Com Pablo Neruda, jo, modestament, també confesso que he viscut. Evidentment, no tant com ell, però ho he fet prou per sentir que la vida m’ha regalat paisatges variats, converses memorables i trobades amb persones que m’han deixat empremta. He viatjat, he conegut gent d’arreu del món, he escoltat històries tan diverses com els accents amb què eren narrades, i he arribat a la conclusió que cadascú és cadascú. Cadascú pensa com pensa, i ningú té la veritat en un puny. Potser, senzillament, perquè no hi ha una veritat absoluta, sinó un mosaic de realitats que conviuen.

     Quan mirem el món des de la nostra petita finestra personal, és fàcil creure que la nostra visió és la més encertada. Però després de veure cultures que veneren déus que mai no havíem imaginat, d’escoltar raonaments que xoquen amb les nostres creences, i de sentir com persones de llocs remots parlen de valors universals d’una manera que mai no hauríem considerat, podem entendre que la veritat no és una possessió, sinó un viatge, i que hi ha bellesa en aquesta incertesa, en aquest joc infinit d’idees, creences i contradiccions. Perquè, al final, no és la uniformitat allò que ens fa humans, sinó la diversitat infinita que ens desafia, ens inspira i ens fa créixer.

     Tot això és la diversitat i, la diversitat, al capdavall, és allò que més enriqueix. No només la diversitat de paisatges, races o llengües, sinó la diversitat de pensaments, de formes de ser i de viure. He conegut gent que viu a ritme pausat, prioritzant la connexió amb la natura. D’altres que són pragmàtics, guiats per la ciència i la raó. També he compartit estones amb persones espirituals que troben sentit en l’invisible, i amb aquells que només creuen en el que poden veure i tocar. Igualment, n’he conegut alguns que només pensen en si mateixos, moguts per un egoisme gairebé visceral, mentre n’hi ha que dediquen la vida al servei dels altres, demostrant un altruisme que sembla inesgotable.

     He compartit moments amb persones narcisistes fins al moll de l’os, que busquen constantment l’aprovació i el reconeixement extern, contrastant amb aquells que són reservats o introvertits i prefereixen passar desapercebuts. Conec gent que viu amb un optimisme encomanadís, i altres que tenen una mirada més crítica o escèptica, sempre qüestionant allò que els envolta.

     Cada persona és un univers únic, amb les seves contradiccions, les seves virtuts i les seves lluites. Conviure amb aquestes diferències és un repte. Quan algú actua d’una manera radicalment diferent de la nostra, la temptació inicial és jutjar-ho o, fins i tot, rebutjar-ho. Però, si ens aturem a escoltar i a observar, sovint descobrim que aquestes divergències no només tenen una lògica pròpia, sinó que ens permeten qüestionar les nostres certeses. Ningú no és un model perfecte. La convivència amb altres punts de vista ens obliga a ampliar el marc des d’on interpretem la realitat. I en aquesta varietat, en aquesta pluralitat de maneres d’entendre la vida, és on resideix la veritable riquesa de la condició humana.

     Però la diversitat tampoc cal buscar-la lluny. Ens enganyaríem si ho féssim. La diversitat és a tot arreu, fins i tot en el nostre entorn més immediat, en el cercle de persones que ens envolten dia a dia, atès que la diversitat, com ja he dit, no només es manifesta en cultures, races o orígens diferents, sinó, sobretot, en les maneres de pensar, de ser i de sentir.

     Quan observo les persones que formen part de la meva vida, constato clarament aquesta varietat. Hi ha qui afronta els problemes amb serenitat, mentre que d'altres són tempestes emocionals. Alguns tenen una mentalitat pràctica i enfocada en solucions concretes, i altres es mouen per impulsos creatius i emocionals. Hi ha qui busca resposta en la raó, i qui troba sentit en la intuïció o els sentiments.

     I aquesta diversitat, lluny de ser un motiu de conflictes, és, en realitat, una riquesa, puix evidencia que no hi ha mai una única manera correcta de fer les coses. Cada perspectiva, per diferent que sigui, aporta matisos que ens ajuden a entendre millor el món i a nosaltres mateixos.

     Acceptar la diversitat en el nostre entorn més proper requereix paciència, empatia i humilitat, perquè la diversitat és incòmoda pel fet que, sovint, qüestiona el que creiem evident. Però precisament per això és essencial. Ens obliga a rebaixar les nostres pretensions de certesa i a acceptar que hi ha més d’una resposta vàlida. La seva riquesa no rau a uniformitzar, sinó en multiplicar els camins possibles per entendre el món i conviure-hi.

     La diversitat no només s’ha d’acceptar, sinó que s’ha de celebrar. Gràcies a ella el món és ric, ple de colors, ple d’històries. No es tracta de tenir raó, sinó de comprendre. No es tracta de robar la veritat, sinó d’aprendre a viure en harmonia amb les múltiples veritats qu ens envolten. La diversitat és un regal, no una barrera. I el respecte per aque11.2024sta diversitat és potser l’única veritat que val la pena perseguir.

(Publicat al diari SOM de 28.11.2024)