Articles d'opinió
23/10/2024
Les modes tornen i sembla que malauradament aquesta d’asfixiar a la dissidència, sense importar els mètodes, també ho està fent.

S’acosten temps difícils. Temps en què cada vegada serà més complicat viure fora de la uniformitat marcada des del poder “legalment” establert. Aquí i a tot arreu. El món està canviant altre cop i, aquesta vegada, no sembla que per bé. La tendència que es va imposant arreu sembla que, novament, torni cap al silenciament sistemàtic de qualsevol discrepància contrària a l’ortodòxia oficial, i per això, molt probablement, ben aviat el terme dissidència, entès com ho fa la RAE referint-lo a aquell que és contrari a la doctrina, creences o conductes comuns (és a dir, a les oficialment establertes), fins i tot en el benentès que no cal ni formular cap oposició ni confrontació sinó que n’hi ha prou amb mostrar el desacord amb la tesi oficial, tornarà a estar en boca de tothom.

El terme de dissident, utilitzat en el context polític i ideològic, no en el religiós, es va començar a encunyar en el període d’entreguerres i va anar fent fortuna progressivament, amb la persecució implacable de determinades persones que simplement mostraven opinions discordants, en funció de com van avançar els avatars polítics a cada país, en llocs tan oposats com poden ser els règims comunistes i totalitaris, però també en les democràcies occidentals com va succeir als Estats Units en l’època del maccarthisme, per posar només un exemple. Però amb el temps allò que durant uns anys va ser una forma generalitzada d’actuar, es va anar desprestigiant i va minvar la seva intensitat, fins a quedar reduït a uns quants països i a uns quants règims polítics amb una determinada manera de ser i de fer.

Però, les modes tornen i sembla que malauradament aquesta d’asfixiar a la dissidència, sense importar els mètodes, també ho està fent. Sentir certes paraules i veure certes actituds i actuacions que cada dia sovintejant més, fa pensar que no som tan lluny d’on havíem estat anys enrere.

No obstant això, la dissidència, és un element essencial en qualsevol democràcia. Sense la dissidència, els sistemes polítics i socials tendeixen a l'immobilisme, la repressió i l'autoritarisme. La pregunta, però, és si la dissidència és un dret plenament reconegut i, en cas afirmatiu, quin preu han de pagar les persones per exercir-lo.

La dissidència com a dret reconegut en el dret internacional

En un món ideal, la dissidència no només seria un dret, sinó també un pilar fonamental de qualsevol societat democràtica. El dret  la dissidència —i amb ella la de resistència pacífica— ve de l’antiga Grècia, amb Sòcrates i Plató com a grans exponents, passa per la Declaració d’Independència dels Estats Units, continua en la Declaració dels Drets de l’Home i el Ciutadà de la Revolució Francesa, i culmina amb la Declaració Universal dels Drets Humans (1948) que estableix a l’article 19 que: "Tothom té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió; aquest dret inclou el de no ser inquietat a causa de les pròpies opinions, el de cercar, rebre i difondre informacions i idees per qualsevol mitjà i sense limitació de fronteres."

Aquest dret inclou clarament el dret a dissentir de l'opinió dominant, sigui per qüestions polítiques, socials o culturals. Així mateix, el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (1966) també reafirma aquest dret a la llibertat d'expressió a l'article 19, alhora que reconeix el dret de reunió pacífica a l'article 21.

Aquestes disposicions legals mostren que, en l'àmbit del dret internacional, la dissidència és un dret protegit, sempre que es faci dins dels límits pacífics. Tanmateix, el marc legal sovint no és suficient per garantir que els dissidents no siguin perseguits o castigats pel seu activisme.

La dissidència en el dret intern

Endemés, en moltes constitucions modernes, el dret a la llibertat d'expressió i la dissidència estan protegits. A l'Estat espanyol, la Constitució, a l’article 20, reconeix la llibertat d'expressió en els següents termes: "Es reconeixen i protegeixen els drets: a expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions mitjançant la paraula, l'escrit o qualsevol altre mitjà de reproducció..."

