Articles antics
11/01/2021
El problema d’escriure cada quatre setmanes és el perill de faltar a la màxima periodística de que els articles han de respondre a l’actualitat . Així parlar avui d’en Juanito potser ja no es prou adient, però em permetéreu que per una vegada faci una excepció...

          El problema d’escriure cada quatre setmanes és el perill de faltar a la màxima periodística de que els articles han de respondre a l’actualitat . Així parlar avui d’en Juanito potser ja no es prou adient, però em permetéreu que per una vegada faci una excepció i parli d’allò que ja no és actual, perquè la veritat és que no puc resistir-m’hi.

           I no puc fer-ho perquè encara avui em venen ganes de riure quan hi penso. Contemplar l’espectacle de veure com en qüestió de moments en Juanito, aclamat i alabat per l’Espanya del patriotisme superconstitucional, passa a dir-se Johann i com, també per moments, passa d’ésser “español sin ninguna duda” o “ tan español como Don Pelayo ( Marca ) “ a ser simplement “ hispanoalemán”, és quelcom que no té  preu. I és que, el que em viscut amb aquest esquiador, si no fos perquè és com un sainet barat, és més instructiu i alliçonador que tots els discursos dels nostres més preuats líders polítics, doncs ens ha permès contemplar, en viu i en directa, com en els millors reality-shows, la gran quantitat de gen ( mitjans de comunicació inclosos ) que per dir-ho clar i català ( i em perdonareu l’expressió ) s’han quedat amb el cul a l’aire.

           De sobte, el gran mite, el qui havia estat qualificat d’exemple per als espanyols i felicitat pel seu rei i el seu primer ministre, aquell fidel representant del “ España va bien “, cau en picat. “ El Indurain de Baviera”, “ el huracán español”, “el mesias de la nieve”, alabat fins a l’èxtasi i exalçat a l’olimp per tot el patrioterisme espanyol  per a qui el fet de que  fos ros, amb ulls blaus, pell de gamba i accent alemany, només era una anècdota, passa a ésser un indesitjable i ja ningú el reconeix com espanyol. La caiguda de l’ídol ha deixat ben retratats aquells que aprofiten qualsevol cosa per omplir-se la boca amb el nom d’Espanya i frisen quan veuen al vent la bandera “roja i gualda” sense reparar en qui la porta.

           Però ja se sap. Per aquest nou “ orgullo nacional “ que sembla que darrerament s’han inventat, no és podia desaprofitar una oportunitat olímpica per fer onejar la bandera espanyola amb més entusiasme que un seguidor del Reial Madrid en un partit jugat a casa contra el Barça. Encara que la bandera l’hagués d’onejar un tal Muehlegg, nascut a Baviera, rebotat de la Federació Alemanya, que prèviament s’havia ofert a la Federació Italiana i que finalment va trobar acollida a la Federació de Múrcia la qual, com tothom sap, es ben coneguda per les seves pistes d’esquí. Tot això sense tenir en compte l’obtenció de la nacionalitat espanyola per un procediment especial i d’urgència que deu haver indignat els titulars dels milers d`’expedients de nacionalització aturats de fa anys.

           Tot plegat, com deia abans, un sainet barat, o com és deia en un editorial de l’Avui, un guió dels millors films de Luis Garcia Berlanga, en el que Federació, polítics, mitjans de comunicació i una part de l’opinió pública, en les seves desmesurades ànsies d’exaltació patriòtica, han tornat a barrejar  de la manera més matussera patriotisme i esport, en un cas, a més, que exigia la màxima prudència, perquè l’estranya i sobtada conversió de Muehlegg a l’espanyolitat exacerbada resultava tan exagerada com sospitosa.

          Amb tot aquest ridícul, qui s’en volia aprofitar, l’únic que ha aconseguit ha estat retornar als temps més rancis  de l’Espanya diferent, de la reconquesta de Gibraltar i d’espanyolitzar Europa. I així els hi va.

          (Article escrit el 15.03.2002 a "Revista del Vallès")