Articles d'opinió
03/11/2022


Una de les qüestions més curioses de la darrera remodelació del govern de la Generalitat ha estat la designació, com a conseller de Recerca i Universitats, del senyor Joaquim Nadal. I no ho dic pel fet que pocs dies abans hagués manifestat públicament que a la seva edat ja no tornaria mai a la política activa ni que, malgrat la discreta conselleria que ostenta, sigui, curiosament, un dels consellers més buscats per ser entrevistat per part dels mitjans de comunicació, per la seva aparent incontinència verbal. Ho dic, bàsicament, pel fet que m’ha resultat si més no singular que en una de les múltiples entrevistes hagi dit que era un “socialdemòcrata sense partit”.

A mi, particularment, el que el senyor Nadal digui ser, sigui, o vulgui ser, tant se’m en dona, però la frase m’ha tornat a la memòria la que algú, segurament amb més dosi d’enginy, em va dir un dia quan es va definir com a “comunista sense partit, hippie sense estol, i cristià sense església”.

Aquesta sí que, personalment, considero que és una definició sobre la qual val la pena entretenir-se a rumiar-hi amb una certa profunditat, per tal d’aconseguir treure’n tot l’entrellat, que, al meu entendre, no és pas poc.

I és que, ben mirat, si ens allunyem de dogmatismes, de falses creences propagades pels sistemes d’educació oficial, o de les notícies dels mitjans de comunicació i dels seus propagandistes anomenats tertulians —tots plegats a sou de la línia editorial del poder econòmic propietari del mitjà de qui rebent el sou—, ens adonarem que, encara que la frase en si mateixa sembli impossible de casar, en el fons tot forma part de la mateixa cosa.

Si algun lector té la paciència de fer una senzilla cerca a internet i comença posant el mot comunisme, es trobarà, en primer lloc, amb les clàssiques definicions marxistes de la inevitable Viquipedia on, a més de dir-li que és una proposta “d'organització social basada en la igualtat absoluta d'oportunitats per a tothom, l'eliminació de les jerarquies i en l'apropiació col·lectiva o la no-propietat dels mitjans de producció”, també tindrà la sorpresa, si és capaç de llegir tot l’article sencer, que en determinats moments remet al cristianisme, i al moviment hippie, iniciats amb la contracultura i els beatnicks —aquí no me’n puc estar de recordar, amb una certa nostàlgia, el meu pas per la City Lights i el Vesubio, autèntics temples de la cultura beatnick, quan vaig estar un temps a San Francisco—, perquè, vulguem o no, tots aquests mots estan relacionats.

I si el lector és encara més curiós i inquiet, i està més interessat per aprofundir en la realitat de les coses, s’endinsarà més enllà de la Viquipedia, i potser descobrirà un món en el mai havia pensat. Un món en el qual conceptes, avui teòricament desprestigiats i que, fins i tot, ens volem fer creure que són antagònics, en realitat són absolutament unívocs, sobretot si som capaços de veure’ls com eren primigèniament, i no com van anar derivant en el temps, modulats per una societat a la què destorbaven i que, per tant, o els van menystenir, apartar i anorrear, o els van utilitzar a la manera que els va convenir.

Tots ells són —o eren— moviments revolucionaris enfrontats a l'imperi (societat) dominant, ple d’homes i dones valents que van voler instaurar un món millor, un món sense explotació, un món en el qual albiraven l'alliberament social i l'abolició dels privilegis de classe. Perquè, al capdavall, com assenyala Alan Woods en el seu treball Marxisme i religió, "els primers cristians eren comunistes i això es pot veure amb claredat en llegir els Fets dels Apòstols. El mateix Jesucrist anava entre els pobres i desposseïts, i sovint atacava els rics. No és casualitat que el seu primer acte a entrar a Jerusalem fos atacar els canvistes del temple... Els primers cristians van prendre partit pels pobres contra els rics i poderosos". I en la mateixa línia també van actuar els hippies en les seves comunes, en la destrucció de la societat patriarcal, en la renúncia al benestar burgès, i a no voler malgastar el temps en fer diners, quan creien que la vida era una cosa més sublim, quan la definien com “tenir menys per ser més”.

Per tant, les tres coses, no són similars? No intenten tots plegats el mateix: la implosió de la piràmide des de baix? No volen lluitar tots contra el patiment de la gent i la injustícia dels poderosos? No es fixen  en la gent que tenen al seu voltant, especialment aquells que han quedat exclosos de la societat? No consideren que tots els homes i totes les dones tenen el mateix valor?

En conseqüència penso que, òbviament, qui tingui interès a indagar sobre aquests temes s’adonarà que tots són conceptes que van molt lligats i que poden esdevenir tan perillosos que, per això, la corrupta societat dels corromputs els ha proscrit, envilit o, en el millor dels casos, transformat i reconvertit (com ha passat, sobretot, amb el cristianisme, en qualsevol de les seves versions o doctrines) vers els seus interessos particulars.

S’adonarà en definitiva que, quan el meu amic diu que és “comunista sense partit, hippie sense estol i cristià sense església”, molt probablement té raó.(

RAMON FONT

www.ramonfont.cat

(Publicat a El 9 NOU de 04.11.2022)

 

Descarregar document pdf