Cada dia ens passem estones al bany, davant del mirall, empolainant-nos. Sol ser un acte mecànic, de pura inèrcia, al que no hi prestem gaire atenció. Només veiem el nostre reflex al mirall, que ens ajuda a portar a terme la tasca, el ritual diari d’afaitar-nos, rentar-nos la cara o les dents. L’ habitualitat de tot el que fem diàriament davant del mirall de la nostra cambra de bany.

Però, si ens hi fixem bé, sempre ho fem amb el pilot automàtic posat. No ens mirem als ulls, ni ens adonem del que fem ni del que veiem a l’espill.

Si ho féssim, si ens miréssim i analitzéssim el que veiem, ens veuríem envellir i ens adonaríem de les arrugues que marquen el pas del temps i, sobretot, ens adonaríem tant de les coses que ens hem perdut per no haver-les fet, com de les que no hauríem d’haver fet. Però també ens adonaríem les que hem fet i hem fet bé. A la vida hi ha de tot.

Però fer-ho és complicat, perquè, sovint, la nostàlgia del passat és un bell exercici, però també és un exercici nociu. I si, endemés, entrem en la nostàlgia del que mai va ser, entrem en una dimensió encara pitjor i més perillosa.

Durant bona part de la nostra antiga vida, recordar els esdeveniments del passat en cintes de VHS va ser, com a la sèrie “Aquells meravellosos anys”, una sensació fantàstica que els nous temps, per sort o per desgràcia, han esborrat. Perquè en l'època de la immediatesa, en la que vivim a cop de clic, aquesta sensació, aquest nerviosisme ja no es dona. És impossible.

Avui, aquests vídeos només amunteguen records d’un món que ja no està per aquestes cuites.

Avui tot és rar i viscós. La societat es líquida, com deia en Zygmunt Bauman. O gasosa com diu en Francesc Torralba. Els mitjans de comunicació llancen consignes d'odi sense sentit, les idees són dogmes, internet és una mar de contradiccions i ja res ens posa nerviosos.

Si ens hi fixem bé, en realitat tot passa com davant del mirall, de manera inconscient. Tant és que sigui la suposada guerra d’Ucraïna com la del PP. Tot és efímer.  I aquelles converses llargues i pausades sobre el sexe dels àngels, que ens ajudaven a fer-nos humans, s’han perdut, són pura heterogeneïtat, escletxes d’un passat gairebé oblidat.

Malgrat tot, però, hauríem de mirar de ser optimistes per creure, encara que costi, en la redempció i en les coses extraordinàriament bones de l'ésser humà i del món d'avui, que també hi són. En les coses que ens fan millors, com, per exemple, construir bones històries, encara que siguin de ficció. Històries com aquelles que alguns vam travar de joves, quan els altres sortien a la pista de ball del Casino per a lligar, mentre nosaltres ens  quedàvem en un racó, inventant les històries del que estàvem veient amb relació al que, imaginàriament, hi havia darrere d'aquell ritual etílic-eròtic-dansaire.

Quins bons guions en van sortir, encara que mai s’hagin publicat. Guions d’un món plural, amb l’escenari de les perspectives que dona la joventut, dels diàlegs interrogatius en boca d’uns personatges utilitzats únicament per mostrar la seva perplexitat i complexitat, sense importar-nos qui tenia raó, ni qüestionar-nos el món al què habitaven. El món al què habitàvem. No hi havia ni tesi ni antítesi. Ni cap punt de vista superior a l’altre. Ni racionalment ni emocionalment. Ni cara ni creu. Ens limitàvem, només, a presenciar com un personatge s’enfrontava a l’altre. Com recorria el camí, com s’hi perdia i s’hi tornava a trobar, i com es resolia el diàleg que s’establia entre ells. I a partir d’allà, construíem la faula.

Llavors tot era present.

Ara, gairebé tot és passat, perquè la immediatesa ha destruït el present.

Hauríem d’aprendre, altre cop, a imaginar més enllà de la immediatesa del que ens donen mastegat. Hauríem d’aprendre novament a fabular, a recobrar la nostra vida, la riquesa del nostre món interior. I fer-ho aviat. Si ho deixem per més endavant, potser ja serà massa tard.

Ramon Font Terrades

www.ramonfont.cat

(Publicat a El 9 Nou de 25-02-2022)