AVUI: VICENT PARTAL
Si alguna cosa defineix en Vicent, més enllà de la seva gran capacitat intel·lectual i de la muntanya de coneixements que atresora, és la seva senzillesa i la seva bonhomia. És una persona discreta, humil i extremadament amant i orgullós dels seus orígens i de la seva terra. Té la paciència i la tranquil·litat de tot home savi, alhora que també té una immensa curiositat i interès per escoltar la gent d’arreu, una virtut poc habitual, que només tenen les persones que, com ell, intenten, en tot moment, cercar la veritat.
En Vicent és, sense cap mena de dubte, un dels periodistes més ben preparats del Països Catalans, però, això no obsta al fet que sigui una persona discreta i prudent que, com deia una de les persones que va assistir al Debat, és capaç de transmetre els seus coneixements amb una modèstia i una proximitat gens pròpia de qui té tanta erudició.
Endemés, en el terreny professional, se sent molt orgullós de l’encomiable feina que ha fet —orgull que molts compartim, més enllà de creences o ideologies— d’aconseguir bastir un mitjà de comunicació autènticament independent —llarga vida a Vilaweb—, la qual cosa no és gens fàcil a l’època que vivim, en la qual el periodisme sembla que només pot subsistir, majoritàriament, fent servilisme del poder, sigui polític, econòmic, o de qualsevol altra mena. Compromès amb una manera d’entendre el món, és d’aquestes persones disposades a discutir fins a la mort, si cal, i amb qui sigui, però que no accepta ni acceptarà mai ser manipulat, ni accepta ni acceptarà mai la supressió de la dissidència ni la virulència de les posicions i l’afany d’encasellar la gent amb els uns o amb els altres, quan no volen ni pretenen ser encasellats.
Home d’una memòria prodigiosa, em va donar l’oportunitat —com em va fer adonar sopant— de saltar en el mapa d’un lloc a l’altre, sense gaire ordre ni concert, i ho va fer —la qual cosa li “agraïsc”, com diria ell— sense immutar-se gens ni mica, seguint el ritme que li marcava, fent que el Debat discorres per uns camins que, crec, per a tots els assistents van ser, més enllà d’interessants, distrets i plaents, fins al punt de gaudir d’una vetllada que, a la majoria, se’ns va fer curta.
I per acabar la semblança, permeteu-me que ressenyi una cita: “Sobretaula lenta de diumenge. Per la finestra veig que els núvols comencen a donar al dia l’aire del novembre que és. La llum és poca mentre prenc el cafè sense cap pressa i la música omple la casa. Bob Marley fa de Raimon i diu allò de “in this bright future you can’t forget your past”. Intente trobar on diu Montaigne que cal ser escolar d’un mateix; és un paper que recorde vagament i m’entra com una mena de son mentre regire els llibres tombat al sofà. Els diaris, escampats pel terra, parlen de coses banals...”. Ho va escriure el mateix Vicent Partal el novembre de 2006. Des de llavors, ha plogut molt, però aquell Vicent encara és el mateix Vicent que jo conec.
Ramon Font