Fa uns dies vaig tenir l’oportunitat de veure per TV3 la pel·lícula “La reina del desert” d’en Werner Herzog, el carismàtic director de “Fitzcarraldo” o “Aguirre, la colera de déu”. Ho vaig fer perquè estava rodada a Ouarzazate i al desert d’Erg Chebbi, on vaig passar l’últim Cap d’Any de quan encara es podia viatjar. Poc després la pandèmia de la Covid-19 es va instal·lar a les nostres vides i, sobtadament, ho va canviar tot.

I entre tots els canvis produïts, un dels que més ens ha afectat a moltes persones, entre les que m’incloc, són les restriccions de la possibilitat de viatjar. Tot i que és una afectació menor, perquè de cap de les maneres no pot resistir, ni ho pretenc, la més mínima comparació amb les afectacions importants, i fins i tot autènticament vitals, que ha de suportar una bona part de la població, és un símptoma que ajuda a evidenciar la nostra fragilitat i demostra com, en un tres i no res, la vida de qualsevol pot fer un canvi radical, sense que ho hàgim buscat, ni sense que hi puguem tenir cap control, ni cap possibilitat d’impedir-ho. És la prova evident que, en el fons, bona part de la vida és pur atzar i que, si fóssim capaços de mirar-nos-la amb fredor i distanciament, ens adonaríem de l’absurditat d’aquesta foguera de les vanitats en la que sovint ens instal·lem.

Per mi els grans viatges eren una part important de la meva vida. He trepitjat les neus de Lapònia i he creuat el cercle polar àrtic; en barques primitives he solcat les aigües dels mítics rius Mekong o Amazones; he visitat la gran muralla xinesa, Petra, el Machu Pichu, el gran canyó del Colorado o Angkor Bath; m’he endinsat a la selva amazònica; he flotat a les aigües del Mar Mort; m’he encuriosit veient com a Islàndia els guèiser escopien aigua i els volcans lava; he vist postes i sortides de sol a més d’un desert i he dormit en haimes beduïnes. N’he fet molts de viatges, però sento que encara me’n queden molts més per fer. I no sé si seré a temps de poder-los fer.

I no ho sé perquè, malgrat que estic segur que aquesta pandèmia passarà, no sé quan arribarà aquest moment ni si, quan arribi, encara estaré en les condicions físiques necessàries que em permetin seguir gaudint d’aquest tipus de viatges. Lamentablement, com li passa a molta gent, aquesta situació m’agafa en una edat en què la vitalitat de la joventut ja fa estona que em va abandonar. I quan ens en sortim, perquè ens en sortirem, com sempre ha passat al llarg de la història (aquesta no és pas la primera pandèmia que ha hagut de suportar la humanitat), potser ja no podré fer gaire més viatges que els viatges que programi l’Imserso. I això, bo i comptant encara que, quan s’acabi amb aquesta xacra, no en vingui una altra, amb una certa immediatesa, que sigui igual o pitjor, com pronostiquen alguns dels que afirmen que jugar a la ruleta russa amb el planeta comporta aquests perills.

Tot plegat doncs, com deia abans, pur atzar. I encara que es digui que, teòricament, no hem de creure en atzars incontrolats, ni en factors externs que et condicionen la voluntat i t’obliguen a actuar de manera descontrolada, sinó que més aviat hem de creure que les persones són el que elles mateixes decideixen i què el que els passa només és conseqüència dels seus errors o dels seus encerts, ni tampoc que hi ha cap destí marcat, sinó que el destí cadascú se’l fa en cada moment, en cada un dels instants que viu, el cert és que en un món de tanta mediocritat i tan mancat d’ètica, com el que ens ha tocat viure, els factors incontrolats i incontrolables, cada cop seran més accentuats i l’atzar passarà a ser una part fonamental del nostre esdevenir vital.

(Publicat al diari SOM el 28.01.2021)