Darrerament, he assistit a dos enterraments —lamentablement, a la nostra edat anem més a enterraments que a casaments. Potser també perquè la gent, avui dia, es casa menys. L’amor dura poc, però la mort continua sent definitiva.

Ambdós han estat cerimònies civils — de fet, en lloc d’enterraments en van dir “cerimònies de comiat”—. I m’han sorprès. No pas pel dolor, que sempre hi és, sinó pel muntatge. Tot estava pensat amb cura: l’un, fora de Granollers, en una sala serena, ornamentada a consciència, una música “suposadament” ben triada —tot i que pel meu gust, una mica massa tòpica—, i canalitzada de principi a final per un mestre de cerimònies —oficiant, em sembla que en diuen ara— que conduïa l’acte amb serenor i respecte, amb professionalitat i tacte. Un text ben lligat. Moments de silenci. Paraules de record. Familiars que, entre llàgrimes, trobaven la veu. Un comiat senzill, però ben travat. Tot fluïa. Sense creus ni dogmes, però amb sentit. L’altre —el de l’amic Albert Canet— va tenir lloc en un escenari més conegut, el Tanatori de la ciutat. Però la cerimònia, en aquest cas, no la va marcar la oficiant, que només es va encarregar d’iniciar i clausurar l’acte, sinó alguns dels seus amics més propers, que en van assumir el veritable protagonisme. Van ser ells qui li van donar cos i ànima, amb les seves paraules i amb la música escollida, d’una manera molt més propera al que, segurament, a ell li hauria agradat.

Les dues cerimònies tan consecutives, m’han fet pensar en com han canviat les coses. No fa tant, l’Església ho controlava tot: l’últim sospir, el taüt, les paraules. El ritual, repetit i arcaic, portava una solemnitat que oferia cert refugi. Estava escrit des de segles, amb llatines i resos que, encara que no s’entenguessin, aportaven una mena de solemnitat tranquil·litzadora. Però quan algú s’atrevia a fer-ho diferent —un enterrament civil, una cerimònia laica— tot eren vacil·lacions i improvisacions. Recordo aquells primers pocs enterraments laics als quals vaig assistir, com un caos benintencionat: familiars desorientats, discursos inconnexos, silencis incòmodes, nervis mal dissimulats. El sentiment hi era, però no la forma.

Ara les funeràries han entès que això també és part del seu negoci: donar resposta als que no volen creure, però sí acomiadar. I ho han après de pressa. Ofereixen formats adaptats, guions, espais neutres pensats per la paraula i la memòria, veus que saben què dir i quan callar. No improvisen: venen un servei complet, fet gairebé a mida, que deixa marge perquè cadascú l’organitzi com consideri millor —com hem vist en els dos casos anteriors, tan diferents entre si. Algú pot dir que tot plegat és negoci —i ho és—, però això no impedeix que també puguin fer-ho bé. Que entre la gestió i la cerimònia hi hagi espai per a la veritat.

Perquè la mort ens colpeix, però també ens uneix. És curiós observar com les societats, fins i tot les més descregudes, necessiten rituals, encara que canviïn de forma. La mort, que és l’últim misteri, també necessita escenari. I avui, aquest escenari pot ser civil, laic, plural. L’important no és què es diu, sinó com i des d’on es diu. Amb respecte, amb veritat, amb un fil conductor que ajudi a fer el pas. A deixar anar. Un escenari per dir adeu. Un gest compartit. Una manera de fer que ens ajudi a passar el dol sense quedar-hi atrapats.

Potser encara no tenim una “litúrgia laica” com tenen algunes cultures nòrdiques, però anem trobant la nostra manera. Amb una música estimada, amb una veu pausada que obre i tanca l’acte, amb paraules que no busquen redempció, sinó memòria. I potser això ja és molt.

I no cal que tot plegat sigui trist. Jo mateix, pensant-hi, he començat a imaginar com voldria que fos el meu. Vull una cerimònia que no faci plorar, o si més no, que deixi lloc al somriure. Res de “La vall del riu vermell” ni “My Way”. Si us plau. Si em voleu recordar, que soni Janis Joplin —Me and Bobby McGuee—, Grace Jones —Libertango—, Neil Diamond —el Be del Jonathan Livingston Seagull— o algun tema de Pink Floyd — l’inici de More, per exemple—. Una copa de vi, una anècdota absurda i algú que rigui abans que s’acabi la música.

Perquè acomiadar bé també és una manera de continuar vivint. I en aquest nou paisatge, les funeràries —que abans només oferien taüts i misses— han après que també poden oferir escalf, escenografia i sentit. Certament, fan negoci. Però potser, per un cop, el negoci no és incompatible amb la humanitat.

I si el negoci de la mort ens ofereix escalf en lloc de sermons, no cal mirar-lo amb recel. Al capdavall, tots acabarem passant per aquest tràmit. I quan ho fem, que sigui amb dignitat. I si pot ser, amb una mica de rock. En el meu cas, del que a mi m’agrada, que no tot el rock em val.

Ramon Font Terrades

www.ramonfont.cat

(Publicat a El 9 NOU de 18.09.2025)