Articles d'opinió
13/06/2022


Mentre escolto en Georges Moustaki cantant “Ma liberté / longtemps je t'ai gardée / comme une perle rare”, penso que l'ésser humà d'avui està alienat, entès el mot en el sentit com ho fa el marxisme, quan explica que és una situació en la qual l'home ja no pot ser pròpiament humà perquè li han robat allò que és consubstancial al mateix ésser humà: la llibertat, aquella llibertat tan preuada per en Moustaki.

Malauradament, l’home, tot i que  viu la seva vida creient-se lliure, en realitat és esclau, no sols de la naturalesa, sinó del pensament. És la paradoxa de la llibertat versus l’alienació i, encara que sembli incompatible, ho viu alhora, en allò que en Miquel Seguró en diu alienació i llibertat en temps convulsos. Quina gran contradicció!

Però l'alienació no és casual. És l'instrument que té el poder per a aconseguir que qui està a baix, subjectant la piràmide, oblidi i/o ignori que la seva situació és injusta. I ho fa envaint-lo del sentiment que, per una part, tot podria ser pitjor i, per l’altra, fixant-li la convicció que el que li succeeix és inevitable i no té res a veure amb la gestió de les elits dominants. Al capdavall, el relat que es construeix per a consum general dels ciutadans, sempre deixa en bon lloc al de dalt i sempre obliga a realitzar sacrificis, cada cop més grans, a qui és a baix.

Enguany, en aquesta contemporaneïtat que ens ha tocat viure i en la qual s’utilitza la paraula democràcia com a paradigma màxim de qualsevol govern, suposadament la llibertat hauria de ser respectada per sobre de tot, però, lamentablement, no és pas el cas. Sota les estovalles de la llibertat,  s’amaga l'esclavitud de l'ésser humà.

I, curiosament, al rerefons d’aquesta situació hi ha l’autèntica sageta que fa servir el poder, que no és altra que la informació que consumim. Teòricament, confiem en els periodistes i en els mitjans de comunicació perquè són els qui s'ocupen de fer la feina de buscar la veritat, atès que els ciutadans en general no només no tenim temps ni possibilitats d'explorar-ho tot per a trobar-la, sinó que, fins i tot, volem creure en la llibertat d’informació. No obstant això, si observem els interessos que controlen la informació que consumim, ràpidament copsarem que el principal són els diners —en qualsevol de les seves formes— i, per tant, qui els té és qui determina què surt a la llum i com surt —ergo, la llibertat d’informació difícilment pot existir, per més que estigui recollida a l’article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans que, malgrat tot l’embalum que se li vol donar, només és simple paper mullat per aquells a qui em refereixo—. La resta, allò que no interessa que se sàpiga, s’amaga sota les estovalles i, al capdavall, l’únic que triomfa és la desinformació, les faules i les fake news interessades. I també, naturalment, els suposats tribunals de la veritat que verifiquen i ens diuen què és cert i què és fals i que són qui, en nom de la llibertat, es converteixen “de facto” en directors del pensament en aquesta era de la postveritat en la qual és tan complicat saber què és cert i què no ho és.

En Noam Chomsky en el seu assaig “Els guardians de la llibertat” explica quin és el model de propaganda —encara  que en diguin informació— que assegura la consolidació de l'ordre social, polític i econòmic, del qual depèn la pervivència  de l'elit que controla el món, i cita cinc filtres que són clau per a determinar quina informació ens arriba i com.

Aquests són respectivament: els diners, la publicitat, les fonts de les quals els mitjans poden i han d'aconseguir la informació, el flak i l'anticomunisme.

Les tres primeres són ben clares i, per tant, no mereixen cap comentari. La cinquena —l’anticomunisme— era vàlid quan es va escriure el llibre, però ha deixat de tenir vigència a partir de l’acabament de la guerra freda. Pel que fa al quart filtre, el flak —poc conegut— són les reaccions negatives als mitjans que poden generar-se des de diferents sectors de la societat a través de crides, demandes, cartes, peticions, etcètera. Bàsicament, és una manera de castigar els mitjans desobedients —si és que hi ha espai perquè n’hi hagi algun—. Com més poderós s’és, més flak es pot generar i, per tant, més control es pot exercir sobre els mitjans de comunicació. Conseqüentment, aquest fet actua com a filtre perquè siguin els mateixos mitjans els qui, per evitar-se problemes —i llevat de molt honroses i lloables excepcions— tendeixin a autocensurar-se i a eliminar de les notícies possibles elements que podrien conduir-los a un flak amb el qual els fos difícil de bregar.

És l’opinió d’en Chomsky, direu. Però fa molt que la va formular i els fets, lluny de refutar-la, l’han anat confirmant. I no sembla pas que hi hagi cap alternativa.

Tanmateix, i sí…?

I si en nom de la llibertat i de la veritat ens dediquéssim a fer treball de camp, a documentar-nos en primera persona, a parlar directament amb qui contribueix a fer que les coses siguin així, o amb qui intenta canviar-les? Si reflexionéssim sobre el que llegim i sobre el que ens diuen? Si analitzéssim qui ho produeix i qui ho cerca?

En definitiva, si exercíssim la nostra humanitat i la nostra capacitat analítica —la nostra llibertat—, i ho féssim en la seva plenitud, aleshores potser veuríem les coses d’una altra manera i no ens deixaríem alienar. No sembla pas que hagi de ser gaire difícil. Només cal que ens atrevim a sortir de la nostra zona de confort i a pensar per nosaltres mateixos.  

Ramon Font Terrades

www.ramonfont.cat

 

Descarregar document pdf