Fa uns dies vaig llegir un editorial d’en Vicent Partal on parlava del terme indefensió apresa, encunyat per Martin Seligman, qui la definia com un estat psicològic que es dona quan algú percep que els successos que l’envolten són incontrolables i no té cap possibilitat de canviar-los. En la indefensió apresa, la por que causa creure’s que no es pot canviar res, passa a ser l’emoció predominant. Una por que desenvolupa en la gent una actitud de passivitat i inhibició, que progressivament causa resignació. A en Partal això li servia per a fer una digressió  sobre el que succeeix a Catalunya des de l’anomenat “judici del procés”, amagant, cada cop més, la catalanitat i no parlant en català quan es percep que pot comportar alguna conseqüència “teòricament” negativa. És una anàlisi que comparteixo, atès que no endebades ja vaig criticar públicament, al seu moment, aquell judici i el comportament que van tenir-hi els presos polítics encausats i els seus advocats, quan van renunciar tant a fer una defensa “política” —la qual cosa només va servir per posar les coses fàcils al tribunal—, com a utilitzar el català (vegeu en aquest mateix bloc l'article  http://www.ramonfont.cat/?p=blog&s=5&t=2&n=324)

No obstant això, aquesta reflexió d’en Vicent em va interessar força —perquè crec que, des de llavors han passat moltes més coses, la majoria gens esperançadores— i em va portar a intentar anar un xic més enllà, doncs, al capdavall, al meu entendre, tot el que ha succeït des d’aquell moment només és port comprendre des d’un concepte molt més sibil·lí: el de la manipulació.

I seguint la pista d’aquest concepte em vaig topar amb l’escriptor francès Sylvain Timsit, qui delimita el concepte a través de deu elements què, si bé presos un a un, no són gran cosa, quan es donen en conjunt acaben sent letals. Els anunciats d’aquests elements —les explicacions afegides, en bona part, són meves—, segons ell, són:

1. Distracció: Consisteix a desviar l'atenció de la ciutadania dels problemes importants i dels canvis decidits per les elits. Ens fan mirar el dit que assenyala la lluna i no la mateixa lluna.

2. Problema-Reacció-Solució: Creen un problema, una "situació" destinada a despertar una certa reacció de la ciutadania, de manera que sigui ella mateixa qui demani les mesures que volen fer-li acceptar. L’inici sempre és el famós “globus sonda” que serveix per testar l'opinió pública.

3.  Gradualitat: Es manipula a la ciutadania de manera progressiva, a poc a poc, fins i tot en anys, perquè aquesta accepti qualsevol decisió que prengui qui mana. És com cuinar una granota. Si la tires a l'olla amb aigua bullent salta, no obstant això, si la fiques en una olla amb aigua freda i la vas escalfant a poc a poc, la granota acabarà cuita i ni se n’haurà adonat.

4. Diferir: Presentar decisions impopulars com a “necessàries”, per a “un futur millor”. I sempre fer-ho “pel nostre bé”. El públic accepta ingènuament que els sacrificis són necessaris per a una futura vida millor. Així ens acostumem a viure fotuts, a anar tirant, normalitzant i habituant la marginalitat. Un cop habituada, la població deixa de lluitar i es queda a casa.

5. Adreçar-se al públic com a infants: Els mitjans —controlats— transmeten per a nens, amb arguments simples i personatges edulcorats i superficials. S'elimina el sentit crític. Busquen súbdits —que no ciutadans— submisos i dòcils.

6. Apel·lar a l'emoció: No es busca el fet objectiu i racional sinó la sentimentalitat. El poder més gran és la por, i hi arriben a través de l’emoció i l’utilitzen per controlar el pensament i la crítica.

7. Mantenir la mediocritat: Fer que el públic s'allunyi de la cultura, del saber i del coneixement. La premissa manipuladora genèrica és que l'educació que es dona a la població i els continguts mediàtics han de ser tan pobres i mediocres com sigui possible, així el públic restarà en la ignorància i les desigualtats socials romandran com una qüestió impossible de superar.

8. Mantenir el públic en la ignorància i l'estupidesa: Fomentar el consumisme i la banalitat. Construir un món de l'entreteniment com a gran faedor de consciències. Allunyar les persones de qualsevol cosa que sigui cultura real o s’hi assembli, per evitar actituds rebels o insubmises. Fer que el públic sigui incapaç d'entendre les tecnologies i mètodes utilitzats per al seu control.

 9. Substituir la rebel·lió per la culpa: Intenten fer-nos creure que la nostra poca capacitat ens converteix en fracassats i desgraciats. Busquen l'autoinculpació i no l'exculpació pròpia. Així, en lloc de rebel·lar-nos ens desmotivem i ens immobilitzem. Al mateix temps que ens volen ignorants, ens volen amb problemes psicològics.

10. Coneixement del públic: Arribar a conèixer les persones millor que no pas elles mateixes. El sistema ho sap tot de tots. I com que el sistema necessita conèixer per poder controlar i manipular, per això han nascut i crescut les xarxes socials i els diferents partits polítics —submisos al poder real— de tot l'espectre ideològic de la democràcia contemporània.

Aquestes són, en síntesi, les deu estratègies de manipulació que va descriure Timsit. I, al meu entendre, havent viscut tot el que hem viscut —us sonen moltes de les reflexions?— si no es veu que el que diu és cert, és estar cec.

El més trist, però, és que, bo i sabent-ho, és molt probable que no fem res per aturar-ho, per bé que encara hi deu haver algú amb capacitat de preguntar-se que caldria fer per evitar-ho.

A aquests, donar-los una resposta és difícil —això ho deixo per algun dels gurus que proliferen darrerament— però, modestament, a mi d’entrada em semblaria que el primer a fer seria reflexionar sobre aquesta llista i, a partir d’aquí, intentar sortir de la fase d’auto-negació en la qual estem inserits i, un cop acceptat en quina classe de món vivim, fer individualment la feina de salvació que cadascú pugui. Cremar les brases que encara restin vives en alguna part de nosaltres, esbrossar tots els terrenys en els quals ens fiquen i caminar lliures, sense pors que ens lliguin. Parlar i bregar, contra la gent “quetot ho fa pel nostre bé”, i reivindicar constantment la figura de la gent que realment aporta coses positives a la societat.

Algú ha de lluitar per netejar la brossa mental que ens inoculen cada dia. I aquest algú hauria de ser, en la mesura que pugui, cadascú de nosaltres.

Ramon Font

(Publicat a EL 9 NOU de 13.02.2013)