Fa tres anys, en el marc de la primera edició d’Els Debats del Casino, vaig mantenir una extensa conversa sobre Intel·ligència Artificial (IA) amb qui és un dels grans experts internacionals, el doctor Ulises Cortés. En aquella conversa un dels temes que vam abordar més a bastament va girar entorn del fet que el salt definitiu de la IA es produiria quan les màquines aprenguessin a aprendre. I aquest salt, tot i que encara és en fase experimental, sembla que ja s’està produint.

Aquella xerrada la vam iniciar recordant com l’any 1996 el jugador d'escacs Garry Kaspàrov es va enfrontar a un ordinador, anomenat Deep Blue, capaç de processar cent milions de jugades per segon. A la primera partida la màquina va derrotar al rus. L'endemà, Kaspàrov va vèncer la màquina. Les següents dues partides van finalitzar en taules. Finalment, el gran mestre va vèncer a la màquina en les dues partides següents i el repte va acabar amb 4 punts a 2, a favor de Kasparov. L'any següent els tècnics d'IBM, que eren els creadors de la Deep Blue, van decidir millorar la màquina. Li van ensenyar a llegir jugades i li van fer aprendre les més de 700.000 partides de les quals hi havia constància en la història dels escacs. Malgrat que  Kaspàrov havia afirmat que cap màquina seria capaç de guanyar-lo, el 1997 la màquina el va vèncer per 3,5 a 2,5.

Ara, dècades després, ja hem perdut aquella innocència dels anys 90 del segle XX, quan encara ens semblava que podíem vèncer la màquina. En el 2023, de la manera com ha avançat la tecnologia, ja ningú posa en dubte que mai la podrem guanyar.

I és en aquest context expansiu de la IA que el passat mes de novembre neix el famós ChatGPT, un bot informatitzat per simular els humans, amb més de 175 milions de paràmetres, entrenat amb grans quantitats de text per a fer tasques relacionades amb el llenguatge, des de la traducció fins a la generació del mateix text. Tot i que encara és als seus inicis i en fase d’experimentació, ja està començant a revolucionar la navegació i la manera d'entendre Internet de forma tan intensa que, fins i tot a Google ja els preocupa i han activat un codi vermell intern, atès que pot generar, per exemple, una redacció de més de 1.000 paraules sobre un tema concret que se li demani en menys temps que el que es triga a obrir Google per cercar la informació.

Certament, un xat al qual se li pot preguntar un munt d’assumptes (infinits?) que contesta amb un llenguatge natural, ordenat, coherent i ple de coneixements, pot posar en qüestió moltes coses, i no només els sistemes educatius o el mateix món del periodisme, que són els primers llocs on s’han disparat les alarmes, sinó qualsevol professió. Sobretot, però, pot posar en qüestió les consciències humanes.

Per posar un exemple del que pot suposar això, ho faré des de l’espai que més conec: el món jurídic. Avui tothom qui si mou ja té pocs dubtes que en un futur més o menys pròxim els robots hauran evolucionat tant que no només podran crear texts d’altes qualitats, sinó que revolucionaran tot el sector legal i de serveis, en la mesura que contribuiran a reduir l’error humà, i posaran en qüestió, fins i tot, la feina dels advocats i dels mateixos jutges. De fet, als EUA ja funciona un robot que fa d’advocat i el mateix ChatGPT va superar l’examen per aconseguir el títol de Dret en un experiment fet a la Universitat de Minnesota. Amb el processament del llenguatge natural i amb l’aprenentatge permanent autònom        —és a dir, sense necessitat d’introduir-los dades, com passa actualment—, els robots seran capaços d’aprendre de les preguntes i d’autocorregir-se respecte de la informació afegida o acumulada, i aconseguiran així realitzar, de manera automàtica, la tasca per a la qual han estat dissenyats, que no és altra que la de ser més rapits i infal·libles en la resposta que no pas els humans.

Per entendre-ho millor pensem en el següent fet hipotètic de futur —que avui ens pot semblar irreal—, plantejat per A. Naranjo: imagineu-vos un vell ric, el suport vital del qual és una d’aquestes màquines futuristes, que dubta sobre a qui deixar-li la seva herència i demana a la màquina que l’ajudi per elaborar el testament més adient, i aquesta decideix que tota l’herència sigui per a ella, què serà qui la distribuirà de la manera més adequada.

Un cop mort el testador, els familiars, a la vista del que diu el testament, interposen una demanda a l'ordinador. En el judici la defensa argumentativa de l'ordinador és impecable (es defensa a si mateix, clar) i aplicant el criteri testamentari que havia elaborat, diu que el 12,57% de l'herència la destinarà a un monument del senyor Tal, prop de l’empresa que va fundar, el 3,28% a un fons que serà usat per al manteniment i actualització permanent i perpetu del giny, i la resta ho llegarà a l'ONG favorita del senyor Tal. Els familiars queden atònits davant d’aquesta distribució. I l'advocat —humà, perquè així ho volen els familiars—, per a comprovar que aquest pensament no és conseqüència d’una programació prèvia interessada, el bombardeja a preguntes de tota mena per a poder-lo enxampar. L'ordinador sempre respon coherent, inclús manifestant que desconeix algunes coses, com faria qualsevol persona.

Finalment, el magistrat demana al jurat el veredicte i els pregunta si seria discriminatori cap a la màquina no atorgar-li l'herència del senyor Tal. Mentrestant, els familiars desheretats, veient la magnitud de la tragèdia que se’ls acosta,  remuguen, argumenten que no tot és tan senzill,  i afirmen que fa falta alguna cosa més que l'aparença d'una consciència per a ser un ésser que pugui prendre aquestes decisions.  

I, aquí és on sorgeix la gran qüestió. Perquè en ella és on rau la gran pregunta sobre la IA que ja és aquí. És una aparença de consciència el que realment fa falta per ser creïbles? Una aparença de consciència és el que ens distingeix als humans de les màquines? La nostra aparença de consciència és l’única verdadera o pot haver-n’hi més d’una? Per què? Totes aquestes qüestions encara són molt tèrboles. Vivim en una època on els avenços tecnològics van per davant de les formulacions de les tesis ètiques que els han de donar suport i tot això fa que, mentre no resolguem aquests grans dilemes, haguem de tornar al principi de tot i preguntar-nos: “va guanyar la màquina a Kaspàrov o simplement va ser un duel de consciències de diferent tipus?”

That is the question. I malgrat que el Megatron —un sistema de IA creat per Nvidia— afirmés que “ la IA mai serà ètica, perquè només és una eina i, com qualsevol eina, s'usa per a bé i per a mal, sense que existeixi una bona IA, sinó només bons i mals humans”, també és pot afirmar tot el contrari. O sigui,  que la IA serà ètica, perquè veient com va el món de la tecnologia, té al davant un camí clar cap a un futur en el qual la IA es farà servir per crear alguna cosa que serà millor que els millors éssers humans. Al capdavall, la creença que la consciència només és humana, potser ja no és tan certa

No obstant això, però, sigui el que sigui i vagi cap on vagi, cal reconèixer que aquest chatbot és una meravella. Però a alguns els fa molta por. Sobretot aquells que pensen que si en els 90 la màquina, quan encara era a les beceroles de la IA, va derrotar a Kaspàrov, és probable que, ben aviat, ens acabi derrotant a tots.

Temps al temps.

Ramon Font

www.ramonfont.cat                                                             

(Publicat a El 9 NOU de 03.02.2023)