Si tenim la sensació que la vida s'ha parat, segurament ho ha fet perquè ens hem tancat i hem estat nosaltres mateixos qui hem construït els barrots de la nostra pròpia masmorra.
Hi ha gent que, aparentment, no sap res de la vida, atès que sempre es limita a aprendre-la a través dels altres, sense adonar-se que, fent-ho així, està cedint la seva llibertat. Ho fa perquè li ha concedit al món —als altres— el poder de prendre les decisions que hauria de prendre ell de manera personal i intransferible. No fent-ho, renuncia a la seva llibertat i aquest, paradoxalment, és, en realitat, el seu únic acte lliure.
Habitualment hom se sent pressionat per aconseguir determinats objectius —que sovint no són més que allò que en diuen èxit, sense que ningú sàpiga ben bé que és— però, sense adonar-nos-en, és el món qui va generant les seves pròpies expectatives i es va ensenyorint de nosaltres, fins a frustrar-nos. Llavors és quan el diable sol redactar un contracte amb el nostre nom, ens l’ensenya, i molts el signen.
Malgrat que la vida hauria de ser més senzilla, tot és força complex, perquè la idea de llibertat que ens han ensenyat, en realitat no és tal.
Algú s'atreveix a ser realment lliure? Algú s'escolta detingudament, sense pressa, en la infinitud i la solitud del seu jo i després decideix? Quantes branques té una figuera?
Són preguntes difícils de contestar, sobretot la de les branques de la figuera, perquè encara que aconseguim comptar-les, quan les analitzem una a una ens adonem que la majoria ja estan adjudicades, ja tenen propietari, i si en volem per nosaltres, haurem de fer que en brollin de noves. Tot i que sembli una bajanada, és un bon símil per indicar-nos que contínuament ens hem d’estendre i, per a tant, no hem de limitar-nos mai l’horitzó.
Procurem no ser cabuts; no dibuixem mai la fi de la nostra ment. Sortim del bucle. Sempre podem ser més i millors del que som. Sempre podem arribar més lluny de fins on hem anat.
Si ho fem, probablement arribarem a un lloc des d’on podrem pensar amb absoluta claredat i, des d'allí, la nostra ment caminarà amb facilitat, perquè sabrà que vol i endevinarà que vol ser. I ens sabrà conduir cap a qui hem de ser.
Procurem arribar a aquest lloc immaterial que descric. No és senzill, però val la pena.
No m’agradaria que el que dic s’interpretés com un inútil manual d’autoajuda, atès que estic convençut que quan hom esta neguitós, bloquejat i la vida no li flueix, el primer que ha de pensar, en lloc d’autoplànyer-se, és que, segurament, la culpa és seva, perquè molt possiblement és qui ha convertit el seu horitzó infinit, en un horitzó finit.
Si tenim la sensació que la vida s'ha parat, segurament ho ha fet perquè ens hem tancat i hem estat nosaltres mateixos qui hem construït els barrots de la nostra pròpia masmorra. Perquè, encara que creiem que hem fet ús de la nostra llibertat, segur que no hem contemplat totes les opcions. I les que no hem volgut veure i que, d’haver-ho fet, les haguéssim pogut aprehendre, podien haver estat les que ens haguessin ajudat a sortir del atzucac. Pensem-hi. Potser encara hi som a temps.
RAMON FONT