Amb tot això, a voltes encara gosem preguntar-nos amb ingenuïtat, on és la llibertat? I, quan ho fem, descobrim descoratjadament que, al capdavall, potser l’única veritat al respecte és la d’aquell grafit de carrer que afirma que “la llibertat només és una estàtua”.
Quan estudiava Dret, teníem una assignatura anomenada Dret Natural. No sé si encara s’estudia, però, vista l’evolució que hem fet a la nostra societat des dels meus temps universitaris, crec que si encara existeix com a matèria lectiva, gairebé deu ser testimonial, atès que sembla que l’únic que compta actualment és el dret positiu.
Sadam Huseín va dir una vegada: “La llei és el que jo escric en un paper”. Aquesta frase pot donar per a centenars de reflexions i assajos, que van des del dret, a l'ètica, la moral, la història, la política, la religió i, fins i tot, als aspectes econòmics, sociològics, lingüístics, o ideològics. Però la frase, en si mateixa, té un gran significat, perquè condensa bona part de la filosofia política que s’ha imposat: la que va de Maquiavel fins a Nietzsche. És la síntesi de la filosofia del dret positiu, contraposada al dret natural. Una filosofia en què preval la llei del més fort per sobre dels valors, malgrat que la subtilesa política actual ho disfressi sota paraules altisonants i suposats valors nobles i, sobretot, sota una gran capacitat de manipulació cognitiva de masses, impensable en èpoques menys avançades tecnològicament. Lamentablement, vivim en una societat on el poder imposa la dessacralització de la vida i la seva substitució per un empirisme positivista que s'insereix en tots els estaments vitals, des de les lleis, fins als mateixos comportaments i costums.
Què podem fer si la llei és qui l'escriu en un paper? Si la història l’escriu qui és al poder i segons li convé? Com jutgem als qui van complir la llei quan un altre tirà imposa un altre tipus de justícia i castiga el model anterior? Grans paradoxes. Com deia Trasímac de Calcedó, la traïció política mai prospera, perquè, si ho fes, ja no seria traïció.
Des d'aquest punt de vista, si hi reflexionem, ens adonarem que ni tan sols hi ha governs dolents, ni injustos, ni genocides, sinó únicament governs que han perdut i uns altres que els hi passen factura.
Vivim absolutament sotmesos a les paraules, la qual cosa em porta a pensar en la logomàquia, una paraula rara que segons el diccionari català vol dir “discussió en què s’atén a les paraules i no al fons de la qüestió”, puix, comptat i debatut, la política sembla que tan sols es basa en això.
Quan les idees fonamentals que sustenten la ideologia imperant són buides, és complicat que el polític que les fa seves faci una cosa diferent de logomàquies. El positivisme, exemplificat en la frase de Sadam Husein, ho inunda tot. I aquesta idea positivista del dret i de la vida en general que manegen els polítics actuals, fa que tota l’estructura ètica i moral, depenguin de l'Estat. Tot penja de l'Estat, fins al punt que inclús la definició positiva de la llibertat està arrelada a la llei i al dret.
Però, si sabem que hi ha lleis injustes i que n’hi ha que les fan homes injustos, d'on surt el concepte d'injustícia, si només partim del dret positiu que emana de l’Estat?
Teòricament, fer coses il·legals, seria una cosa injusta i complir la llei seria una cosa justa. Però si canvia la llei, l'il·legal passa a ser legal i el que ahir era injust ara és just. Per tant, la justícia o injustícia no depenen del que està bé o no, sinó únicament del capritx de qui ostenta el poder legislatiu.
No obstant això, però, sempre hi haurà lleis que ens repugnen, perquè tenim una essència que ens diu que hi ha quelcom natural que està per sobre del temps i del dret positiu. Són els valors eterns, és la base del dret natural. Malauradament, però, no en fem gaire cas.
Segur que ens repel·leix pensar que pugui ser legal tenir relacions sexuals amb infants, que és un fet que va contra natura. Però si ho aprovés el Parlament, seria perfectament legal i, per tant, seríem lliures de fer-ho. Al dret natural aquesta qüestió, com tantes altres, també li repugna, però això tant els fa qui actualment dominen el món, totalment encegats pel dret positiu.
Al final, l’única realitat és que aquest suposat consens que ens hem donat és un escarni, i que tot es resumeix a obeir una legalitat en la formulació de la qual únicament intervé una elit què ni coneixem.
I, amb tot això, a voltes encara gosem preguntar-nos amb ingenuïtat, on és la llibertat? I, quan ho fem, descobrim descoratjadament que, al capdavall, potser l’única veritat al respecte és la d’aquell grafit de carrer que afirma que “la llibertat només és una estàtua”.
Ramon Font Terrades
(Publicat a El 9 NOU de 03.03.2023)
Descarregar document pdf