Ni vaig veure cap capítol del serial sobre la Rocío Carrasco, que tant famós es va fer, ni gairebé en vaig saber res del que s’hi deia, perquè no em va despertar gens d’interès. En canvi, he seguit amb indissimulat entusiasme el serial sobre els àudios gravats a Florentino Pérez, i ho he fet perquè, en aquest cas, el personatge sí que m’interessa.

Un home que, sortint pràcticament del no-res, és capaç de muntar una de les empreses constructores més grans del món, evidentment ha de tenir el seu què.

No obstant això, però, sempre havia donat la imatge de ser un home gris, institucional i molt centrat (en la doble acceptació del terme, és a dir, la personal i la política). Tant, que fins en els seus pitjors moments sempre havia estat discret i havia donat la callada per resposta o s’havia limitat a pronunciar discursets asèptics i innocus, evidentment llegits, per no sortir-se del guió.

Però de sobte, apareixen uns àudios i la imatge que teníem del personatge fa un gir radical, com passa amb els girs argumentals de les millors novel·les. L’home gris resulta que ara se’ns apareix com un home polièdric, no només carregat de vida, sinó també carregat de raó i de sentit de l’humor, i es converteix, de cop i volta, en una persona humana, tan humana com qualsevol de nosaltres.

Amb el que hem sentit fins ara, ens hem assabentat que és tan normal, que fins i tot també té vísceres, que sap baixar al fang i que, com fem molts de nosaltres en les nostres tertúlies de cafè, dirigeix majoritàriament la seva irada indignació contra uns joves malcriats, carregats de diners i amb uns egos més inflats que la cua d'un paó. Uns joves incultes, inconscients i mal educats que, en la seva ceguesa, fins ignoren que quan parla una persona com el senyor Florentino Pérez, haurien de tenir prou respecte intel·lectual per no comportar-se com uns estudiants de primer d’ESO, tot i que potser ni a tant arriben.

Tanmateix, és possible que vagi equivocat, però em sembla que si traient a la llum aquests àudios algú pretenia enfonsar-lo, l’efecte ha estat el contrari. Aquest gir inesperat de guió, ha servit per treure a la llum un personatge complex, com som tots, i situar-lo al lloc que ocupava el personatge taciturn, avorrit i poc interessant que havíem vist fins ara. I això, evidentment, el revalora com a persona, perquè l’humanitza i l’aparta de la típica imatge estereotipada del triomfador, construïda com una narració, propera a l’hagiografia, farcida de mentides i propaganda falsament elogiosa.

Els humans som així i que un home com en Florentino Pérez ens ho acrediti públicament, és un goig per a tots.

Ah! I quedi clar que no soc madridista.

Ramon Font