El passat dissabte dia 6 d’abril, es va celebrar a Parets del Vallès el tercer Congrés d’Alcaldes promotors de la campanya “ Un país, una bandera “. Al marge de les qüestions que si van tractar, del llistat d’assistents ( amb poca representació comarcal entre els adherits, i amb l’absència notable d’alguns dels Alcaldes de les poblacions més grans ) o del resultat de les conclusions extretes, el que més em va sobtar va ésser la polèmica , minsa, es cert , però polèmica a la fi, que es va produir abans d’aquella celebració, i que ja havia començat el passat mes se setembre quant es va anunciar la organització d’aquell Congrés.

           A aquestes alçades, això s’hem fa difícil d’entendre, perquè s’hem fa  del tot incomprensible pensar que al nostre país, en una data tant assenyalada com és la “Diada Nacional de Catalunya “, hi hagin Ajuntaments governats per partits que es diuen catalans, als qui els hi resulti difícil d’entendre que fer onejar als seus balcons únicament la senyera catalana, no és cap acte impropi. A no ser que tingui raó el Sr. Xavier Roig quant al seu llibre “ Ni som ni serem “, afirma que Catalunya s’ha convertit en  un país provincià que, tant en les seves elits econòmiques com en la seva classe política sorgida de la transició, te un excés de dependència de Madrid.

           I al respecta son il·lustratives les crítiques  declaracions de l’Alcaldessa de Mollet, la Sra. Montserrat Tura, quant diu, en referència a la bandera espanyola i arrel de la campanya que comentem,  que “ formem part d’un estat que té uns símbols i és lògic que hi siguin presents “ i que si no s’hi està d’acord, “ el més lògic es demanar la independència “. I dic que son il·lustratives perquè em sembla que per actes tant senzills com el que es pretén amb la campanya “ Un país, una bandera “, potser no cal portar les coses tant a l’extrem. Demanar que un dia l’any, i a més tan significat  com és l’11 de setembre, es reconegui amb tota la força que tenen els símbols, com diu la Sra. Tura, que som una nació ( encara que sense estat), no ho crec ni gens exagerat ni fora de cap norma, ans al contrari, em sembla més aviat un signe de normalitat vers el que som i vers la nostra identitat i un signe de respecta vers nosaltres mateixos com a poble.

           Potser vaig errat, però actituds com aquestes penso que només porten a la malfiança respecta d’aquells partits que, tant per sigles com per programa, es presenten com a catalans però que, alhora de la veritat, tenen massa dependència de l’exterior. I dic això amb tot el respecta que em mereix l’actitud d’alguns Alcaldes que s’han afegit a la campanya malgrat la seva pertinença a aquells mateixos partits, però que vist el que es veu, sembla que és més una actitud de gosadia personal, la qual cal alabar i honorar, que no pas una altra cosa.

           M’agradaria equivocar-me, però veig massa oposicions, massa actituds ambigües i, sobretot, massa silencis al voltant  de temes  tan simples com  aquests  com per pensar que anem pel bon camí. O potser simplement és que, quant la guineu no les pot haver diu que son verdes?. Però sigui com sigui també és bo que, a un any de les properes eleccions municipals, en qüestions com aquesta, i més enllà de les grans frases programàtiques, comencem a saber qui és qui, i el que pensen i com actuen aquells que, ben aviat, ens demanaran el vot.

          (Article escrit 11.04.2002 a "Revista del Vallès")