Fa uns dies, concretament el proppassat 29 de novembre, em vaig despertar amb la notícia de la mort de Henry Kissinger, a l’edat de 100 anys.

Kissinger va néixer a Baviera, Alemanya, el 27 de maig de 1923, amb el nom real de Heinz Alfred (tot i que alguns mitjans afirmen que era Abraham Ben Elazar). El 1938 va sortir d'Alemanya cap als EUA, fugint de la persecució nazi als jueus, i el 1942 va obtenir la nacionalitat nord-americana. Va ser becat pel Fons Rockefeller per a estudiar Ciències Polítiques a Harvard i, ben aviat, va aconseguir el rol de directiu i docent en diversos centres universitaris i empresarials, com a mà dreta del mateix Rockefeller. Poc després, cap a la fi dels anys 50 del segle passat, va entrar al Pentàgon.

Va ser un intel·lectual brillant —també molt arrogant—, amb una enorme influència arreu del món. Va ocupar els càrrecs més importants en la política exterior nord-americana, fins a arribar a definir el món on vivim –per exemple, amb la històrica obertura cap a la Xina orquestrada per a Richard Nixon—. Inclús li van atorgar, enmig d’una gran polèmica —probablement la més gran mai viscuda—, el Premi Nobel de la Pau de 1973. Per tant, no és agosarat dir que, amb tota seguretat, és un dels personatge més influents de la segona meitat del segle XX i del que portem del XXI, atès que és, fonamentalment, el cervell del Nou Ordre Mundial en el qual vivim. Kissinger, sense cap mena de dubte, va ser l’home més poderós dels EUA — i per tant del món— “teòricament” després del president, càrrec que ell no va poder ocupar, perquè no havia nascut al país.

Però la història real de Kissinger no és només aquesta.  També fou un dels criminals més grans de la història contemporània. Una autèntica màquina de matar. Fou l'home que va ordir la Guerra del Vietnam —té unes memòries de més de mil pàgines, parlant de la seva vida i de geopolítica, en les quals bàsicament tracta de justificar per què abrusar la pell a la població civil amb napalm, no és necessàriament bo ni dolent, sinó que només és política—; que va finançar a innombrables grups terroristes; que va promoure desenes de cops d'estat de tots els colors —entre ells els terrorífics de Xile i Argentina—i  genocidis com el practicat pel Pakistan a Bangladesh, i que va influir de manera fonamental en la transició de diversos estats i en l’elaboració de diverses constitucions, entre ella la nostra, la del 1978 (sempre se l’ha vinculat directament amb l’atemptat a Carrero Blanco).

D’ell n’han dit que és el màxim representant de la realpolitik, aquell concepte encunyat per Otto von Bismarck, que afirma que la política i la diplomàcia no han de basar-se en les nocions ideològiques o en les premisses ètiques i morals, sinó en la simple consideració de les circumstàncies i dels interessos propis —no importen els ideals ideològics o polítics, sinó els objectius pràctics—. Però, aquesta teoria, de la manera com Kissinger la va dur a la pràctica, va comportar que es convertís en el màxim representant de la immoralitat, perquè no va dubtar mai a vendre a qui fos per preservar allò que per a ell va estar el nord i la guia de la seva vida: el projecte de fer dels EUA el gran superpoder del món, sense importar-li’n els costos.

Molts encara pensen que va ser un bon polític —si fos així, quin fàstic la política— però, al meu entendre, va ser una mala persona, un criminal o, com diu un amic meu, un personatge d’alta política i baixa humanitat. I, curiosament, endemés, ha estat la demostració fefaent que la dita que diu que no hi ha mal que 100 anys duri, no és certa.

Com a curiositat de la controvèrsia que va generar el personatge, l’endemà del seu traspàs, vaig llegir que un polític espanyol escrivia críticament sobre la seva mort a les xarxes socials i algú li recriminava el to amb què ho feia amb una veritat que semblava força evident, atès qui era. «No siguis desagraït, —li deia— si ara ets aquí guanyant 130.000 euros nets anuals, que surten de la nostra butxaca a través dels impostos, és perquè Kissinger ens va imposar acceptar que votar a xusma com tu era democràcia».

Kissinger és responsable de milers —potser fins i tot, centenars de millers— de morts, i el seu record és infaust per molts milions de persones. En puc donar fer pel que vaig poder observar quan vaig visitar el Vietnam, Cambotja i Laos, llocs que va arrasar sense cap mena recança, amb una fredor esfereïdora. Al respecte, per fer-nos una idea exacta de que parlem, expliquen que una nit va convidar a sopar Raymond Aron, el brillant i moderat periodista i intel·lectual liberal francès. Mentre sopaven un assistent va posar un telèfon sobre la taula, que sonava de tant en tant. Kissinger el despenjava i prenia nota dels morts en el bombardeig de Cambotja. I continuava sopant. Aron, compungit per aquella escena, li va dir que ell no podria sopar rebent aquesta classe de trucades i la resposta de Kissinger va ser digna del personatge: “Per això el secretari d’estat soc jo i no vós.”

Finalment, Henry Kissinger ha mort i amb ell se n’ha anat un dels pitjors criminals que mai hagi existit. Ara, com deia algú, que s’amagui Satanàs.

Ramon Font Terrades

www.ramonfont.cat

(Publicat a EL 9 NOU de 23.12.2023)