El temps que em quedi, sigui poc o molt, vull viure’l bé. Privar-me de tot el que em dona plaer només per esgarrapar uns mesos més al calendari, no m’interessa..
Fa poc, dinant amb un bon amic, em va explicar una conversa que havia tingut amb el seu metge després d’una analítica rutinària. El diagnòstic no era alarmant, però sí prou seriós perquè arribessin les recomanacions habituals: desterrar certs aliments, reduir dràsticament la sal, eliminar els embotits, moderar els formatges, oblidar-se del vi i del gin-tònic ocasional i, per descomptat, del cafè.
En definitiva, tot allò que sovint acompanya l’envelliment: la llarga llista de renúncies i peatges que la medicina preventiva considera necessàries per allargar la vida uns quants mesos —o uns quants anys— si hi ha sort i disciplina.
El meu amic que té 74 anys i una vitalitat enlluernadora, després d’uns segons de silenci, va mirar el metge i li va respondre amb una serenitat admirable:
—He tingut dos fills, he publicat més d’una vintena de llibres, he plantat arbres i fins i tot he volat en globus. He viatjat a tants països que ja n’he perdut el compte. Pràcticament tot el que havia de fer en aquesta vida, ja ho he fet. El temps que em quedi, sigui poc o molt, vull viure’l bé. Privar-me de tot el que em dona plaer només per esgarrapar uns mesos més al calendari, no m’interessa.
La frase em va quedar gravada.
Vivim en una època obsessionada amb la longevitat. Comptem passos, calories, hores de son i nivells de colesterol amb una obsessió gairebé mística. Mai no havíem tingut tanta informació sobre com allargar l’existència i, tanmateix, sovint oblidem preguntar-nos una qüestió essencial: per fer-ne què, d’aquesta vida més llarga?
No discuteixo el valor de cuidar-se. Seria absurd fer-ho. La medicina ha aconseguit fites extraordinàries i moltes persones gaudeixen avui d’una qualitat de vida impensable fa només unes dècades. Però hi ha un punt en què la salut deixa de ser una eina per viure i es converteix, paradoxalment, en l’únic objectiu de la vida.
I és llavors quan apareix el dilema.
Quina diferència hi ha entre existir i viure? Entre allargar els dies o omplir-los de sentit? Potser hi ha persones que prefereixen un futur rigorosament saludable i controlat. D’altres, en canvi, trien conservar petits plaers quotidians: un got de vi compartit, un bon àpat, la flaire del cafè del matí, o la sobretaula que s'allarga sense pressa.
No és una qüestió d’inconsciència ni de resignació. És una manera d’entendre el temps. D’acceptar que la vida no és només supervivència biològica, sinó també emoció, records, desig i llibertat.
El meu amic no rebutja la medicina ni gira l'esquena a la ciència Simplement reivindica el dret de decidir com vol viure els anys que li queden. I en aquella resposta seva, crec que hi ha una lucidesa difícil de rebatre.
Potser perquè, al final, la gran pregunta no és quant temps vivim, sinó si la vida que vivim continua semblant-nos nostra.
Ramon Font Terrades