Aquest estiu m'han coincidit dues experiències que m'han fet reflexionar sobre l'estat actual del món editorial.

     D'una banda he compartit una llarga conversa amb un amic que treballa com a lector professional per a una gran editorial i que em va explicar amb detall quins criteris se'ls exigeix aplicar quan valoren els originals (parlem de ficció pura, no d’història, thriller ambiental, etc.) que arriben a la seva taula, i que resumit en poques paraules, consisteix en el fet que els manuscrits han de tenir ritme, evitar les descripcions excessives i no entretenir-se en llargues digressions, perquè el lector no s'ha d'avorrir. De l’alta he rellegit La piel del tambor, de l’Arturo Pérez-Reverte que conté descripcions minucioses d'esglésies, pintures, carrers, rostres, atmosferes i pensaments; passatges en què l'acció gairebé s'atura perquè sigui l'espai qui parli.

     La contradicció entre les dues coses, per tant, era inevitable i em va porta ha pensar sobre quina era la norma a seguir i sobre què és exactament el que avui es considera acceptable al mercat editorial.

     I fent memòria de la majoria de les darreres novel·les actuals que he llegit, vaig arribar a una conclusió incòmoda: costa d'imaginar que manuscrits com A la recerca del temps perdut, Ulisses, La muntanya màgica, o fins i tot La piel del tambor, enviades avui sota un pseudònim desconegut, superessin el filtre inicial d'una gran editorial. No resulta difícil imaginar que actualment aquests manuscrits toparien amb informes que no parlarien tant del valor literari com de la necessitat de retallar, i qüestionarien el ritme, la longitud o l'excés de digressions.

De la contemplació a la immediatesa

Imaginem un editor sotmès a objectius comercials obrint un manuscrit de mil pàgines que comença amb un home evocant la seva infantesa a partir del gust d'una magdalena sucada en te. O una novel·la, sense gairebé puntuació, que dedica desenes de pàgines a seguir el corrent de consciència d'un personatge durant un únic dia a Dublín.

     És fàcil pensar que molts d'aquests textos difícilment arribarien avui a passar cap filtre de lectura.

     La literatura contemporània ha anat abandonant, progressivament, la contemplació en benefici de la immediatesa. En un món on l'atenció competeix constantment amb les notificacions del mòbil, les plataformes digitals, les xarxes socials i l'entreteniment audiovisual, una part del sector editorial ha assumit que el lector actual necessita estímuls continus, perquè ha donat per fet que la seva capacitat de concentració ha minvat.

     El diagnòstic dels editors es repeteix sovint: «És massa lent.» «No passa res.» «Cal entrar abans en la història.» «Hi sobren descripcions.» «El lector desconnectarà a la pàgina cinc.»

El privilegi del cognom

Hem parlat dels clàssics i ho hem fet en condicional, i això ens pot fer pensar que les coses a la literatura han canviat i han evolucionat. com ho ha fet el món en general. Però d’en Pérez-Reverte podem parlar-ne en present, perquè és un cas que resulta especialment il·lustratiu.

     Per què ell pot escriure llargues descripcions sense que ningú les qüestioni mentre que a un autor desconegut probablement li serien retallades?

     El motiu és menys literari que comercial.

     Després de dècades d'èxits, Pérez-Reverte s'ha convertit en una marca. El lector que compra una novel·la seva sap què hi trobarà i, sobretot, està disposat a concedir-li temps. No compra només una trama; compra una veu, una manera d'explicar el món. Però si esborrem el nom de la coberta de La piel del tambor, el mecanisme de la indústria canvia. L’editor modern veuria un potencial text d'aventures o de misteri llastrat per un excés de decorat. L'exigència de la immediatesa l'empenyeria a despullar la novel·la de bona part de la seva atmosfera per convertir-la en una narració molt més funcional, i molt probablement les 589 pàgines de La piel del tambor, es reduirien a menys de la meitat.

     Aquest és el privilegi dels autors consolidats. Un escriptor desconegut, en canvi, encara no gaudeix d'aquest crèdit. Ha de demostrar des de la primera pàgina que sap atrapar el lector. La indústria difícilment li permetrà dedicar deu pàgines a construir una atmosfera abans que passi res.

La dictadura del ganxo

Aquest canvi respon també a una transformació del model editorial.

     D'una banda, hi ha una raó purament econòmica: imprimir volums de 800 pàgines d’un autor desconegut representa un risc financer inassolible per a la majoria de segells en l'actual crisi de costos de producció. D'altra banda, s'ha imposat una determinada manera d’entendre el relat: el que podríem anomenar la «dictadura del ganxo» o el cliffhanger constant. Sembla que totes les estructures narratives hagin de copiar els algorismes de Netflix. Cada capítol ha d'acabar en un punt àlgid, els diàlegs han de ser ràpids i la trama ha d'avançar en línia recta. La descripció, que durant segles havia estat una eina essencial de la narrativa, s'ha començat a percebre com un enemic, com un obstacle arquitectònic que frena el desig de saber «què passa després».

     Però també cal ser honestos. No tota descripció llarga és necessària, ni tota digressió és or literari. Molts manuscrits milloren quan algú els talla cent pàgines de més, i bona part de la feina d'un editor consisteix precisament a distingir la contemplació que construeix d'aquella que només omple. Però el problema no és que existeixi la tisora, sinó que s'hagi convertit en l'únic criteri, aplicat de manera cega a qualsevol text que s'aturi a respirar. No es tracta de reivindicar la prolixitat, sinó la llibertat de ritme: que un llibre pugui ser lent quan ho necessita, sense que això el desqualifiqui d'entrada.

Què hi perdem?

Evidentment, la literatura d'alta densitat, la més exigent, no ha desaparegut, però s'ha vist desplaçada cap a la perifèria: cap a les editorials independents de culte, els premis literaris o a nínxols de públic fidel que encara busca alguna cosa més que una història que avanci de pressa.

     No obstant això, la qüestió és una altra.

     Què estem perdent quan eduquem escriptors i lectors sota la cultura de la tisorada permanent?

     Quan tota descripció és sospitosa, quan qualsevol pausa narrativa sembla un defecte, quan extirpem la minúcia del paisatge o el flux reposat del pensament d'un personatge, i quan el ritme es converteix en l'únic criteri de qualitat, estem convertint la literatura en un simple guió de televisió encobert, i estem empobrint la literatura. Les descripcions no són un farciment. Són les que donen volum als personatges, respiració als espais i profunditat al temps. Són les que converteixen una successió de fets en una experiència humana. Si només ens importa l'acció, potser la història avançarà més ràpidament, però ens haurem descuidat de carregar a la motxilla el motiu pel qual valia la pena fer el viatge.

     Segur que aconseguirem novel·les que es llegeixin més de pressa. Però la pregunta és: en quedaran gaires que valgui la pena recordar? Perquè la gran literatura mai no ha consistit només a voler saber què passa després, sinó a descobrir què ens passa a nosaltres mentre llegim.

Ramon Font Terrades

(Publicat a la revista Núvol de 21.08.2026)