Hi ha un moment en què tot s’atura. No és un instant solemne ni previsible, sinó una fissura petita en el temps: el soroll d’una porta que es tanca, una olor que ja no torna, una veu que s’apaga en silenci. A partir d’aquell moment, la vida ja no és la mateixa, però tampoc no sabem ben bé què ha canviat. Només intuïm que alguna cosa s’ha desprès de nosaltres, com si fos una escata fina de pell vella que cau sense dolor i deixa al descobert allò que som, desconstruint una memòria que, aparentment, ja no ens pertany.

     La pèrdua —ho he anat aprenent amb els anys— és el nostre idioma més universal. Tots l’hem parlat alguna vegada, encara que ningú no ens n’ensenyi la gramàtica. De petits la vivim com una desgràcia, de joves encara ens hi revoltem, com si fos una injustícia que el món ens fes, i de grans intentem domesticar-la amb paraules. Però amb el temps descobrim que la pèrdua és la prova que hem estimat de veritat. Que allò que desapareix deixa empremta, i que sense aquesta ferida no hi ha memòria possible, perquè, en realitat, la pèrdua és l’espai on la memòria troba sentit. Sense ella, res no tindria relleu, ni emoció, ni fondària. Potser és per això que ens aferrem a allò que sabem que pot desaparèixer, atès que intuïm que només el que pot perdre’s és veritablement nostre.

     Amb el temps, he entès que la memòria no és una simple acumulació de records, sinó una forma de resistència. Recordar és mantenir viva una presència que ja no hi és, una manera d’afirmar que allò que vam abraçar encara té dret a existir dins nostre. Per això, cada record és també una forma d’amor. La memòria ens sosté quan tota la resta trontolla. És el refugi on es mantenen vives les veus que ja no hi són, la casa on els absents continuen respirant. És el fil invisible que ens cus al passat i ens impedeix desaparèixer del tot. Sense memòria, seríem només ombres que passen pel temps sense deixar-ne rastre. Però, tard o d’hora, malauradament també arribarà la pèrdua. La pèrdua de la memòria, la pèrdua de nosaltres.

     Quan escrivia SALABROR ALS LLAVIS, el meu darrer llibre, pensava sovint en això. En com la vida ens erosiona i ens purifica alhora. Potser per això m’interessa més el rastre que deixa una vida que no pas la vida mateixa. Els objectes, els llocs, les mirades que ja no hi són. Tot forma part d’una arqueologia íntima que ens manté desperts. Escriure, per a mi, és una manera de continuar aquest exercici de memòria: de mirar el que s’ha perdut i donar-li, per un instant, una segona existència, d’atrapar allò que ja s’esvaeix, encara que només sigui per entendre’l millor.

     D’aquí neix també el desig que aquest llibre servís per a alguna cosa més que per explicar una història. Que es convertís en un pont entre la fragilitat i l’esperança. Per això vaig voler que els seus drets d’autor anessin destinats a la Fundació Pasqual Maragall, que treballa per comprendre i combatre l’Alzheimer, una malaltia que ens recorda, potser més que cap altra, fins a quin punt som memòria. Quan la memòria s’esborra, la persona s’esvaeix lentament, i amb ella s’apaga tot un món. Contribuir a la recerca sobre aquesta malaltia és, per a mi, una manera d’oposar-me a aquest oblit, de preservar la dignitat del que fuig.

     Saber assumir el sentit de la pèrdua que abans o després ens arribarà a tots, no és resignar-se, sinó mirar el món amb una tendresa nova. Acceptar que el que s’esvaeix també ens construeix. Que el que hem perdut és, d’alguna manera, el que ens defineix més profundament. Potser al final la saviesa consisteix a honorar allò que sabem que s’acabarà. A comprendre que la vida és un aprenentatge d’adeus, però també de retorns. Perquè hi ha absències que continuen parlant-nos, i silencis que, si els escoltem bé, encara conserven una veu.

Ramon Font Terrades

www.ramonfont.cat

(Publicat al diari SOM de 11.12.2025)