Els partits tradicionals intenten, de manera reactiva i amb un cert pànic, frenar l’avenç del populisme sense adonar-se de l’origen d’aquesta deriva: la seva pròpia incapacitat per reformar-se des de dins.
En el segle XVI, Martí Luter va encendre una flama amb les seves 95 tesis, qüestionant el model i els privilegis d'una Església que, per a molts, s’havia convertit en una estructura opressiva i desconnectada del seu propòsit espiritual original. L’excés de luxes, la corrupció, l’allunyament de la vida quotidiana de la gent, la poca transparència en el lideratge i les indulgències —el negoci de vendre el perdó als fidels—, van ser algunes de les causes que exemplificaven la desconnexió entre el discurs i les accions. La reforma de Luter no només va ser una crítica frontal a les institucions eclesiàstiques; va ser un crit de la gent, que reclamava un retorn a la senzillesa i a una religió que parlés, amb veritat, a les seves vides quotidianes.
Avui, al segle XXI, assistim a una situació que sembla sortir del mateix llibre d’història, però aquesta vegada en l’àmbit polític. Tota la classe política tradicional, però molt especialment els anomenats partits d’esquerres (al meu entendre un terme francament desfasat, que respon a una nomenclatura històrica que s’hauria de revisar) que, durant dècades, van canalitzar els anhels de canvi i justícia social, s’han convertit en una estructura burocràtica i inaccessible, allunyada del dia a dia de la gent. Actualment, les seves preocupacions semblen més orientades a assegurar-se la supervivència política i l’expansió del seu capital d’influència, que no pas a resoldre els problemes reals que afecten la majoria de la població. La ciutadania observa, incrèdula, com aquests partits, en lloc d’articular respostes als problemes reals, dediquen els seus esforços a mantenir una mena de “ciutadella” —en la terminologia de Christophe Guilluy— de poder i confort. Com diu Vicent Partal, en aquesta “ciutadella”, allunyada de la realitat, viuen còmodament greixant la màquina empresarial en què s’han convertit els partits, enfilats en una espiral esbojarrada de definicions incomprensibles i de temes inconcebibles per a un ciutadà normal i corrent. Perquè allà, en la seva “ciutadella”, al capdavall, la vida és molt confortable per a aquests pocs i escollits, que l’han convertit en una pròspera gestoria, fins i tot, de la derrota. A l’estil de l’Església renaixentista, es mouen cada cop més lluny dels seus ideals fundacionals i de les necessitats de la societat.
Aquest fenomen no és exclusiu dels anomenats partits d’esquerra, però el seu cas és especialment punyent, perquè l’esquerra, com l’Església d’aquella època, va néixer amb la missió d’aportar millores tangibles a la vida de la gent, especialment als més desfavorits, i de lluitar contra les injustícies socials. No obstant això, des del gir neoliberal que a Europa van impulsar, als anys vuitanta, figures “presumptament” socialistes com François Mitterrand, s’ha anat construint una “teòrica” esquerra més tecnocràtica que transformadora, ocupada a reforçar la seva pròpia estructura de poder i a promoure polítiques sovint incomprensibles pels ciutadans corrents, la qual cosa ha fet que, cada cop més, aquests es distanciessin de la cosa pública. I el distanciament ha deixat un buit, fruit d’un descontentament latent que ha anat creixent entre les masses, i que ha generat una puixant desconfiança cap a les institucions tradicionals i els líders polítics establerts.
Aprofitant-se d’aquest buit, els nous “reformadors” del nostre temps —els líders populistes— es mouen com Luter en el seu moment: qüestionen l’ordre establert, apel·len a la sensació de desemparament de la gent, i critiquen el luxe, la hipocresia i l’opacitat del sistema tradicional. Igual que Luter va fer trontollar l’Església catòlica, figures com Donald Trump —previsible i inqüestionable guanyador de les eleccions americanes, per més que als europeus ens fem de noves — Giorgia Meloni, Viktor Orbán o Marine Le Pen, entre d’altres, han aconseguit erosionar la confiança en les institucions polítiques convencionals. Amb discursos clars i retòriques contundents, els denominats populistes se situen com a portaveus de les masses indignades, prometent justícia i simplificant les solucions a problemes complexos. En el fons, fan el mateix que feia Luter: recuperar el llenguatge del poble i presentar-se com l’antídot davant d’un sistema que es percep caduc.
Però aquesta puixança no és només mèrit seu. És irònic que, mentre els partits tradicionals pretenen sostenir l’estabilitat i la moderació, els seus mateixos actes els portin a convertir-se en agents del canvi, tot i que sigui per via indirecta. Perquè, és l’absència de respostes autèntiques la que alimenta el fenomen que suposadament volen combatre: el populisme com a moviment de rebel·lia contra el sistema. Els populistes són, en certa manera, els nous “Luters” de la política. Desafien el sistema amb crítiques que, encara que sovint simplistes, capten l’enuig real d’una població cada cop més desencantada amb els discursos grandiloqüents i llunyans dels partits tradicionals.
A l’Església del segle XVI, aquesta revolta va provocar una fractura profunda amb la Contrareforma, un moviment de contenció que intentava recobrar la credibilitat perduda i competir amb l’impuls protestant. En la política d’avui, veiem una versió actualitzada d’aquesta batalla. Els partits tradicionals intenten, de manera reactiva i amb un cert pànic, frenar l’avenç del populisme sense adonar-se de l’origen d’aquesta deriva: la seva pròpia incapacitat per reformar-se des de dins. Com en aquella època, s’esforcen per mantenir una imatge de canvi superficial, però continuen atrapats en una estructura que no admet autocrítica.
Malgrat tot, quan una reforma no és sincera, quan no arriba fins a l’arrel, mai no és suficient per redreçar el rumb. L’Església del segle XVI va intentar salvar la seva imatge sense transformar realment els seus valors i pràctiques, i el resultat va ser la pèrdua d’una gran part de la seva influència a Europa. Igualment, els partits tradicionals actuals corren el risc de veure's superats per un moviment de transformació política que connecta amb la sensació de desemparament de milions de persones, que ja no troben en la política tradicional cap resposta a les seves necessitats.
Així com Luter va precipitar una ruptura que va marcar un abans i un després, avui els nous “reformadors” polítics forcen una fractura en el sistema. Si la classe política tradicional no és capaç de reconèixer aquesta nova realitat i de replantejar les seves bases, podria acabar, com l’Església d’aquell moment, perdent la legitimitat davant d’una massa descontenta que ja no espera res d'ella. Aquesta és la veritable amenaça del populisme: ser el reflex d’un sistema que ha esdevingut incapaç d’adaptar-se a les necessitats i esperances dels ciutadans, atès que, al capdavall, quan hom viu fora de la realitat real i s’encaparra a viure en la realitat virtual en què s’ha instal·lat, malgrat que durant un temps li sembli que tot va bé —una sensació que li amplifica la gent que l’envolta i que li lloa totes les decisions i projectes, per inversemblants que siguin — al final, té les de perdre, perquè, quan el món real exigeix canvis tangibles, els lideratges desconnectats estan condemnats a perdre-ho tot.
Ramon Font Terrades