Modernament havia fet fortuna la tesi del sociòleg britànic Michael Mann (no confondre’l amb el guionista i director de Miami Vice, del mateix nom), relativa a què el poder real es dóna quan s’encreuen les quatre grans xarxes que el conformen i que, segons ell, són la ideològica, la militar, la política i l’econòmica. Aquesta tesi es va acceptar com a vàlida durant uns quants anys, però en els darrers temps tot està canviant a tanta velocitat, que una elaboració sociològica com aquesta, feta l’any 1984, ja ha quedat del tot desfasada.

Alfons Duran-Pich, un dels més conspicus analistes internacionals en relació als temes del poder real, fa temps que va advertir que l’autèntic poder real ja no necessitava l’encreuament de les xarxes d’en Mann i que fins i tot, i excepte en aquells països de règim dictatorial com la Xina, Corea del Nord o Rússia, el poder havia deixat de residir en la política, i els polítics s’havien convertit en uns simples i servils funcionaris, ben pagats, això si, per part d’aquells que ostenten l’autèntic poder. I aquest poder real el centrava, aleshores, en els tenedors de les grans fortunes, fetes inicialment a la indústria, el petroli, la construcció o similars, malgrat que ja observava com d’un temps ençà, s’estaven desplaçant, amb molta rapidesa, cap al sector de les TIC i les finances. I encara afegia que aquests autèntics tenidors del poder real no són pas els que veiem sovint al Fons Monetari Internacional, ni al club Bilderberg, ni a la Trilateral, ni a les reunions del Foro de Davos, sinó que són molt desconeguts per la majoria de ciutadans i s’ajunten a llocs força més críptics, d’entre els quals els més notoris poden ser els poc coneguts  Grup dels 30 i el Council on Foreing Relations. Són, o eren, com veurem més endavant i pel que fa al món occidental, les grans fortunes que, fins ara, s’agrupaven fonamentalment en quatre grans companyies financeres: State Street Corporation, Vanguard Group, BlackRock i FMR, les quals no només controlaven els principals bancs, sinó també les principals empreses industrials, petrolieres, promotores, comercials, etc. i tenien, i de moment encara tenen, una absoluta influència controladora en la política monetària dels EE.UU. (que és com dir a la política monetària de tot el món occidental), sense supervisió ni garanties democràtiques de cap mena. Era el poder sustentat en els diners. Però malgrat tot, encara mantenien una certa diversificació i competència al mercat.

Però, tal com deia al principi, darrerament tot canvia a una gran velocitat, sobretot després de l’acceleració produïda per l’aparició de la pandèmia de la Covid-19 i possiblement ben aviat s’hagin de reformular novament quins són els nuclis dels autèntics tenidors del poder real.

Són molts els analistes que consideren que el futur més immediat, el de la irrupció definitiva del 5G, de la internet de les coses, de la intel·ligència artificial i dels cotxes autònoms, per assenyalar només uns quants exemples, ens encamina cap a la consolidació d’unes grans entitats tècniques supranacionals que buidaran totalment de contingut als estats i a les grans companyies financeres. El poder real estarà concentrat cada cop en menys mans. Fins i tot en menys encara que les que avui el tenen  quan, segons l’Institut Federal Suís de Tecnologia de Zuric, són 147 les persones que controlen el 40% de la riquesa del món, inclosa gairebé la de totes les grans institucions financeres, com Barclays Bank, JPMorgan Chase i Goldman Sachs.

Sembla que en el futur immediat encara es tendirà més a la concentració empresarial, però el control ja no vindrà tant del món financer o de la unificació de les grans fortunes en aquests tipus de companyies. Les grans empreses multinacionals compraran, absorbiran i es fusionaran amb altres de més petites i de sectors diversos, fins a convertir-se en grans corporacions que anul·laran qualsevol classe de competència. És probable que en pocs anys es produeixi una creixent concentració de capital en benefici d’unes quantes corporacions oligopolistes que es quedaran la majoria de la quota de mercat, de tal manera que la reestructuració provocarà una eliminació radical de la tendència actual a tenir un mercat de màxima competència per protegir tant als estats com als consumidors. I aleshores, qui domini aquestes empreses dominarà el poder real al món.

