Fa uns dies va morir un dels grans de la cultura catalana, en Pau Riba, aquell a qui, quan un altre dels millors comunicadors que ha tingut aquests país, l’Àngel Casas, li va preguntar, a l’andana de l’estació i en mig del brogit dels trens, just el mateix dia que va morir Franco, si creia que feia quelcom per a la cultura catalana, i ell, sense dubtar-ho, va contestar que sí, que ajudava destruint-la.

     Arran de la desaparició física de l’artista, a qui alguns postulen per al Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (que podria ser ben merescut, si atenem al fet que a Bob Dylan li van donar el Premi Nobel de Literatura) i d’altres lamenten que ni tan sols se li hagi concedit la Creu de Sant Jordi (que ja la deu tenir gairebé mitja Catalunya, entre els quals molts que han fet menys mèrits que ell), els mitjans de comunicació han orquestrat tota mena de glosses de la seva figura, algunes amb més encert que d’altres, com sempre passa, però amb una unanimitat quasi total a l’hora de considerar el “Diòptria” com el disc més important del rock en català.

     I, quan han parlat d’aquest fet, és quan m’he quedat embadalit. És prou conegut que la seva primera intenció va ser presentar-lo al Palau de la Música Catalana (malgrat que ell, en alguna entrevista, ha dit que volia presentar-lo al Liceu), però, com algú ha comentat, això no va ser possible, atès que el “caràcter arrauxat i transgressor de la seva poètica, van fer que els tronats responsables del Palau de la Música Catalana no ho permetessin,… tot al·legant que els seguidors de Riba destrossarien el mobiliari”.

     I l’alternativa al Palau, segons ha assenyalat tothom, en tots els mitjans de comunicació, sense que ningú piulés res en contra —llevat que a mi m’hagi passat per alt — va ser la desapareguda Sala Price de Barcelona.

     I, m’ha sobtat aquest fet, perquè això no és veritat. La presentació de “Diòptria”, després de la negativa de cedir el Palau de la Música, es va produir el dia 22 de febrer del 1970 a la també desapareguda Sala Dingo de Granollers, plena a vessar. L’actuació al Price va ser l’11 d’abril següent, és a dir, gairebé dos mesos després.

     Com és que ningú, des de la nostra administració municipal, ha volgut explicar i reivindicar aquest fet? Com és que s’ha deixat passar l’oportunitat, un cop més, de situar Granollers al centre del mapa de la cultura catalana?

     Posats a reflexionar-hi, a mi se m’acudeixen tres possibles qüestions:

     1.- Per alguns aquells anys dels 70, que van començar precisament amb la presentació de “Diòptria”, i que van convertir Granollers en una de les ciutats prominents de la nova cultura que aleshores començava a aflorar        —el que despès s’ha denominat la “contracultura”, plena de modernitat i psicodèlia—, per circumstàncies que ignoro, no els interessa recordar-los i prefereixen que passin tan desapercebuts com sigui possible.

     2.- Per d’altres —entre els que potser també hi ha els mateixos d’abans—el Granollers modern no comença fins a l’any 79. Tot l’anterior és història i, ja se sap, la història sempre és esbiaixada, parcial i, sovint, curta de memòria i de mires.

     3.- La majoria dels que van protagonitzar aquells anys, gairebé han acabat sent uns proscrits i declarats —ni que sigui mentalment— persones “non grates”. La prova evident la tenim en el silenci —llevat d’algunes ressenyes encomiables fetes per persones de bona voluntat— que hi va haver entorn del recent traspàs d’en Jaume Illa Morell (JIM).

     Potser n’hi ha més de causes. I potser les que dic ni tan sols són certes. Però és el que crec. I així, per més grans construccions i macroestructures que fem —que això també donaria molt per parlar, sobretot amb relació al cost econòmic que suposa el seu manteniment—, mai deixarem de ser una ciutat petita.

Ramon Font Terrades

www.ramonfont.cat