A propòsit de la guerra que s’està lliurant a Ucraïna, escrivia en Miquel Gilibert “compte que tot i que és clar qui agredeix i amb qui estan les nostres simpaties, no tot és tan blanc ni tan negre”. I a partir d’aquí desgranava tota una sèrie de constatacions reals, on demostrava fefaentment la incertesa de moltes de les coses que ens diuen i que ens creiem a ulls clucs.

     I això, ara que tots tenim un dimoni en comú, un dimoni de consens, ara que ens hem oblidat de l’Omicrom i de la pandèmia, m’ha portat a reflexionar sobre una qüestió que, al meu entendre, cada dia està més estesa arreu: la hipocresia. Perquè en totes les guerres, i sobretot en la informació que es transmet d’elles, hi ha molta hipocresia.

     Diu el diccionari que hipocresia és “l’actitud de la persona que fingeix tenir unes idees o uns sentiments determinats, però que en realitat en té uns altres de contraris”.

     Per tant, no ser nosaltres mateixos, com passa sovint, quan fingim o mostrem sentiments que no tenim, és una forma d’hipocresia. Tant sigui quan ho fem per aconseguir un propòsit, per vendre alguna cosa, per grimpar dins qualsevol empresa, organització o institució, o simplement per agradar o no desagradar a algú.

     Fins i tot, ho fem quan ens pregunten si tot va bé, i contestem que sí, quan sabem fefaentment que tot va malament, que ens costa arribar a final de mes, que la nostra empresa farà fallida i que el banc ens truca cada dos per tres per reclamar-nos el pagament de la hipoteca que duem endarrerida. Però, com qui ho pregunta no pot fer res per ajudar-nos, i explicar les nostres penes és mostrar feblesa, ens carreguem d’hipocresia, diem que sí i li donem el bon dia de rigor, amb el millor dels nostres somriures. Perquè, ja se sap, somriure és sobreviure.

     En el fons, qui som nosaltres? Els que ens mirem al mirall? Els que els altres ens diuen?

     Tanmateix, potser per sort, no som ni una cosa ni l’altra. Molts cops, conscientment, no som ningú. No ho som amb certesa, amb seguretat. Només som el que els altres creuen de nosaltres i, lamentablement, no el que nosaltres criem que som. Però, gràcies a aquest fet, a la majoria, un bon joc de miralls, una bona hipocresia, els ajuda força a aconseguir els objectius, siguin els que siguin.

     Un bon exemple d’hipocresia és el fet —que veiem sovint— de gent que una setmana diu que no aconsegueix dormir tranquil·la pensant que ha de negociar o pactar amb algú que no li agrada, i a la següent s'abracen i pacten entre llàgrimes, a contracor, però fent veure que és la cosa més normal del món. En definitiva, com que tot és relatiu, tot és hipocresia. I la hipocresia, mantes vegades, ajuda a ser quelcom a qui en realitat mai hagués assolit, per si mateix, ser qui és. O qui es creu ser.

     La hipocresia, molts cops, ens allibera de ser qui som i, per molts, aquest alliberament temporal és una benedicció, perquè ser un mateix, cansa. Però a la llarga, ser tantes vegades un altre, acaba fent que deixem de ser nosaltres mateixos i, aleshores, ens acostem perillosament al no-res.

     No obstant això, acostumar-se a ser un altre, és més habitual del que sembla. Segur que tothom coneix a algú així. Segur que tothom coneix gent a qui la màscara se li ha enganxat tant a la pell i, fins i tot, se li ha integrat tant a l’os, que ha deixat de ser qui és.

     Al capdavall, tot depèn del caràcter de cadascú. Per segons qui, sortir d’un mateix i projectar-se a l’exterior de manera diferent, requereix un esforç majúscul. Per d’altres, encaixar amb la gent que no li ve de gust, és un simple exercici necessari per tirar endavant. I, ho fan amb la tranquil·litat de pensar que, en el fons, el que venen no són mentides ni fum, sinó que venen la seva veritat, encara que no sigui cert.

     Perquè la veritat, tant sigui a les guerres com a la vida quotidiana, sempre és la primera víctima. I, ben mirat, gairebé mai res és el que sembla.

     P.S. Quan parlem d’hipocresies, a vegades val la pena recordar certes coses. La guerra del Iemen (sí, al Iemen també hi ha una guerra) ja hi han mort més de 500.000 persones. I també hi ha molts nens sols que vaguen arreu (això que en diem MENAS) que necessitarien famílies d’acollida. Però, es clar, el Iemen queda molt lluny i el color de la pell dels seus ciutadans és diferent al nostre, malgrat que siguin persones iguals que nosaltres.

Ramon Font Terrades

www.ramonfont.cat

(Publicat al diari SOM el 21.03.2022)