Escric aquestes ratlles mentre llegeixo al diari del dia 8 de maig la noticia de que el Partido Popular ha vetat al Congrés de Diputats, votant en contra de tota la resta de grups parlamentaris i usant la seva majoria absoluta, que les empreses es puguin catalanitzar el seu nom sense cost.  I penso, amb inquietud, que ja no em sorprèn aquest tipus de noticia, possiblement de tant acostumats com hi estem.

           La proposta provenia d’una proposició de llei del Parlament de Catalunya, l’essència de la qual era permetre que les persones jurídiques ( fonamentalment les societats que operen en l’òrbita mercantil ), pugessin traduir de franc el seu nom a qualsevol de les llengües oficials de l’Estat, tal com ja ho poden fer les persones físiques. És a dir, que sense cap cost econòmic, una empresa que avui es digui , per posar un exemple, Tejidos Granollers S.A., pogués passar a dir-se Teixits Granollers S.A., utilitzant una tramitació senzilla i gratuïta. La proposta no era fútil, perquè a hores d’ara  portar a terme una qüestió tan simple com aquesta comporta un procés feixuc, complicat ( amb intervenció de notari, modificació d’estatuts, etc. ) i sobretot car, que resulta òbviament dissuasori per a moltes de les empreses que voldrien tenir el seu nom en català.

           Però el més curiós del cas és que el Partit Popular havia votat favorablement la proposició de llei al Parlament de Catalunya, quant va ser proposada en aquest,  i, per enèsima vegada, van canviar el sentit del seu vot a l’hora de votar al Congrés de Diputats de Madrid. Segons llegeixo, aquesta és la novena vegada que els populars espanyols voten a Madrid en contra del que han aprovat al Parlament de Catalunya, i que el mateix a passat també en moltes altres ocasions en proposicions de llei procedents d’altres comunitats autònomes històriques, un fet que sembla prou simptomàtic de la manera de fer i pensar d’aquell partit.

           Evidentment aquesta actitud fa palesa una vegada més la subtil discriminació administrativa que es practica respecte de les llengües oficials minoritàries i la posició del partit que està al govern central, sense cap sensibilitat plurilingüe, tot i que el 40 per cent dels ciutadans de l’Estat tenen una llengua pròpia alternativa al castellà, i demostra una vegada més la nul·la voluntat de reconèixer la diversitat i les especificitats pròpies d’un estat que per definició hauria d’ésser plurinacional, en ares d’una visió uniforme i monolítica on tot el que és diferent es converteix en sospitós.

           Perquè, en definitiva, aquella proposició de llei que ja no veurà la llum com a llei ( almenys de moment ) no era pas res que comportés cap problemàtica especial, ni tècnica ni jurídica, ni que afectés cap forma d’actuar en el normal funcionament societari, ni que volgués espantar cap consciència, encara que, això sí, molt possiblement pogués fer grinyolar el pensament d’algú. Era, senzillament com va dir el Diputat Guardans, la reivindicació d’un dret legítim, el d’usar la nostre pròpia llengua, i no pas el mendicament d’un favor o una gràcia de Madrid, cosa que al final, és potser el que des d’allà es va pensar, com tantes vegades passa amb les coses dels “pidolaires catalans”.

           PD. Amb l’article ja acabat, llegeixo encara una altra noticia en la que és diu que la comissió d’educació, cultura i esports del Senat va refusar, amb l’únic vot en contra del PP, una proposta en que es sol·licitava que en les cartes enviades pel president del govern central a tots els ciutadans de l’Estat és tinguessin en compte les llengües pròpies diferents del castellà.

          (Article escrit el 13.05.2002 a "Revista del Vallès")