Michael de Montaigne, era un filòsof francès del segle XVI, avui una mica oblidat, segurament perquè el seu tarannà elitista ja no està de moda, però també perquè els seus pensaments no interessen gaire a les actuals classes dominants. Als 38 anys, va deixar la carrera de magistrat i es va retirar al seu impressionant castell de Montaigne, en el departament de la Dordogne —on, per cert, diuen que s’hi fan alguns dels millors vins del món—, la qual cosa no és pas a l’abast de tothom. En aquesta imponent fortalesa, a la torre més alta del castell, hi tenia la seva biblioteca. Allà, sense cap neguit per la subsistència diària, que tenia sobradament resolta i assegurada, llegia, meditava i hi va redactar els “Assajos” —enguany poc llegits i encara menys estudiats— que el van fer cèlebre. No m’estendré en el seu contingut, perquè no és feina meva fer-ho, però si que, per entendre el seu pensament faré referencia a una petita qüestió que comenta en un determinat moment i que a mi em sembla prou rellevant.
Montaigne afirma, per dir-ho ras i curt, que una bona conversa ens millora l’existència i que una bona discussió intel·ligent, ens fa millors. No obstant això, però, segueix dient, si la conversa o la discussió és amb beneits, enlloc de fer-nos millors ens envileix.
Des del meu punt de vista, aquesta és una veritat que podem constatar dia rere dia. Sovint expressem opinions sobre les quals entaulem profundes —o no tan profundes— digressions. I, a voltes, la qüestió acaba en consens o en abrandada discussió. Tot perfecte, si és manté dins els límits de la correcció i la cordialitat, perquè això ens ajuda, ens fa millors. Però, per contra, moltes vegades les coses se’n van de mare, es perd la correcció i la cordialitat, i el legítim desacord es transmet a traves de critiques grolleres, que, habitualment, deriven cap a l’atac personal. Es perd no només l’educació, sinó, fins i tot, la racionalitat. Quan passa això, cal allunyar-se, prendre distancia dels fets i, recordant Mopntaigne, creure, com ell, que discutir bajanades amb bajans, envileix.
Parlar amb algú que és més intel·ligent que tu, és un dels plaers més grans del món. Ans al contrari, discutir amb algú que té un coeficient intel·lectual més curt que la cua d’una boina, pot acabar passant factura. No heu conegut mai a ningú que era molt intel·ligent i que, per no haver sabut triar les companyies adequades, passen els anys i cada dia és més capsigrany?
La virtut requereix esforç, en canvi el vici és una cosa que es manté, fins i tot, sense adonar-nos-en. No ser un neci requereix tenacitat, però, tanmateix, per ser un cretí només cal deixar-se portar.
No tots podem retirar-nos a meditar en un castell de somni com el d’en Montaigne, però com a mínim si que podem replantejar-nos que estem fent i com ho fem.
Fins i tot, si ens plau, i com a bon exercici intel·lectual, podem asseure'ns tranquil·lament a escriure les nostres històries, bo i sabent que segurament no seran mai assajos tan genials com els de l’ínclit Montaigne, ni serem capaços de dir tan bé com ell que “...atès que la nostra ment es fortifica per la comunicació amb els esperits cultivats i ben organitzats, és incalculable la gran pèrdua que li reporta el continuat contacte amb esperits banals i grollers... Estimo contestar i discórrer, però només en un context reduït, doncs penso que servir d'espectacle a la multitud i exhibir orgullosament l'agudesa mental i la capacitat de cloquejar, és una ocupació indecorosa per a un home d'honor”.
Si ho fem, ens adonarem que avui en dia, lamentablement, n’hi ha prou de mirar una estoneta la televisió per comprovar, com deia al principi, el desconegut que és aquell personatge i tot el que va escriure. I el poc que interessa a alguns que se’l conegui amb més profunditat, no només a ell, sinó sobretot les seves idees.
RAMON FONT
(Publicat al SOM Granollers de 10.11.2022)