Articles d'opinió
He dit en alguna altra ocasió que no formo part d’aquella amplia majoria d’independentistes optimistes que veuen la independència per demà passat i que creuen en “jugades mestres”, “plans B, C o D” o en que els espanyols ho fan tot tant malament, que ens ho posen fàcil. Contràriament a això, soc d’aquells (ens diuen pessimistes, per ser benèvols), que intenten tenir una mirada critica

He dit en alguna altra ocasió que no formo part d’aquella amplia majoria d’independentistes optimistes que veuen la independència per demà passat i que creuen en “jugades mestres”, “plans B, C o D” o en que els espanyols ho fan tot tant malament, que ens ho posen fàcil. Contràriament a això, soc d’aquells (ens diuen pessimistes, per ser benèvols), que intenten tenir una mirada critica i realista sobre on som i que ens espera, tot i que res m’agradaria més que està equivocat  I, quan faig aquestes reflexions, veig que estem molt lluny del que volíem (i encara volem, però de fet crec que ara mateix som en el moment més baix del procés)) i, el que és pitjor, pel camí que anem, hauran de passar varies generacions abans no podem tornar a parlar, de veritat, de la possibilitat d’assolir la independència (a no ser que les prediccions de l’Alexandre Deulofeu, siguin correctes). I, aquest meu trist anàlisi, el fonamento, com fa M. Gilibert, en tres conceptes:

1.- El primer parteix de la pròpia societat. Potser ja n’hi ha prou de manifestacions magnifiques i grans performances (“a los levantinos os pierde la estètica”, deia Unamuno) de donar-nos les mans, encendre espelmes i posar-nos samarretes “güais”. Ha quedat ben demostrat que ni serveixen per gran cosa ni molesten massa a qui, suposadament, haurien de molestar. Hi estan ja tan acostumats que ni els fem pessigolles. Hem d’abandonar la idea que la independència ens vindrà perquè som molt bona gent i ens manifestem molt. La independència vindrà amb accions efectives, accions que obliguin Espanya a negociar, perquè als països que manen al món els comencem a ser molestos per la seva economia. Accions en les quals segurament perdrem bona part del nostre benestar i que hauran de durar molt de temps. Vagues permanents i constants, afrontar, pacíficament, la violència policial, dia si i dia també, desobeir en tot allò que ens toqui desobeir, etc. Però tot això sembla que és molt llunya, si és que algun dia arriba a ser.

2.- El segon té a veure amb els polítics. Necessitem un nou lideratge independentista. Els actuals polítics no ens serveixen per res. Son porucs i acovardits. I mediocres. Necessitem líders valents, disposats al que calgui i sense por a la presó. I, sobretot, disposats a arribar fins al final, que no torni a passar el que va passar el 27 O. I això, avui per avui, ho veig difícil, perquè ni hi són ni s’albiren. I més donada la confusió que regne, tant als partits (els “partidets actuals”, com diu un amic meu, per contraposar-los, despectivament, als “partits d’abans”) suposadament independentistes, com a la societat en general, i al grau d’excés de partidisme i manca de responsabilitat del que fan gala, no només tots els que són, sinó també tots els que han sigut i es resisteixen a deixar de ser i tots els que sembla que volen ser però encara no són. Sembla que, en aquests moments, entre tots ells hi ha coses més importants que assolir la independència.

3.- El tercer és el tema dels presos. No entenc, ja ho vaig dir quan només portavem set setmanes de judici, i menys ho entenc ara, quan ja s’ha acabat, el paper dels advocats en aquell judici. Un judici polític s’ha de portar com un judici polític i no com si fos un judici normal per qualsevol presumpte delicte comú. El galdós paper que, al meu entendre, van fer els advocats de la defensa va facilitar tant i tant la tasca del jutge Marchena que crec que, ni en el millor dels seus somnis, hagués pogut imaginar tenir un judici tan plàcid. Em consta que, a hores d’ara, més d’un advocat es penedeix d’haver fet el que va fer i com ho va fer. Però si ho van fer, és perquè els seus clients els ho van consentir i això diu molt poc d’ells, perquè haurien d’haver sabut que la sentencia ja estava feta i que aquell no era el camí pel qual havien transitar. Les seves declaracions desdient-se del que va ser l’1O o el 27O (acotar el cap i demanar perdó?), a més d’un ens van fer mal. I aquí ve l’altre part de la qüestió: no en tinc cap dubte que es passaran molts anys a la presó (i això ja ho havien de saber), per tant, hem d’aprendre ja d’una vegada per totes, que, sense oblidar-nos-en, no podem sotmetre-ho tot a la seva llibertat i, per tant, hem de començar a deslligar l’acció política que hem de fer de la seva llibertat. El país i la seva política no poden estar sotmesos al xantatge emocional que Espanya exercirà amb els presos polítics. Comencem a emmirallar-nos en llocs com Sudàfrica, per exemple, on l’ANC (coincidència de sigles, tot i que a les que em refereixo són les del Congrés Nacional Africà) mai va supeditar la seva acció política al fet que Mandela podés aconseguir beneficis penitenciaris. Però això tampoc ho veig probable perquè tinc la sensació que, en el fons, som un poble massa feble. Bona gent “malgré nous”, com deia el principi.