Una de les poques coses positives que va tenir l’anomenat judici del procés va ser la seva retransmissió integra i en directe. Però no va ser-ho, al meu entendre, perquè fos cap gran espectacle visual, sinó perquè va servir com a element de divulgació de tot aquest estrany, tèrbol, inhòspit i arnat món de la judicatura, més obstinadament ancorat al passat que no pas pendent del futur que, com sempre, qualsevol dia l’haurà d’entomar tard i malament.
I entre moltes d’aquestes qüestions sorprenents per una ciutadania neòfita de l’absurda realitat en la que s’han convertit les sales de “suposada” justícia dels alts tribunals de l’estat espanyol (en aquest aspecte afortunadament cada dia més diferents dels jutjats de “a peu” que és on de veritat s’intenta impartir justícia) una de les que sense dubte va cridar més l’atenció és el llenguatge que s’empra, massa vegades totalment allunyat del llenguatge normal, fins el punt que, sovint, a qui no hi està avesat, se li esdevé impossible d’entendre. Que en ple segle XXI encara es parli en llatí, per posar un exemple, no és només un símptoma de pedanteria absoluta, sinó que, al meu criteri, més aviat és una gran tonteria, tot i que a ells (als senyors i senyores de les togues amb punyetes), això de que “el vulgo” no els entengui, creuen que els fa més intel·ligents i perquè no dir-ho també, superiors als seus congèneres que imaginen que els contemplen, des de la distancia, amb cares embadalides que trasllueixen una barreja d’astorament i admiració. I això ho puc afirmar amb rotunditat, sense por d’equivocar-me, llevat del cas d’alguna honrosa excepció, perquè he parlat força d’aquest tema amb uns quants magistrats ben significats, que no han dubtat a reconèixer-m’ho.
I en aquest parlar incomprensible, del què el judici al procés en va estar farcit, sobretot cada cop que el president del tribunal prenia la paraula, una de les expressions que durant uns dies van fer més fortuna, perquè va ser reiteradament utilitzada i repetida fins la sacietat pel magistrat Marchena, va ser la de la “literosuficiencia de los twitts” (ho escric tal com ho deia ell, tot i que, malgrat que jurídicament s’hagi acceptat el terme escrit com una sola paraula, per ser correctes amb el lèxic ho hauríem d’escriure com “litero-suficiència”). I com que la constància i reiteració en la utilització d’aquesta expressió i el rictus facial que posava cada cop que la feia servir, em van fer una certa gracia, malgrat que ell mai va aclarir que era això (nomes faltaria que algú del “pueblo llano” n’entengués el significat) m’ha semblat oportú dedicar-li unes quantes ratlles per explicar-ho amb la màxima simplicitat possible, perquè tothom se’n adoni que darrera tota la pompositat de les expressions que és fan servir en segons quins foros judicials, al capdavall tot és molt més simple i senzill del que es vol fer veure.
La literosuficiencia (o litero-suficiència) és un terme, certament jurídic, que té una aplicació practica als documents (en el cas del judici del procés el president del tribunal és referia a diversos piulets, que ell anomenava “twitts”, aportats amb suport paper, com a proves documentals) i que no vol dir res més que suficiència literal. Per tant fa referencia al que diu literalment un document aportat a judici, quan té un redactat clar i suficient perquè sigui comprensible per a tothom, sense necessitat de que s’hagi d’anar a interpretacions alienes al contingut literal del propi document, ni que s’hagi de posar en relació amb altres proves o s’hagi d’anar a “complexos desenvolupaments argumentals” per entendre’l, com indica el diccionari de la RAE. Per tant un document litorosuficient serà aquell que sigui autosuficient per arribar a la conclusió que és pretén, sense necessitat de cap altre element probatori complementari.
Per tant, entendre que es vol dir amb literosuficiencia, no és cap garbuix, sinó que és així de senzill i així de fàcil. Altra cosa serà si els famosos piulets als que ens referim com a exemple i als que es referia el magistrat Marchena són o no literosuficients. Però això és una qüestió que escapa de la intenció i el propòsit d’aquestes ratlles i seria, per tant, més adequat per ser analitzat en un altre article.
Ramon Font