Articles d'opinió
22/05/2019
Com també em resulta difícil d’entendre, per no dir impossible, que hagin renunciat a parlar en català. Aquesta renuncia, en el temps, estic convençut que tindrà conseqüències negatives per la nostra societat i el nostre país.

Vagi per endavant que penso, com Gonzalo Boye, que la causa especial 20907/17 del Tribunal Supremo, l’anomenat judici al procés, i de la qual es desenvolupa ara la fase de judici oral, no és més que un tràmit previ i obligat per arribar al càstig final. I que també crec, com en Jaume Alonso-Cuevillas, que la sentència encara que potser no esta escrita, si que està decidida. I personalment, i fins i tot vaig més enllà, opino que està decidida des d’abans de que comences aquest simulacre de judici. I si això és així, com em sembla que majoritàriament tots ho pensem, en aquest judici els fets no és que importin poc, és que no importen gens.  Per això, i des d’aquesta perspectiva, quan ja estem a la vuitena setmana de judici en el moment d’escriure aquestes línies, em resulta difícil entendre l’estratègia de les defenses i, per tant, dels seus clients, els encausats, amb els que haig de pressuposar que actuen amb plena sintonia. Em resulta difícil d’entendre com han plantejat el judici com si es tractes d’un judici normal on s’estan jutjant delictes comuns —molt en especial  pel que fa a una de les defenses en concret, que ha arribat a l’extrem de declarar públicament que “aquest judici el podem guanyar i que el jutge Marchena és imparcial i equànime—, obviant la presumpta inutilitat d’aquesta manera de fer, que l’únic que aconsegueix és posar-li les coses fàcils al president del Tribunal i a tot l’aparell estatal que ha imaginat aquest procés des de la venjança i l’escarment. Com també em resulta difícil d’entendre, per no dir impossible, que hagin renunciat a parlar en català. Aquesta renuncia, en el temps, estic convençut que tindrà conseqüències negatives per la nostra societat i el nostre país.

Ja més de 50 anys l’advocat francès Jacques M. Vergés va publicar un llibre titulat “Estratègia judicial en els processos polítics” que quan jo estudiava dret era d’obligada lectura i del que sembla que les noves generacions no en deuen tenir coneixement. Vergés en el seu llibre deia que hi havia dues maneres o estratègies en els processos polítics: simplificant i esquematitzant, una era la del judici de connivència i l’altra la del judici de ruptura. En els processos de connivència es respecta l’ordre establert; l’acusat es declara no culpable i nega els fets; tot el judici es desenvolupa sota les regles formals predeterminades per la llei processal vigent i les que en cada moment va determinant el Tribunal; és a dir, hi ha un respecte total a les regles del joc perquè s’accepta la legitimitat de les lleis per les que s’és jutjat i la competència del Tribunal. Per contra, en els processos de ruptura, que sempre sorprenen i descol·loquen als jutges, que no solen estar preparats per afrontar-los (com van posar en evidència els dos membres de les CUP que van deposar com a testimonis), els acusats no accepten les regles del joc, posen constantment en qüestió la validesa de les lleis i del tribunal i s’erigeixen descaradament en acusadors d’un estat o d’un sistema injust, intentant desemmascarar el caràcter escandalós de la justícia que vol castigar-los. En un procés de ruptura els fets i les circumstàncies de les accions queden en segon pla; en primer pla hi ha la impugnació total de l’ordre establert.

Certament en aquesta simplificació dels extrems que acabo de fer hi ha lloc per molts matisos, perquè mai és total la ruptura ni mai és total la connivència. I en aquest judici al procés fins i tot podríem dir que en molts moments les defenses (excepte una) intenten alguna estratègia de ruptura. Però des del meu parer és molt insuficient. Hi ha massa acceptació i resignació a l’ordre establert que imposa el president del Tribunal i això fa que pels qui pensàvem que aquest havia de ser el procés de ruptura més gran de l’historia de l’estat espanyol, ens trobem, passades ja tantes setmanes des del seu inici,  en que està sent un clar procés de connivència.

Potser això amb el temps (encara ens queden moltes setmanes de judici) anirà canviant, com va canviar als Estats Units en el famós procés contra els Rosenberg quan va anar adquirint ressonància mundial, tot i que personalment no sóc gaire optimista al respecte, perquè se que embarcar-se en un procés de ruptura és molt difícil d’acceptar, tant pels advocats, que poden veure compromeses les seves carreres (no oblidem que Lenin deia que els juristes eren la gent més reaccionaria del món), com pels propis acusats que la majoria de vegades, tot i sabent  que els judicis polítics no tenen res a veure amb els judicis comuns, creuen que la seva innocència o l’absència de proves, els donarà la raó si porten les coses pel camí reglamentat i, ans el contrari, si gosen desafiar al Tribunal, el resultat pot ser nefast per ells. Tot i això però, cal remarcar que al llarg de la història, en els judicis polítics els processos de ruptura han resultat més eficaços que els de connivència i, com deia Jacques Vergés, en termes de penes de mort (avui afortunadament abolida) han estat molt menors en aquells casos en que s’han plantejat processos de ruptura.

I acabo amb una reflexió formulada ja al seu dia pel mateix Vergés i amb una pregunta. El que determina l’estil del procés és l’actitud dels acusats de cara a l’ordre públic institucionalitzat; si l’accepten el procés és possible i s’instaura un diàleg entre l’acusat, que s’explica, i el jutge, de qui s’accepten els valors i la manera de conduir el procés. Per contra, si ho rebutja, l’aparell judicial es desintegra i apareixen a la llum totes les falles i contradiccions de l’estat a qui representa. Per tant, que és el que més interessa als acusats i que és el que més interessa al moviment independentista?

Ramon Font

(Publicat al diari SOM el 27.05.2019)