Alguns vam poder viure en plenitud els anys 70 i 80. Però també van viure els 90, i allò fou una altra cosa. Van ser una època de transició i contrastos, un moment de llibertat aparent, en què la societat va gaudir d’una certesa provisional que es desfeia tan ràpidament com el mateix canvi de mil·lenni. Va ser una dècada d'eufòria i d'experimentació, amb la sensació que el món es movia a un ritme més relaxat. Encara podíem permetre'ns moments de descontrol, d’imperfecció i de llibertat sense les sobrecàrregues morals i socials que vindrien a partir del segle XXI. La societat estava en un punt de creixement econòmic, de globalització i de comunicació, amb l’auge de la tecnologia, i amb un internet que començava a transformar la manera de relacionar-nos i de consumir informació. Però tot això coexistia amb una sensació d'optimisme a la vida quotidiana, un optimisme que no havia de preocupar-se de la correcció absoluta en cada paraula, en cada gest, en cada pensament. L'humor no estava limitat per les etiquetes, les opinions no es veien travades per les fronteres de la correcció, i, tot i que el respecte sempre havia estat fonamental, podíem parlar amb una llibertat que avui sembla inabastable.

     Era una època en què es podien veure pel·lícules amb bromes satíriques o iròniques sense que el públic sentís que se’ls estava ofenent per qüestions profundament arrelades a la diversitat i el respecte. La diversitat existia, però no era un motiu per censurar idees o limitar la llibertat d’expressió. La gent podia estar d’acord o en desacord, però les converses no es truncaven de manera immediata pel simple fet de no ajustar-se als marcs que el discurs actual imposa. En aquell temps poder parlar sense ser jutjat o titllat d’irrespectuós o discriminatori era més senzill, fins i tot en els espais públics, sense que la por al "políticament correcte" condicionés tota la comunicació.

     Avui, en canvi, ens trobem amb un ambient social molt més restrictiu, on les paraules són les que dictaminen qui és acceptat i qui no. El "políticament correcte", que sorgeix de la innegable bona intenció de respectar i defensar les llibertats i drets de les persones, s'ha convertit en una mena de dogma de fe que regula no només el llenguatge, sinó també el pensament. Vivim en un temps en què l'autocensura ha arribat a nivells desconeguts fins i tot fa unes dècades. Això, en si mateix, és un problema: una societat que es veu forçada a autocensurar-se, fins i tot en les converses més quotidianes, corre el perill de perdre la seva espontaneïtat i la seva autenticitat. I el que és encara més perillós: aquesta autocensura pot arribar a silenciar no només la crítica constructiva, sinó també qualsevol forma de debat o diferència d’opinió que se senti com a "inadequada" segons els nous estàndards socials.

     A més, en un esforç per evitar malentesos o ofenses, el llenguatge s'ha omplert d’eufemismes, aquells termes que ens permeten expressar-nos sense dir les coses pel seu nom. Un llenguatge amagat, que desdibuixa la realitat per no ferir sensibilitats. Però, paradoxalment, aquest intent de ser més respectuosos a través del llenguatge excessivament filtrat, acaba minant la nostra capacitat de comunicació clara i directa. Vivim en un moment en què, per exemple, dir "persona en situació de vulnerabilitat" és més acceptable que parlar de "pobre", “persona amb discapacitat visual” més que “cec”, "ajustos pressupostaris" més que "retallades" o “reubicació poblacional” més que “neteja ètnica”. Ens hem acostumat tant a parlar amb aquesta pusil·lànime cura, que hem perdut la capacitat de comunicar-nos de manera sincera i transparent, de dir les coses com són sense recórrer a eufemismes que, més que aclarir, confonen.

     És important entendre que el respecte i la consideració per l'altre són fonamentals, però cal distingir entre la protecció dels drets individuals i la creació d’un clima en què s’exigeixi que tot discurs es conformi a una visió uniformada. Si bé és fonamental treballar per la igualtat i per un tracte respectuós, el que no podem permetre és que aquesta preocupació pel “suposat” benestar de tothom acabi emmascarant la llibertat d’expressió i pensament. El "políticament correcte" s’ha transformat en un tipus de cultura que sovint no permet que l'individu expressi lliurement una opinió o fins i tot plantegi dubtes sobre els límits d’aquests canons. Això dificulta el creixement personal i col·lectiu, ja que no només limita la manera de comunicar-se, sinó que acaba condicionant la forma de pensar.

     És cert que les idees de respecte i empatia són més necessàries que mai, especialment en un món tan divers i globalitzat com el que vivim. Però, potser estem sobrepassant els límits d’aquesta bona intenció, i la correcció excessiva ens fa perdre una part fonamental de la nostra llibertat. La llibertat de pensar, de parlar, de ser diferents, fins i tot d'equivocar-nos. Quan es crea un sistema on no només el que diem és important, sinó com ens obliguen a dir-ho o, fins i tot, el fet que se’ns condemni per no haver seguit les "normes" ideològiques del moment, estem comprometent el valor de la diversitat i, al final, fins i tot el respecte mateix.

     Caldria, doncs, saber trobar l’equilibri entre ser respectuosos i no perdre'ns en una cultura que es percep com a una forma de control de pensament. La llibertat no es pot veure amenaçada pel "políticament correcte", perquè si això passa, el que acabem perdent no és només el dret d'expressar-nos amb llibertat, sinó la mateixa essència del diàleg humà. I en aquest equilibri s’hi amaga la nostra capacitat de construir una societat realment lliure, que valora el respecte però també la diversitat de pensament i l’espontaneïtat.