Igualment, la Constitució també protegeix el dret de reunió pacífica i de manifestació a l'article 21, la qual cosa és un aspecte fonamental per a la dissidència col·lectiva o la protesta pública.

Tot i això, existeixen límits. La llibertat d'expressió no és absoluta, i es pot restringir per preservar altres drets com la seguretat, l'ordre públic o la protecció de la reputació d'altres persones. Aquests límits, però, freqüentment son utilitzats de manera abusiva per restringir la dissidència, com succeeix actualment en el cas d’Espanya, amb la denominada “llei mordassa”

Repressió i càstig de la dissidència

Tot i el reconeixement legal de la dissidència, en la pràctica, molts governs han recorregut a la repressió contra aquells que s'atreveixen a qüestionar l'autoritat o l'ordre establert. La dissidència política, en particular, manta vegades és objecte de persecució, i els que exerceixen aquest dret paguen un preu alt.

Un exemple paradigmàtic és el dels activistes pro democràcia a Hong Kong, que després de la imposició de la Llei de Seguretat Nacional per part de la Xina el 2020, han estat empresonats o obligats a exiliar-se. Aquesta llei, tot i que formalment busca protegir la seguretat, s'ha utilitzat per criminalitzar qualsevol forma de dissidència política, violant principis fonamentals reconeguts internacionalment.

Un altre cas és el de Rússia, on l'opositor Alexei Navalny ha estat repetidament empresonat i perseguit pel seu activisme contra el govern de Vladimir Putin. Navalny va ser enverinat el 2020, posteriorment empresonat per "delictes" fabricats, malgrat les crítiques i peticions internacionals per alliberar-lo, i finalment mort, quan era a la presó, per causes encara no aclarides.  Aquest cas demostra com, en règims autoritaris, la dissidència no només és reprimida sinó que també pot portar conseqüències devastadores per als dissidents.

El preu de la dissidència

El preu de ser dissident és alt, no només per les repercussions legals i polítiques, sinó també per les conseqüències personals i socials. Els dissidents sovint pateixen persecució, censura i, en casos extrems, violència física o assassinat. Les seves famílies poden ser també víctimes de repressió, i molts dissidents acaben exiliats, vivint amb la incertesa i la por.

Més enllà de les represàlies directes, hi ha un altre cost menys visible però igualment greu: l'aïllament social i professional. Molts dissidents veuen les seves carreres destrossades, i són estigmatitzats en la seva pròpia comunitat per haver desafiat les normes establertes, especialment en contextos en que els mitjans de comunicació o les institucions estan controlats pel govern, i la narrativa oficial criminalitza qualsevol forma de dissidència.

La dissidència com a motor de canvi

Malgrat el preu que s'ha de pagar, la dissidència és crucial per al progrés social. Moltes de les millores en drets humans i llibertats civils al llarg de la història han estat fruit de l'acció de dissidents que van lluitar contra la injustícia. Els moviments per la igualtat racial, els drets de les dones o els drets laborals van ser liderats per persones que van tenir el valor de dissentir del sistema establert. Però, en un món cada cop més interconnectat, on la vigilància massiva i les lleis repressives semblen anar en augment, la dissidència pot semblar cada vegada més perillosa

No obstant això, sense la dissidència, les societats es tornen estàtiques, i els abusos de poder es perpetuen sense ser qüestionats. El dret a ser dissident no només beneficia l'individu, sinó també el col·lectiu, ja que fomenta una cultura de debat i revisió constant, necessària per a qualsevol democràcia sana. El dret a dissentir és fonamental per a la justícia i el progrés de les societats. En defensar i protegir aquest dret, no només assegurem la llibertat d'expressió de l'individu, sinó que també garantim un futur més just i democràtic per a tots. En aquest sentit, doncs, ser dissident és un acte de responsabilitat cívica i moral, del que tots n’hauríem de prendre nota.