar que algú ha reparat en la nostra existència. De l'adulador, en canvi, convé no refiar-se'n gaire. I si es vol seguir el consell de Bukowski, potser val la pena fer-li cas: n'hi ha prou de ser prou bo en alguna cosa perquè els enemics arribin tots sols.

     Els amics —els veritables— són, sempre, una altra qüestió.