Fa uns dies, vaig tenir el privilegi d’acompanyar l’amic Paco Monja en la presentació del tercer volum del llibre “Vet aquí”. L’acte va incloure una teatralització —una mena de performance— en què tres actors posaven veu i cos a un text seu sobre el futur dels mitjans de comunicació. Em va captivar l’aire de realitat que travessava la peça, tot i que l’alè d’optimisme final em va semblar més una esperança —que no comparteixo— que una convicció. Personalment, soc dels qui creuen que el gran terratrèmol de la informació ens trepitja els talons. I, amb ell, la fi d’un món: el món de la premsa escrita.

     Hi haurà un matí qualsevol, no gaire lluny en el calendari, en què algú desconegut, sense saber-ho, comprarà l’últim exemplar d’un diari en paper. Potser serà a un quiosc del centre de Granollers, si encara en queda algun, potser a Vic, potser a qualsevol altra ciutat que encara conservi aquell hàlit de província on la gent s’atura a llegir. I ningú no en dirà res. No hi haurà discursos, ni comiats solemnes. Però, aquell dia, desapareixerà una manera d’estar al món.

     El paper, per a molts de nosaltres, no és tan sols un suport: és un ritual. És l’olor de la tinta fresca, el pessic de les vores tallants, el pes de les notícies al damunt del marbre fred d’un taulell. El paper representa la pausa, la permanència, l’ofici. Llegir un diari no és només informar-se: és deixar-se interpel·lar pel món des d’un lloc més lent, més digne, més humà.

     Però aquest món s’esvaeix. Sense escarafalls. Les capçaleres van tancant discretament, els suplements es fonen com el fum, i els diaris dels diumenges, abans tan pesants, ara caben en una bossa de mà. Els hàbits d’informació s’han trastocat amb una rapidesa quasi vertiginosa. Les noves generacions ja no llegeixen un diari per veure què ha passat al món. Prefereixen rebre les notícies a través de TikTok, Instagram, YouTube o X, barrejades amb vídeos d’animals, desafiaments virals, mems o confessions personals. Els joves ja no busquen notícies: les notícies els troben a ells, embolcallades en coreografies, filtres i confessions digitals. El lector s’ha convertit en espectador involuntari d’un feed orquestrat per algoritmes invisibles. El relat del món ja no és lineal, sinó gasós, fragmentat, intermitent.

     Hi ha qui diu que aquest model no pot durar, perquè les xarxes són el regne de la postveritat, dels enganys i de les fake news. Però, si som honestos i mirem de fit a fit la premsa tradicional, haurem d’admetre que tampoc no és tan impol·luta com voldríem creure. Els mitjans convencionals —amb la seva aparença de solidesa— responen sovint a interessos que no es veuen, però es noten. Depenen de grups editorials, de subvencions públiques, de publicitat privada i d’interessos econòmics i polítics. Això no vol dir que sistemàticament menteixin —tot i que de vegades, ho fan descaradament—, però sí que seleccionen, ometen o presenten la informació amb una mirada condicionada. Al capdavall, les línies editorials sovint són tan opaques com un feed de TikTok.

     Per això, el repte de futur no és trobar una font d’informació perfecta, sinó aprendre a desconfiar intel·ligentment, aprendre a conviure amb la incertesa. Si les xarxes socials són terreny fèrtil per a la manipulació, és possible que —amb el temps— els usuaris desenvolupin una nova musculatura crítica. Un nou “olfacte” per detectar què és cert i què no. I aquest aprenentatge col·lectiu, lluny de ser un desastre, pot representar, paradoxalment, una oportunitat per recuperar el sentit crític, tan necessari i tan perdut.

    El futur de la informació no serà garantir fonts infal·libles, sinó conviure amb ciutadans capaços de llegir entre línies. Persones que hagin après a verificar, a contrastar, a no quedar-se amb el primer titular. I això no ho farà cap diari ni cap xarxa, sinó l’educació, la cultura i l’experiència.

     Perquè, tot i que possiblement tindrem més informació, això no vol dir que estarem més informats. La quantitat no supleix la lucidesa, ni el volum de dades no garanteix el criteri. I és per això mateix que caldrà aprendre a destriar, a dubtar, a preguntar. I potser, si ho fem bé, les mateixes xarxes socials que avui sembla que facin nosa, demà seran instruments d’una ciutadania més crítica, menys vulnerable, més lliure.

     Tanmateix, però, i a conseqüència de tot això, també penso que el periodisme —el que quedi, després de la plena irrupció de la IA— haurà d’intentar renéixer. Si no vol morir, haurà de transformar-se, d’adaptar-se. I ho haurà de fer, no pas mimetitzant-se amb els codis efímers de la viralitat, sinó aprofundint en la seva raó de ser: el servei públic. Però, l’adaptació l’haurà de fer connectant amb les noves generacions. Si no és així, encara que recuperi la credibilitat, ningú li farà cas. I aleshores, el perill no serà només perdre el suport físic del paper, sinó perdre també la confiança, que és el seu veritable fonament.

     El periodisme del futur potser no caldrà fer-lo en paper, però sí que caldrà fer-lo amb rigor. Potser no caldrà escriure’l amb tinta, però sí amb ètica. Potser no caldrà distribuir-lo en quioscos, però sí fer-lo arribar a consciències.

     I quan algú, un matí qualsevol, compri l’últim diari en paper, tant de bo algú altre —amb veu pròpia, no programada— ho expliqui. I que no sigui un algoritme. Que sigui un periodista. Amb totes les seves imperfeccions, però també amb tot el seu coratge. Desitjo profundament que sigui així, tot i que en tinc molts dubtes.

Ramon Font Terrades

www.ramonfont.cat

(Punlicat a EL NOU 9 de 25.04.2025)