Les xarxes socials cada dia tenen més presència i importància en la nostra vida

quotidiana i el que es diu en elles, sigui de manera conscient o inconscient, moltes vegades acaba tenint més

transcendència de la que el seu autor s’hagués pogut imaginar quan inicialment ho va escriure.

I en aquests sentit els advocats, des de fa ja força temps, venim utilitzant com a prova, en moltes ocasions i

sempre que es doni el cas, allò que una o altra persona ha deixat escrit a qualsevol de les xarxes, des de les

purament col·lectives, com Faceboock o Twitter, fins les més confidencials, com la missatgeria instantània tipus

WhatsApp. Però fins ara la validesa o interpretació d’aquesta prova tan innovadora (la llei, ja se sap, sempre va

molt per darrera de la realitat social) quedava molt supeditada a la interpretació particular que cada jutge en

podes fer i al major o menor interès que podes tenir per aquestes noves tecnologies i la seva importància a les

nostres vides.

Però recentment ha aparegut una primera sentència del Tribunal Suprem (de 19 de maig) que recull la validesa

d’aquest tipus de prova, la interpreta i fixa els criteris a seguir per admetre-la. Fa referència concretament a

diversos missatges creuats a través de la xarxa social Tuenti, en un cas d’abusos sexuals a una menor per part

del nuvi de la seva mare (l’acusació particular havia aportat com a prova les captures de pantalla del compte de

Tuenti de la menor). El Tribunal Suprem admet com a prova la transcripció dels diàlegs creuats, a través

d’aquella xarxa social, entre la menor i un amic seu, en el qual li explicava els fets. Això sí, però, el Tribunal

Suprem assenyala que si per la part contraria es nega la veracitat del contingut de la prova, s’han d’adoptar

totes les mesures de cautela necessàries, donada les possibilitats de manipulació que poden tenir aquests tipus

de proves i, per tant, perquè aquesta pugui desplegar els seus afectes legals, s’haurà de realitzar una pericial en

la qual s’identifiqui el verdader origen de la comunicació, la identitat dels interlocutors i la integritat dels

continguts.

Per tant, la conclusió a extreure de tot això és ben senzilla: alerta amb què escrivim i diem a través de les xarxes

socials (i sobretot atenent al fet que, malgrat el “dret a l’oblit”, el més probable és que els nostres continguts

perdurin gairebé per sempre), perquè el que avui ens pot semblar del tot innocent i sense cap transcendència,

demà pot ser una prova que ajudi a culpabilitzar-nos.

 

(Publicat a l'AraGranollers el 04.06.2015)