En els darrers mesos, Catalunya està vivint un repunt notable d’acomiadaments col·lectius —Capgemini, Quality Expreso, Nestlé, Nissan, Glovo.... Les dades oficials mostren un increment sostingut dels expedients de regulació d’ocupació executats, amb un augment del 36% entre gener i abril. Encara no és una allau que distorsioni les grans xifres d’atur, però sí un senyal inequívoc: alguna cosa s’està movent en el mercat laboral, i no precisament en la direcció desitjada.
El Vallès Oriental no està al marge d’aquest mapa d’ajustos laborals. Les dades oficials indiquen que la comarca va registrar 943 treballadors afectats per expedients de regulació d’ocupació en l’últim exercici disponible — un volum que, sense fer soroll, dibuixa una tendència— i en el que portem d’any els rumors apunten a xifres molt més elevades.
La pregunta, doncs, és inevitable: què explica aquesta acumulació d’ajustos de plantilla? Les crisis empresarials puntuals sempre han existit, però quan els casos s’encadenen i afecten sectors diversos, no solen ser accidents aïllats, sinó d’una tendència estructural.
La indústria, atrapada en un laberint europeu
Una part important d’aquests acomiadaments prové del sector industrial, que fa anys que arrossega dificultats. La indústria europea competeix amb un desavantatge evident: costos energètics més elevats que els dels seus rivals globals i una pressió regulatòria que sovint es tradueix en més burocràcia —especialment greu entre nosaltres, on a més de les normatives europees i estatals i hem d’afegir les autonòmiques, les municipals i d’altres diverses— més costos i menys agilitat. A això s’hi ha d’encastar també la dependència energètica, agreujada per la guerra d’Ucraïna primer i ara per la de l’Orient Mitjà, que ha colpejat especialment les economies més industrialitzades del continent.
Tanmateix, i pel que fa a Catalunya, el denominat informe Fènix alerta, endemés, d’una economia atrapada en un model que ja no dona més de si: productivitat estancada, poca inversió en innovació i un teixit empresarial massa fràgil. I, en aquest context, el Vallès Oriental, malgrat la seva força logística i industrial, tampoc n’és cap excepció.
Però això és només una part del problema.
La irrupció de la IA: la nova variable que ho accelera tot
Si fins ara els ERO responien sobretot a crisis sectorials, deslocalitzacions o reestructuracions puntuals, la veritable novetat d’aquest 2026 és que la intel·ligència artificial ha deixat de ser una promesa i s’ha convertit en una realitat operativa, la qual cosa té conseqüències immediates en el mercat laboral.
Cada vegada més empreses descobreixen que tasques que fins fa poc requerien desenes de treballadors poden ser automatitzades amb IA generativa, models de llenguatge o sistemes de visió artificial. No parlem només d’atenció al client o moderació de continguts: la IA està penetrant en processos administratius, logístics, comercials i fins i tot creatius.
El resultat és un canvi de paradigma: les empreses no acomiaden perquè estan en crisi, sinó per evitar-ho. La substitució de mà d’obra per tecnologia ja no és una estratègia d’estalvi, sinó una condició de supervivència. Qui no s’automatitza, queda enrere.
Aquesta dinàmica genera un efecte dominó. Quan un competidor redueix costos gràcies a la IA, la resta es veuen obligats a seguir el mateix camí per no perdre contractes. I així, el que comença com una decisió puntual es converteix en una tendència global
Una transició laboral que encara no sabem gestionar
La història econòmica ens recorda que cada revolució tecnològica ha destruït llocs de treball, però també n’ha creat de nous. El problema és que aquesta vegada el ritme és molt més ràpid que la capacitat de reciclatge de la força laboral. Les empreses avancen a velocitat de programari; les persones, a velocitat humana. El repte no és evitar la IA —això és impossible—, sinó garantir que la transició no deixi milers de treballadors al marge. Cal formació, requalificació i polítiques públiques que anticipin els canvis, no que arribin quan el mal ja està fet.
Un futur que ja és present
Els acomiadaments massius que veiem avui no són, des del meu criteri, un fenomen passatger. Són el primer símptoma visible d’un canvi profund en el model productiu. La indústria pateix per causes estructurals, però la IA està actuant com un accelerador implacable.
Pel que fa a la nostra comarca, tinc la sensació que és un territori força exposat, atès que combina tres elements que el fan especialment vulnerable: una indústria tradicional que necessita grans inversions per adaptar-se; un sector de serveis empresarials i tecnològics on la IA ja substitueix tasques rutinàries; i una estructura empresarial dominada per Pimes, que sovint no tenen capacitat per fer el salt tecnològic a temps. Tot un entramat de potencial alt risc.
Ens trobem, per tant, davant d’un punt d’inflexió. I el que ens hem de qüestionar com a país és clar: volem limitar-nos a gestionar els danys col·laterals o volem incidir en la transformació?
La IA no espera. I el país tampoc no es pot permetre fer-ho.
Ramon Font Terrades