Se’ns acosten temps difícils. Temps en que cada vegada serà més complicat viure fora de la uniformitat que es marqui des del poder “legalment” establert. Aquí i a tot arreu. El mon està canviant altre cop i, aquesta vegada, no sembla que per bé. La tendència que es va imposant arreu sembla que, novament, torni cap al silenciament sistemàtic de qualsevol discrepància contraria a l’ortodòxia oficial, pel que, molt probablement, ben aviat el terme dissidència o dissident, entès com ho fa el DRAE referint-lo a aquell que és contrari a la doctrina, creences o conductes comuns (és a dir, a les oficialment establertes), fins i tot en el ben entès de que no cal ni formular cap oposició ni confrontació sinó que n’hi ha prou amb mostrar el desacord amb les tesi oficials, tornarà a estar en boca de tothom.

El terme de dissident, utilitzat en el context polític i ideològic, no en el religiós, es va començar a encunyar en el període d’entreguerres i va anar fent fortuna progressivament, amb la persecució implacable de determinades persones que simplement mostraven opinions discordants, en funció de com van avançar els avatars polítics a cada país, en llocs tan oposats com poden ser els règims comunistes i totalitaris, però també en les democràcies occidentals com va succeir als Estats Units en la època del maccarthisme, per posar només un exemple. Però amb el temps allò que durant uns anys va ser una forma generalitzada d’actuar, es va anar desprestigiant i va minvar la seva intensitat, fins quedar reduït a uns quants països i a uns quants règims polítics amb una determinada manera de ser i de fer.

Però com sovint és diu, les modes tornen i sembla que malauradament aquesta d’asfixiar a la dissidència, sense importar els mètodes, també ho està fent. Sentir certes paraules i veure certes actituds i actuacions que cada dia sovintejant més, fa pensar que no som tan lluny d’on havíem estat anys enrere, ni de contemplar, com a fet habitual, la persecució del discrepant del sistema oficial imperant.

Per tant, es bo que ens anem conscienciant, altra volta, davant de l’opressió i l’asfixia als drets i llibertats fonamentals, a que el dret a la resistència i la desobediència civil son legítims, amb una legitimitat que ve des de l’antiga Grècia, amb Sòcrates i Plató com a grans exponents; que passa per la Declaració d’Independència dels Estats Units en la que es proclama que “tots els homes són creats iguals; que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables; que entre aquests estan la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat; que per garantir aquests drets s'institueixen entre els homes els governs, que deriven els seus poders legítims del consentiment dels governats; i que sempre que una forma de govern es faci destructora d'aquests principis, el poble té el dret a reformar-la o abolir-la i instituir un nou govern que es fonamenti en els esmentats principis”; que continua en la Declaració dels Drets de l’Home i el Ciutadà de la Revolució Francesa en la que, en el seu articulat, s’explica que “la resistència a l'opressió és la conseqüència dels altres drets de l'home; que hi ha opressió contra el cos social quan un sol dels seus membres és oprimit; i que quan el govern viola els drets del poble, la insurrecció és, per al poble i per a cadascuna de les seves porcions, el més sagrat dels drets i el més indispensable dels deures”; i que acaba amb la Declaració Universal dels Drets Humans en la que s’afirma al seu preàmbul que es considera “essencial que els drets humans siguin protegits per un règim de dret, per tal que les persones no es vegin obligades al suprem recurs de la rebel·lió contra la tirania i l'opressió”.

Així doncs, tinguem clar que el dret a la resistència és un dret legítim, amb fonamentació jurídica, tendent a la protecció de la integritat i la llibertat de les persones i als drets fonamentals en una societat lliure i democràtica i que, en conseqüència, no hem de tenir por d’utilitzar-lo quan tot allò està en perill. I quan veiem, com deia al principi, que s’asfixiï la dissidència, sigui en el grau que sigui, serà el moment de recordar que la resistència pacifica és un dret que hem d’exercir.

(Publicat a SomGranollers el 24.10.2019)