Però la gran pregunta a fer-se és, quines seran aquestes grans corporacions oligopolistes? La resposta no es senzilla i evidencia una certa discrepància entre els diversos analistes, sobretot pel que fa a la distribució geogràfica, perquè segons sigui aquesta, el resultat pot ser molt diferent. Alguns parlen que la distribució es farà per continents, d’altres per blocs occidental-oriental i fins i tot hi ha qui creu que tot el món serà un únic bloc. I acabar d’esbrinar això és transcendental, sobretot si tenim en compte que on radiquen actualment les úniques corporacions amb capacitat per fer això, com veurem endavant, és als EE.UU. i a la Xina i que a ambdós llocs hi ha corporacions pràcticament clòniques.

Però si el tema de la distribució geogràfica planteja dubtes, on gairebé ningú sembla tenir-ne cap, i aquí és on resideix la gran novetat, és en el fet que aquesta concentració de poder es produirà de la mà dels grans gegants tecnològics i digitals, no tant pel que creiem que són avui, sinó pel que seran demà. El poder ja no estarà sustentat en els diners, sinó en la intel·ligència artificial i el control de les big data. Per fer-nos una idea de cap on van les coses, pensem que enguany els principals gegants tecnològics i digitals del món occidental (els que denominem GAFAM, acrònim de Google, Apple, Facebook, Amazon i Microsoft) ja disposen de les pertinents llicències per operar al mercat bancari (al qual qualsevol dia irrompran i no forçosament ho faran de la manera que avui coneixem com funcionen els bancs), són propietaris de diaris (The Washington Post, per exemple, és propietat d’Amazon), de productores de cinema, de cadenes de supermercats, de marques de roba, d’empreses de vehicles d’automoció autònoms, de companyies de distribució elèctrica, i fins i tot han entrat al sector de l’ensenyament (Google for Education, ha entrat ja de ple a les vides d’ensenyants i alumnes). En definitiva les GAFAM ja no seran només cercadors o fabricants de software, sinó que molt probablement es convertiran en els grans intermediaris de les nostres vides, pràcticament a tots els camps d'activitat, tant laborals com personals i socials, i en poc temps possiblement arribaran a ser proveïdors, gairebé únics, de tot el que vulguem o necessitem, no només pel que fa a servir-nos-els sinó també pel que fa a fabricar-los. I quan això passi, aquestes grans corporacions tindran el poder absolut, sense possibilitat del més mínim control per part de ningú.

Fins ara he parlat bàsicament d’occident però, tanmateix, per aquells que consideren que la divisió del món es produirà en dos grans blocs, vull recordar que els clons xinesos de les nostres GAFAM tenen, fins i tot, noms molt assequibles al nostre llenguatge, la qual cosa ja pot semblar, d’antuvi, tot una declaració d’intencions de futur. Es diuen Alibaba, Tencent, Baidu, Ant Financial o JD. I tot i que l'opacitat i les particularitats pròpies d'aquell país dificulten la comparació amb les occidentals, les notícies que ens arriben de les xifres que mouen i de tot el que ja controlen de sectors ben diversificats, són molt semblants i, en alguns casos, inclús superiors.

I no vull acabar sense deixar escrit, perquè em sembla de justícia fer-ho, que malgrat el que he dit, també hi ha un bon grapat d’analistes que no pensen igual i que creuen que predir que passarà en el futur immediat, atenent al mateix principi del canvi i la rapida evolució de les tecnologies, és gairebé impossible. Aquest grup de gent creu que tot dependrà més de com evolucioni la tecnologia, que no pas de com ho facin les empreses que coneixem. Només amb que aparegui amb força i assequibilitat algun factor disruptiu com poden ser els ordinadors quàntics, la nanotecnologia aplicada al nostre dia a dia o l’energia elèctrica gratis (suposant que quedi energia), tot el que coneixem se’n pot anar en orris. És una opinió que també cal considerar.