Articles antics
Nota: Vaig escriure l'article que transcric a continuació, l'any 2008, quan els polítics locals (regidors d'Ajuntaments) no tenien dret a l'atur en acabar el seu mandat. Avui aquest tema ja està resolt. Com també ho està, encara que parcialment, en les altres camares de representació política, via indemnitzacions de transició i de cessament.. No obstant això, el debat de fons sobre l'endogàmia, que reflecteix l'article, segueix vigent.

Fa uns dies vaig llegir unes declaracions d’Antoni Farrés, el que va ser durant vint anys alcalde de Sabadell, en les que reclamava que els polítics han de tenir dret a l’atur. Penso, dit així en abstracte, que son unes declaracions força encertades, doncs no hi veig cap raó lògica perquè no hi tinguin dret, ans el contrari, tot el que sigui normalitzar l’activitat de fer política i acostar els polítics a la realitat de la societat , es bo pel normal funcionament de la mateixa societat.

          En el que ja no estic tant d’acord, es quant ho argumenta dient que la impossibilitat actual de cobrar l’atur per par dels polítics, contribueix a l’endogàmia, ja que els partits tendeixen aleshores a col·locar els seus homes o dones, quant perden els càrrecs electes, per tal de que puguin continuar tenint uns ingressos. En aquest sentit crec que, malgrat cobressin l’atur, aquesta endogàmia real, com tant acostumats estem a veure-ho, no s’acabaria. Hi ha massa polítics que han fet de la política la seva única professió, i que s’han acostumat massa a uns determinats ingressos que no tenen res a veure amb els que percebrien amb les prestacions d’atur, ni tampoc, molt probablement, amb els que podrien obtenir en activitats privades. Per això, discrepo del Sr. Farrés en pensar que aquell fet acabaria amb la col·locació dels polítics que perden el seu càrrec de representació, en empreses o institucions publiques controlades pel partit del que formen part.

          Però sigui com sigui, s’hauria de trobar una sortida digna per aquesta problemàtica. La de l’atur, encara que insuficient, n’és una. I ho es, en primer lloc,  perquè es just. Però també ho es perquè es higiènic, perquè es convenient per a tots plegats que els polítics siguin tractats com la resta de mortals i que es tendeixi a eliminar tot allò que fa que siguin una excepció i, per a tant, vistos com a gent a part o com una classe diferent. Perquè si alguna cosa han fet paleses les eleccions presidencials franceses es l’allunyament, la desconfiança i, fins i tot, el menyspreu que, en general, les societats occidentals senten pels seus polítics. I això no fa cap be a la democràcia.

           Però aquesta mesura no pot ser l’única, perquè, de fet, tampoc ens pot portar massa lluny. En conseqüència, doncs,   s’hauria de fer una profunda reflexió des del si de la mateixa societat al respecta de l’activitat política, i, fonamentalment, de la dedicació a la mateixa, perquè no és bo ni aquesta manca de porositat i renovació que avui vivim , ni aquest fet tant comú de convertir la política en una mena de cul de sac en la que, quant si entra, ja difícilment se’n pot sortir. L’activitat política s’hauria de normalitzar i s’hauria d’entendre com a qualsevol altre activitat de la vida en la que hi podem estar molt temps o poc, segons siguin les circumstancies, però que en cap cas ha de garantir-nos res que no sigui garantit per les pròpies capacitats de cadascú.

(Escrit el 31.07.2008)