Articles d'opinió
09/02/2022
...com els ha passat a aquells empleats de banca que li deien amb altivesa a la "velleta" de torn, que per gestionar la seva "cartilla", ho havia de fer a través dels caixers automàtics. Amb un enorme somriure de progrés, van cavar la seva pròpia tomba. Ara, serrant les dents i pensant en la revolta que no van gosar fer, perquè van pensar que el progrés era al present, somriuen a l'atur.

És innegable que vivim temps difícils i que cadascú té dret a triar les seves pròpies pors i alegries i, conseqüentment, a viure com consideri més adient.

Però, tanmateix, també és innegable que la majoria de la humanitat, si ens atenim a com actuem, vivim immersos en una idea comuna i única de progrés constant. Un progrés que ningú sap cap on va, però que té una idea matriu present en tots els nostres actes: el progrés comporta la necessitat de creure que tot avança i que tot avenç és a millor. I creiem que ho fem perquè ens sentim millor, ens jutgem millors que els nostres avantpassats, considerem que la nostra història ha evolucionat, que el nostre entorn i la nostra societat també ho han fet, i que, en definitiva, vivim millor ara que si ho haguéssim fet en èpoques pretèrites.

No obstant això, tot i ser cert, aquesta manera de fer i pensar únicament és presentisme, entès no en el sentit historiogràfic definit per Metzger o Butterfield, entre d’altres, sinó en el més planer i senzill de viure el present, que és l’únic que realment fem.

Aparentment, el presentisme hauria de ser contradictori amb el progrés, perquè el progrés és potència i el present és acte. Però el progrés també és una força, una creença metafísica, una potència infinita que es dilueix en el present, i obliga la nostra ment a creure que només som present, encara que ens sapiguem dins un món en constant evolució.

Almenys així ens ho volen fer creure, perquè, aquesta creença, afavoreix el control de qui ens controla. No considerar-ho d’aquesta manera, i entestar-se a contraposar presentisme i progrés, a voler deslligar una cosa de l’altra, crea l’estigma de l’antiprogressisme. I l’antiprogressista sempre esdevé un ésser antisocial. I els antisocials, pel simple fet de ser-ho, i sense parar-se ni tan sols a analitzar la raó que puguin tenir, no tenen bon cartell.

Malauradament, per tant, només vivim a cop de present, i així és com, a criteri meu, funciona el món en general. N’hi ha prou de donar un cop d’ull als diaris o a les notícies de la televisió, siguin quines siguin, per adonar-se’n. I, per més que ens muntin performances per fer-nos creure que pensen en el futur, només ens venen el progrés inserit en el present, fent-nos sentir, endemés, que és el correcte i que així és com ha de ser.

Napster, quan va aparèixer pels vols l’any 2000, va ser el primer sistema descentralitzat per a intercanvi d'arxius a Internet. A partir de llavors, qualsevol ciutadà amb el seu ordinador era un punt d'informació que podia intercanviar el que volgués amb els altres, sense haver de passar per duana, i això feia que, en conseqüència, el sistema de control social passés a col·lectivitzar-se. Aleshores, amb aquella meravella que ens portava la nova tecnologia, vam creure que el progrés ens feia lliures. Però, lamentablement, en el món en què vivim progrés i llibertat s’han convertit en mots contradictoris, i a Napster ja sabem com li va anar.

La prova evident és que, malgrat el progrés, des de totes les instàncies de poder s’ha continuat fomentant la persistència del control social col·lectiu, aquell que es dona en qualsevol situació en la qual el “bon ciutadà” denuncia a un altre perquè no s'està comportant correctament, segons els paràmetres de progrés encunyats a cada moment. I aquest és el fet més perillós i més contrari als beneficis que ens podria comportar el progrés. A l’antiga RDA de Honeker, qualsevol ciutadà era un policia pels seus propis veïns. El mateix passava, encara més temps enrere, durant la Inquisició. I passa, avui en dia, a l'URSS i a la Xina, però també, no ens enganyem, a Occident. Passa a qualsevol part del món, perquè, al capdavall, el progrés només és presentisme, atès que ens han ensenyat que més enllà del present ni hi ha res, ni els interessa que hi veiem res, i, per tant, no ens hem de desviar del camí que ens han traçat.  

I qui en dubti que és així, que observi com n’és de curiós, per exemple, veure com s'imposen mesures de destrucció social i empresarial i els mateixos empresaris i treballadors no sols ho acaten sinó que, a més a més, denuncien als qui no les compleixen. Ells són policia de la seva pròpia idea de progrés, idea que els portarà a la ruïna que algun dia patiran ells mateixos, com els ha passat a aquells empleats de banca que li deien amb altivesa a la velleta de torn, que per gestionar la seva cartilla, ho havia de fer a través dels caixers automàtics. Amb un enorme somriure de progrés, van cavar la seva pròpia tomba. Ara, serrant les dents i pensant en la revolta que no van gosar fer, perquè van pensar que el progrés era al present, somriuen a l'atur.

Però, no cal escandalitzar-se, perquè, encara que ens ho sembli, no hem inventat res i el món continuarà endavant de la mateixa manera que ho ha fet fins ara, atès que el progrés en si mateix no és més que metafísica. I nosaltres som homes de carn i ossos, i sempre ho serem.

Ramon Font Terrades

www.ramonfont.cat