Articles antics
20/07/2019
Fa uns dies, en plena polèmica per les declaracions del ministre Álvarez Cascos en les que va venir a dir que el govern central no destinaria ni un euro per rescatar els peatges de les autopistes a Catalunya, vaig llegir l’informe Funcas on es demostra que el dèficit fiscal de Catalunya va ser l’any 2000 d’1,3 bilions de pessetes, lo qual no passa d’ésser una xifra més si no tenim en compta el que vol dir dèficit fiscal, es a dir, la diferencia entre el que els catalans paguem d’impostos a l’Estat...

           Fa uns dies, en plena polèmica per les declaracions del ministre Álvarez Cascos en les que va venir a dir que el govern central no destinaria ni un euro per rescatar els peatges de les autopistes a Catalunya, vaig llegir l’informe Funcas on es demostra que el dèficit fiscal de Catalunya va ser l’any 2000 d’1,3 bilions de pessetes, lo qual no passa d’ésser una xifra més si no tenim en compta el que vol dir dèficit fiscal, es a dir, la diferencia entre el que els catalans paguem d’impostos a l’Estat i el que aquest retorna a Catalunya via inversions o altres despeses. Però si som  ben conscients de que va això, una simple operació aritmètica ens farà adonar que cada família aporta a la resta de l’Estat un total aproximat de 850.000 pessetes any (5.108 euros). O dit d’altre manera, si Catalunya recaptés els seus propis impostos i no en sortís cap del territori, per tenir els mateixos serveis, infrastructures, etc. que tenim ara, pagaríem 850.000  pessetes (5.108 euros) menys cada any i cada família. (Tot això, lògicament, fetes les corresponents extrapolacions estadístiques entre els que més paguen i els que paguen menys, i incloent-t’hi el molt que es paga com a impostos indirectes).

          Certament aquest números fan una mica de basarda, però no sembla pas que puguin ésser discutits. Ni sembla que, al menys de moment, pugui ésser discutit que Catalunya forma part d’un Estat que es regeix per una Constitució que té com un dels seus principis el de la solidaritat entre les diferents comunitats autònomes. Però la pregunta que potser cal fer-se és la de si aquesta solidaritat ha d’ésser indefinida i aquesta aportació al reequilibri no ha de tenir límits.

          I dic això perquè potser seria bo començar a mirar el que, segons llegeixo avui al diari, ha passat a Alemanya, on el seu Tribunal Constitucional ha establert uns topalls en la seva solidaritat estatal , en defensa dels lands més desenvolupats a fi que no se’ls pugui esprémer com una llimona, és a dir, a establert unes quotes màximes per les aportacions al seu reequilibri territorial. Sembla aquesta una qüestió força lògica, si be en els temps que corrent es més que probable que ningú tingui la gosadia ni tant sols de proposar-ho a l’ estat espanyol. I és  que ací, i molt especialment  a determinats llocs, farcits de polítics acomplexats i plens de prejudicis, cada dia semblem  més temorosos de plantejar certs temes per més que aquests siguin plenament justificats i, el que és més important, plenament justos.

          Si fóssim capaços d’avançar en aquests aspectes, i posar damunt la taula aquesta solidaritat indefinida en virtut de la qual a Catalunya li correspon aportar sempre el seu esforç sense límits al reequilibri, potser aconseguiríem apropar-nos, ni que fos lentament, a una més adequada justícia equitativa, perquè el cert és que els serveis inherents al fet de ser espanyols ens costen molt cars.

          (Article escrit el 15.02.2002 a "Revista del Vallès")