Llibres i publicacions
Relats del llibre LA DIMENSIÓ DESCONEGUDA

 LA CIÈNCIA DE L’OBLIT

 

“Recordar es fácil para el que tiene memoria”

(Gabriel García Márquez)

 

     Aquell home, com en Funes el Memorioso, va arribar a saber tot el que pot ser recordat. I, sense ser conscient de la seva fragilitat, es va considerar a si mateix com el més saberut i intel·ligent dels homes.

     Però un dia, mentre vivia envaït, com sempre, en la seva pròpia supèrbia, de sobte es va trobar malament. Com qualsevol altre mortal, es sentí malalt però a diferència dels demés, que quan es troben en aquestes circumstàncies tendeixen a cercar ajuda externa, ell va considerar que ho podria superar fàcilment sense necessitat de cap suport aliè. Ell no necessitava de ningú, es bastava i sobrava sol, per guarir-se.

     I per fer-ho, va rebuscar entre el que recordava, però no va aconseguir saber trobar res que li servis per alleujar-li el patiment. Hi havia quelcom que li oprimia el pit i no el deixava respirar. Quelcom que li causava un fort dolor, un dolor insuportable que se li irradiava cap el braç. Només va ser qüestió de moments. Recordar, recordar-ho tot, tenir coneixements, tots els coneixements, no serveix de res si no saps aplicar-los. Però ell això no ho sabia. Mai ho havia sabut. La seva supèrbia li ho havia impedit i havia fet que, al capdavall i malgrat el que creies, només fos un ingenu lletrut.

      Aleshores va comprendre, de cop i abans que tot s’acabés, que la memòria no ho és tot i que ell només tenia memòria. Una memòria que ara, en el moment més transcendental de la seva existència, no li era de cap utilitat. En aquell moment va comprendre que tenir respostes teòriques per a tot, apresses sense comprendre’n ni discernir-ne la raó i el contingut, no és suficient ni constitueix cap garantia per arribar enlloc. Però ja era tard. Era massa tard. I, abans del darrer sospir, es va adonar que era cert que l’home és un ser matemàticament menyspreable. És l’únic que va aconseguir aprendre amb l’experiència i sense necessitat d’utilitzar la memòria.

     Immediatament familiars, amics, veïns i curiosos van acostar-se fins on era. Volien donar el darrer i sentit adéu a aquell home que tot ho sabia i al que tant admiraven. Però no hi anaven només per acomiadar-se’n. També hi acudien per comprovar si era certa la brama que corria i, si ho era,  poder contemplar per si mateixos aquells ulls esbatanats i desmesuradament oberts, inflats, esfèrics i enormes, com dos bonys a punt d’esclatar, que deien que se li havien quedat i dels que tothom en parlava. Era un fenomen digne de veure’s, van concloure tots els que finalment s’hi van acostar, perquè per més que reiteradament uns i altres van intentar tancar-los-hi, ningú ho va aconseguir.

     A la fi, clos en un taüt, amb una finestreta de vidre a l’extrem superior de la tapa per poder contemplar aquella mirada que semblava infinita i eterna, en una cerimònia senzilla i sense cap ostentació, el van enterrar amb tots els honors que, a parer dels demés, és mereixia, i van dipositar el cos en una fossa que, tot i que de característiques força estranyes i singulars, com requeria la magnitud del personatge, era com totes les foses, a ras de terra.

     Però passat un temps, el gran home, aquell que per la seva memòria havia estat prestigi i orgull de la humanitat, va anar caient en un progressiu oblit i, al cap dels anys, ningú va tornar a recordar mai més aquell prohom tan talentós, que va ser l’admiració i l’enveja de tota una gernació de pseudo intel·lectuals que, tot i que engelosits, com sempre passa amb els èxits dels altres, durant molt de temps s’hi van emmirallar. La glòria és efímera i els homes encara ho som més.

     Van anar passant els anys sense que ningú en tornés a cantar mai ni gall ni gallina d’aquell home pretesament tan saberut. Però al cap de molt temps, al cap de molts lustres, un dia, la gent d’aquells contorns en els que fou enterrat, fent-se ressò d’unes estranyes notícies que arribaven de lluny, van començar a especular sobre una història que cada cop prenia més força. Es parlava amb intensitat, malgrat que encara ningú del veïnatge ho havia pogut comprovar personalment, de la dubtosa existència al remot i llunyà desert, on no hi creix l’herba ni hi brota cap planta i on l’aigua és escassa i no hi habita cap esser conegut, d’una mena d’insòlit monestir, on sembla que no es canten laudes, ni vigílies, ni completes, però on un vell sorrut, rabassut, de pell colrada, amb el cos ple de sacsons i les conques dels ulls buides, sempre immòbil i en respectuós silenci, ensenyava als qui erren per aquelles contrades, perduts i inquiets, i presos de profunds malestars i de malaltisses inquietuds i rancúnies, la venerable i serena ciència de l’oblit.